SOBRE LA BONA CRÍTICA

El crític d'art vist sarcàsticament per Raoul Haussman en un fotomuntatge del 1920

Al portal www.nuvol.com hi ha hagut un debat interessant sobre la crítica teatral. L’inici del debat el trobem en l’opinió negativa que l’Elisa Díez va expressar en el seu blog sobre l’espectacle La dona vinguda del futur. I, a partir d’aquí, una ràfega de tuits, entre els quals un del dramaturg Guillem Clua en el qual es manifestava contrari a la publicació de crítiques negatives o, ben mirat, es manifestava contrari a l’exercici de la crítica. El reduccionisme expressiu del twitter va donar pas a uns escrits més elaborats que podeu trobar a Núvol. A partir d’aquí, jo voldria aportar algunes reflexions encara que provingui d’un altre àmbit de la crítica, la de les arts visuals.

Jo diria que el debat que esmento ha tingut dues vessants: la primera, allò que alguns han qualificat com la bona i la mala crítica, reproduint algunes polèmiques de molt llarg recorregut en la història del pensament; la segona, de més actualitat, és la distinció entre crítica professional i crítica amateur, arran de l’expansió de l’opinió que permeten o exigeixen les xarxes socials.

La bona i la mala praxis (artística o crítica)

Quant al primer aspecte, el debat sorgeix, al meu entendre, de dos equívocs. El primer, ja em perdonaran, és el de prendre’s seriosament el twitter. Que ningú no s’espanti, no vinc de les catacumbes i no m’oposo, ans al contrari, al avenços comunicatius que ens proporciona la tecnologia. El twitter pot tenir una utilitat (per a la informació immediata, per expressar sentències abruptes, les veritats apodíctiques de sempre), però no pot ser pres com a un dispositiu on s’intercanviïn idees. És impossible constrenyir un discurs o un pensament —o, almenys,un diàleg raonat —en cent i escaig caràcters. La prova d’això és que, en aquest cas, un cop s’havia exhaurit l’expressió d’opinions en sentit estricte, per mitjà de les piulades, es va passar al desplegament d’uns discursos, d’unes opinions raonades. I això només pot fer-se a través d’un escrit, construït, lligat, d’una certa extensió.

El segon equívoc és caure en el parany del que podríem anomenar l’arrogància de l’artista. És una vella tàctica: el creador desacredita els crítics amb els mateixos arguments amb què qualsevol persona (artista, crític o espectador ras i curt) podria desacreditar la seva obra. Quan Guillem Clua diu que no fa cap cas dels crítics, però sí que pren en consideració les paraules de gent que coneix perquè “estan dites amb amor cap a mi i cap al teatre” no fa més que remetre’s a la màxima subjectivitat de totes, l’amor. (Per cert, quan la gent parla de l’amor a les persones, sé de què parlen; quan es refereixen a l’amor a les pàtries, als territoris o, com en aquest cas, a les arts, començo a tremolar.)

Al meu entendre, qüestionar el paper de la crítica sense qüestionar immediatament abans el paper de l’artista és una estratègia irracional. La crítica en sentit estricte no és emetre una opinió visceral, expressada en cent i pocs caràcters o en una conversa de taverna, sinó que és la construcció d’un discurs on s’analitza una obra (pictòrica, literària, cinematogràfica o, com en l’origen d’aquest cas, teatral) i la seva categoria com a text crític dependrà de la seva fortalesa com a raonament. Insisteixo: la crítica és una aproximació analítica a un objecte artístic, literari, performatiu, musical i/o visual, l’autor de la qual fa un ús discrecional del seu propi gust, tan respectable com el del mateix artista, com el de qualsevol espectador o usuari.

En cap cas una crítica pot ser valorada en virtut de si ajuda a l’èxit d’un espectacle o va en contra de la seva carrera comercial. Només faltaria! La història de les arts és plena d’obres que haguessin merescut unes grans clatellades crítiques que, tal vegada, haguessin impedit fortunes immerescudes. Que un espectacle s’arribi a estrenar no és garantia de res, igual que tampoc no ho és que una crítica sigui publicada en un mitjà de gran difusió. Sortosament, ja fa anys que la sacralització de l’artista —o, si voleu, del crític “divinitzat”, que es permetia estripar un espectacle sense haver-lo vist sencer— ha passat a ser cosa del passat.

L’opinió expandida

En aquest marc més democràtic, on els artistes i els crítics hem de demostrar permanentment la pertinença de la nostra feina, la distinció entre crítics professionals i crítics amateurs em sembla un paracronisme o, si se’m permet la franquesa, un disbarat. Les bones crítiques s’han de sustentar en la seva pròpia lògica, en el rigor de la construcció del discurs. I això pot passar en un mitjà periodístic, pot passar en una revista especialitzada o pot passar —i passa!— en un blog penjat en el ciberespai. I, viceversa, això pot deixar de donar-se en els mitjans empresarials que, presumptament, tenen contractats als millors professionals de la crítica i pot deixar de donar-se —i no es dóna— en tants i tants blogs d’usuaris de la cultura que, ben legítimament, volen dir-hi la seva.

En tot cas, aquesta expansió de la crítica no és negativa, en absolut. Cal recordar que les pàgines de cultura dels diaris s’han anat esllanguint amb el pas dels anys i, sobretot, s’han anat eliminant els articles d’opinió o de crítica; allà hi queda la informació, ben o mal feta, però molt poca reflexió. D’altra banda, les revistes especialitzades (sobre art, sobre teatre, sobre literatura…) també han patit una ensulsiada de consideració. En aquest paisatge, molts han trobat en els blogs personals o en les revistes digitals de cultura un lloc on expressar les seves opinions o, millor encara, on fer bones crítiques.

Fet i debatut, la bona crítica —com el bon art— de vegades la trobes allà on penses que la trobaràs, però d’altres vegades és allà on mai no l’esperaries, i l’has de buscar.