dimecres, 31 d’agost de 2016

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)


Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.

Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicaré. Cap autocrítica, cap esquerda en cadascun dels fronts; ningú no admet que els uns —els seus— fan coses malament, sempre són els altres els qui s’equivoquen, del que es tracta és de “marcar paquet” (ja em perdonareu l’expressió masclista, però és que la cosa va més o menys per aquí).

L’estiu va començar amb la immolació de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les properes Festes de la Mercè per part de molts dels qui, fent veure que són independentistes, el que realment els treu de polleguera és l’Ada Colau. Mira que hi ha motius per a analitzar críticament l’Ajuntament de Barcelona (la seva indefinició respecte als manters; el seu pacte amb Collboni i, per tant, l’haver deixat la cultura municipal en mans de la secta socialista; decisions de favor en la selecció d’algunes persones...), però es van centrar en l’escriptor bàsicament perquè no opinava com ells. Tampoc no sempre opina com jo, però ho vaig escriure fa unes setmanes al meu blog: amb mi que no comptin per a batusses sectàries; amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana (i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de construir amb els que pensen com jo —o com tu, també, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.

Uns dies més tard, Colau tornava a trobar-se en el centre d’atenció per culpa d’un avís de La Vanguardia que alertava que el Born acolliria una exposició, titulada "Franco, Victoria, República. Impunitat i espai urbà", on s’exhibirien unes estàtues dedicades al Dictador d'època franquista. Ningú no coneixia el projecte expositiu, ningú no sabia de què aniria l'exposició, ni per què s’exhibirien aquelles estàtues. Però s’havia d’atacar la Colau, uns perquè es dediquen exclusivament a això i uns altres perquè..., és que no ho sé, no vaig llegir res que pogués explicar aquella explosió d’odi a partir d’una exposició que ningú sabia de què anava i per part de persones que, habitualment, els interessa un borrall el món del comissariat d'exposicions. Quanta hipocresia! A la fi va resultar que els altres atacaven la Colau perquè els molestava que el nou Ajuntament, amb tota la legitimitat o amb la mateixa que els anteriors alcaldes de la ciutat, hagués pres possessió del Born. I hagués tingut la temeritat de fer un acte que, provisòriament perquè ningú no sabia res del que pretenia l'exposició—, contravingués  la idea del Born com a patrimoni de l'independentisme.

És curiós comprovar que, en aquests dos casos, qui atiava el foc sota l’aparent innocència de la informació era el diari del Conde de Godó. I molts processistes, independentistes i d’altres “istes” s’hi van apuntar sense matisos. Mesells ells, polítics i opinadors pagats, presumptament progressistes, que fan el joc a la dreta catalana, que no catalanista. I atacaven una exposició, ara ho sabem, amb una voluntat de denúncia de la dictadura de Franco com si es tractés d'un invent de Ciutadans o del PP, aquests partits que mai no han denunciat el Franquisme.

Curiosament, l’estiu ens ha donat un altre assumpte, per mi el més greu de tots. Em refereixo a la imatge del president Puigdemont calçat amb xancletes d’estiu, enarborant un pal amb una estelada i envoltat de tot un seguit de personatges públics. No m’hi estenc que tots sabeu de què parlo. O potser se us va escapar? Seria lògic, perquè mentre tots els fronts atacaven la Colau, aquí la cosa va caure en l’oblit ràpidament. Puigdemont va estar a Cadaqués a casa de la Rahola, i va coincidir amb Helena García Melero, Joan Vehils, Laporta, el Cap dels Mossos d'Esquadra i la pròpia Rahola, entre d'altres. En aquest cas, La Vanguardia no va posar el dit a la nafra de la fotografia; evident, si la Pilar Rahola, la seva col·laboradora estrella, la seva Inda particular, és qui va fer pública la trobada. I, per altra banda, tots aquells independentistes que es van sentir incòmodes amb la imatge, inclosos els d’ERC vull suposar, van callar perquè deuen pensar que no és tàcticament oportú atacar el president que Artur Mas va col·locar-nos amb la seva aquiescència.

Ho diré ben clar: cadascú passa l’estiu amb qui vol. Però en el moment en què fa públiques imatges, la cosa deixa de mantenir-se en l'àmbit privat. I aquí és on ens trobem. Si aquest estiu, Rajoy hagués fet pública una fotografia d’ell embolicant-se amb la bandera espanyola, al costat de l’Eduardo Inda o del Paco Marhuenda, en presència d’un dels més representatius presentadors de TVE, d’un expresident del Real Madrid i, pitjor i tot, amb el cap de la policia nacional, tots ens haguéssim posat a cridar com a energúmens. El president del meu país no pot deixar-se fotografiar amb xancletes i enarborant una estelada, perquè ell no és una persona qualsevol, ell ha de representar tots els catalans (els que no són independentistes també, no fotem); una cosa és fer les polítiques del teu programa des del Govern, l'altra és usar símbols en una intimitat que deixa de ser-ho quan permets que l'airegin. El president del meu país no pot frivolitzar un símbol amb aquesta catèrvola de personatges al costat. La Rahola que faci el que vulgui i que ho faci públic. Però saber que el president de Catalunya es troba amb periodistes de TV3 i amb el Cap dels Mossos només fa que refermar un estat lamentable de la societat catalana que ostenta el poder, el real i el mediàtic. Ho diré amb una frase ridícula: El president del meu país no només ho ha de ser, sinó que ho ha de semblar.

En fi, els símptomes, per mi, són alarmants. I qui no ho vegi així, no m’entendrà. Tampoc serviria de gaire que m'entestés a mirar d'explicar-me millor si veient la fotografia en qüestió—o d'altres d'aquella trobada— no perceben que alguna cosa no rutlla. Crec que el país està en fase d’aguda malaltia. Es munta un gran sarau per una fotografia virtual d’una exposició que encara no existeix i, en canvi, es passa per alt la fotografia que reflecteix una realitat. Però és clar mentre que els uns són dels altres, el de les xancletes és dels nostres i sembla que se li pot perdonar tot. I la troca es va embolicant.


Acabo d’escoltar un moment del debat d’investidura al Parlament espanyol, amb la intervenció tan valenta i rigorosa del Joan Tardà i la resposta rància, antiga i retrògrada de Rajoy. És clar que jo vull marxar d’Espanya i fer una nova República catalana. Però no crec que, per aconseguir-ho, hàgim de callar allò que no ens sembla correcte del nostre país. La societat catalana és complexa, sortosament complexa, i si fem fronts on els dolents sempre són els altres, la cosa pot acabar en el pitjor dels escenaris.

diumenge, 21 d’agost de 2016

¡HACIA EL ABISMO!


Gloria...
Honor...
Casta...
Imperial...
Leyenda...

dissabte, 30 de juliol de 2016

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.



La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.

El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sapigueu, quines motivacions polítiques trobeu en aquelles eleccions passades?

Jo ho sento, però no em sotmetré a la dilapidació de l’escriptor. És evident que hi ha coses en les que no coincidim, no em molesta recordar aquí que vaig lamentar públicament en aquest text del 2014 que despatxés la manifestació de l’onze de setembre amb un titular i un to que jo considero ofensius, no en contra de l’independentisme, sinó de tanta i tanta gent que va sortir al carrer aquell dia. Però no faré l’astracanada de negar-li la competència i la qualitat per poder fer un discurs esplèndid com a pregoner de les festes (una tradició que, per cert, si se suprimís tampoc no passaria res). Amb mi que no comptin per a batusses sectàries. Amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana (i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de construir amb els que pensen com jo, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.

Tot això, però, és pluja fina, insisteixo. La tempesta de debò s’ha construït en contra de l’Ada Colau. No per haver escollit Javier Pérez Andújar de pregoner, sinó perquè la seva formació política no acaba de pronunciar-se sobre la qüestió nacional. O potser perquè es pronuncia més del que els mateixos comuns no es pensen: sense grup propi al congrés espanyol, defensant com a quixots un referèndum pactat amb un Estat caduc (es pensen que som rucs?)... Els qui carreguen en contra d’un intel·lectual, d’un escriptor, de fet voldrien, metonímicament, capgirar la situació de l’Ajuntament de Barcelona. Per temes socials? No, per temes exclusivament catalanístics. O fent veure que la qüestió catalana està per sobre de problemes econòmics, socials, culturals... Preferirien Trias?

Però, i a l’altra banda? I tots aquells que surten a defensar la probitat de l’escriptor i denuncien la intolerància dels qui han fet servir frases d’ell per a posar-lo com a un dimoni; i aquells que parlen de caça de bruixes per part del sobiranisme? Uns quants dels qui he vist per les xarxes socials que s’han convertit en defensors acèrrims del Javier tinc la sospita que mai no han llegit res d’ell. Perquè no l’estan defensat a ell, estan defensant l’Ada Colau. I, la veritat, si m’ennueguen els atacs indiscriminats a un escriptor, també m’ennueguen les defenses numantines d’un polític o, com en aquest cas, d’una política. No podríem acabar amb la necessitat de pertànyer unívocament a algú, de buscar refugi en el grup? Podem llegir les coses del Pérez Andújar i celebrar-les quan ho considerem oportú i criticar-les quan no ens agradin? Podem defensar certes polítiques de l’ajuntament de l’Ada Colau sense caure en la defensa de tot —de tot— el que ella i el seu equip facin?

Perquè, la veritat, jo preferiria que els qui critiquen amb tanta cruesa —i, al meu entendre, amb tanta raó— els atacs al Javier Pérez Andújar també es pronunciessin amb la mateixa contundència quan s’ataquen persones i conductes que no pertanyen al seu món. I preferiria, també, que els qui criticaven decisions polítiques d’anteriors alcaldes de Barcelona, apliquessin el mateix barem a l’hora de valorar allò que fa l’actual Ajuntament de Barcelona. (Un exemple: en la foto d’anunci del pregoner de les festes apareix una persona, aquesta sí, que suposa una reculada en les propostes de Barcelona en Comú: Jaume Collboni.) Personalment, celebro l’arribada de Barcelona en Comú a la capital catalana, però fer veure que tot el que fa l’Ada Colau és excels és una aberració que només s’explica per aquesta necessitat de construir trinxeres. Ho vaig escriure fa uns dies: La societat ens demana que pertanyem a coses, que tinguem líders polítics i els seguim, però n’hi ha que no som de ningú, que preferim mirar de pensar per nosaltres mateixos (o tenir la il.lusió que ho fem).

I ho deixo aquí, que vol ploure, espero que la pròxima tempesta tingui arguments més raonats, que es parli de política de veritat, que es toquin problemes de fons i no ens aturem en plugims circumstancials.

divendres, 3 de juny de 2016

PONGAMOS QUE HABLO (O NO) DEL PUNK. PONGAMOS QUE HABLO DE LA CRÍTICA.


PONGAMOS QUE HABLO (O NO) DEL PUNK.

PONGAMOS QUE HABLO DE LA CRÍTICA.

Para gustos, colores; la opinión es libre; todo es según el color del cristal con que se mira... los dichos populares nos indican que no estamos obligados a creer lo que nos dicen los “expertos”, que el mundo del arte —el de las sensaciones— tampoco es una religión, no hay dogmas de fe inamovibles. Una exposición permite tantas opiniones como personas la vean a través de sus cristales propios. Así, pues, en el caso concreto al que me quiero referir, la exposición sobre el Punk que el MACBA inauguró hace unos días puede generar y seguro que genera en los visitantes opiniones variadas, dispares y encontradas. Y es bueno que sea así.

Pero, ¿y la crítica? Los que tienen tribuna pública y se enfrentan al reto de analizar la exposición Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, comisariada por David G. Torres, ¿pueden dejar fluir libremente sus sensaciones, sus ideas, sus filias y fobias o deben ofrecer a sus lectores algunos argumentos en los que poder anclarse? ¿La crítica de una exposición puede ser como un tweet? ¿Qué es lo substancial en una crítica: que el autor exponga sus opiniones libremente, con mayor o menor tino literario, o que intente  entablar un diálogo entre la obra, su texto y el lector?

Todo esto viene a cuento de la crítica que Ángela Molina publicó en el diario El País sobre la exposición “punk”. Podéis leerla aquí en su versión catalana. Su lectura me ha suscitado algunas preguntas. En realidad, algunas de esas preguntas me las hago recurrentemente y las comparto con mis alumnos. Se trata de establecer la (in)utilidad o no hoy día de la crítica de opinión. En este caso, la digamos inquietud nace de un hecho relevante para mí: hace un tiempo que no voy al MACBA y, por tanto, todavía no he visto ni la exposición del Punk ni la de Andrea Fraser.

La primera pregunta, pues, nace desde esta posición: ¿Qué he aprendido yo leyendo la crítica de Molina sobre las exposiciones que exhibe el museo barcelonés? ¿Me sirve como guía o como apuntes para encarar la visita que haré en los próximos días? De entrada, hay una evidencia en el texto: a Ángela Molina le ha gustado la exposición de Fraser y no le ha gustado nada la exposición sobre el Punk. Más aún, da la sensación de que está muy indignada con la exposición del punk, que le molesta que el MACBA la acoja, que hubiera tanta gente en la inauguración, incluso hay una referencia explícita —y, sin duda, negativa— al reportaje que su propio periódico publicó sobre la inauguración a cargo de Roberta Bosco. Pero ¿qué saco yo de esa primera impresión que percibo en su texto? Indudablemente, una cosa: conozco los gustos de Ángela Molina, los gustos del crítico/a. Pero cuando yo acuda al museo, ¿de qué me servirá ese conocimiento para analizar las exposiciones? Más aún, pocos días después de publicarse la crítica de Molina, Fernando Castro colocaba en su muro de Facebook un post en el que decía justo lo contrario que la crítica de El País: a Castro le gustó mucho la exposición del Punk y, por contra, le aburrió “hasta límites indescriptibles” la de Fraser.  Ahora ya conocía dos impresiones, en las antípodas la una de la otra, pero eso no me permitía ir más allá de seguir conociendo los gustos de Molina y —ahora— los de Castro. (Si eso fuera un texto académico, hubiera puesto una nota a píe de página para indicar dos cosas: primero, que no se me escapa que no es lo mismo, no hay la misma responsabilidad ética, según mi criterio, entre un post de Facebook y una tribuna de opinión pública. Al menos, yo cuando escribo no tengo el mismo tono en un sitio que en otro. Y segundo, que Fernando Castro daba una serie de argumentos sobre la exposición de Fraaser, argumentos que iban más allá del gusto personal y que permitían, ahora sí, poder debatirlos una vez vista la exposición.)

La segunda pregunta o consideración tiene que ver con una segunda lectura del texto de Molina. En esta aproximación más serena se aprecia que, en realidad, la escritora realiza un juego o una estrategia que puede ser legítima, o eso sospecho. Deja sentado lo que le gusta o lo que no, cosa que, como ya he advertido, no permite ir más allá de eso mismo, como pasa cuando los críticos de cine colocan estrellitas a una película recién estrenada: podemos establecer un corpus sobre los gustos de cada uno de los críticos, pero nos resulta imposible dialogar con las películas en cuestión a partir de sus “calificaciones”. Pero la crítica de Molina parece que, más que sobre unas exposiciones concretas, pretende hablar sobre el MACBA; parece algo más, que aprovecha sus gustos para lanzar dardos envenenados: la exposición del punk vendría a ser la aceptación pérfida del museo como espectáculo de mercancias y la de Andrea Fraser, en cambio, sería “probablemente la mejor exposición programada por Bartomeu Marí” (¡eso sí que es un dardo!, aunque no sé si Marí lo recibirá en Seúl).

La crítica institucional es un aspecto que me interesa mucho y yo mismo he opinado sobre el MACBA en no pocas ocasiones; en Cataluña tenemos un problema enquistado: los museos de arte contemporáneo han tenido y tienen graves deficiencias. Pero, ¿la crítica de una exposición debe contener un apartado tan fuerte relativo al museo que la ha programado? ¿No es más lógico dedicar un texto a los problemas del museo y otro a la crítica de una exposición? Es como si, ahora, en lugar de tomar el texto de Ángela Molina como centro de reflexión, me alejara de el y hablará sobre los negocios sucios de la empresa que edita el periódico en el que escribe; o, centrándome en el campo que nos ocupa, el arte, pusiera en cuestión su trabajo como crítica de El País porque sacara a colación el poder absolutista ejercido en aquellas páginas y durante tantos años por un catedrático de universidad. Es una posibilidad que yo no contemplo, es cierto que Molina aporta argumentos que podemos compartir sobre las disfunciones del MACBA, pero no acabo de entender por qué arremete ahora contra el museo, calcinando voluntaria o involuntariamente el papel de Ferran Barenblit como nuevo director.

La tercera pregunta, y última, me lleva a otra consideración que me preocupa. Para decirlo de forma demasiado categórica se trata de evaluar la competencia del crítico para enjuiciar según qué aspectos de una exposición de tesis o historiográfica. ¿Es pertinente que un crítico dinamite un proyecto curatorial sobre un tema que, aparentemente, conoce mucho peor que el comisario que lo ha gestado? Yo mismo lo he vivido en mi trayectoria. Hace algo más de un año presentamos junto con Fèlix Fanés la exposición “Barcelona, zona neutral (1914-1918)” en la Fundació Joan Miró. Hubo un crítico que expuso sus reticencias al proyecto, cosa perfecta, pero uno de sus argumentos era que faltaba la obra de un artista (¡uno!) que había pasado por Barcelona y nosotros no lo habíamos recogido. Claro que lo habíamos contemplado, pero no habíamos localizado ninguna pieza disponible. Pero el crítico en cuestión ya había podido exponer su presunta erudición. El lector de su texto debía tener la sensación de que el autor sabía mucho sobre la Barcelona de la Primera Guerra Mundial, aunque no fuera necesariamente cierto. Muchos críticos lo hacen, simulan ante sus lectores que ellos conocen el tema del que hablan tanto o más que los que lo han estado trabajando para construir una exposición, un catálogo, un ciclo de actividades...

¿Hasta qué punto el crítico puede enjuiciar contenidos de una exposición cuyo tema ha sido explorado a fondo por su comisario desde un tiempo relativamente largo? Lo formularé de otro modo: ¿sabe más sobre el Punk Ángela Molina que David G. Torres? Y si es así, ¿dónde lo ha demostrado? No digo que no pueda suceder. Sin embargo, en mi concepción de la crítica de una exposición, una cosa es evaluar el grado de adecuación entre el tema y su visualización (eso que llamamos, tan modernos, el “display”), otra cosa es ver la coherencia de las salas, la idoneidad de ciertas piezas... Pero dejar entrever, como hace Ángela Molina, que David G. Torres no conoce la genealogía del movimiento punk, su ideología y sus esencias es algo que solamente se puede sostener desde una autoridad intelectual que yo no le conozco. Si la tiene, es culpa mía el desconocerlo. Claro que podemos opinar de todo, incluso en las páginas de un periódico, pero si la crítica no se concede una especie de código deontológico, lo podemos convertir todo en un chascarrillo monumental.

Bueno, hasta aquí mi excurso sobre este caso concreto, que tomo como anécdota de una preocupación más general sobre las funciones de la crítica hoy en día. Pero antes de terminar, y sabiendo que puede haber quien lea este escrito como algo personal o con intenciones aviesas, diré lo siguiente: no conozco personalmente a Ángela Molina, conozco personalmente a Fernando Castro y soy amigo de David G. Torres. Pero en todos los tres supuestos de relación, mis reflexiones van más allá de cualquier atisbo de ataque o de defensa, de unos o de otros. Pronto iré a ver la exposición del Punk y, en el supuesto que tenga que analizarla públicamente, intentaré que mis gustos (esto tan arbitrario y fugaz) no interfieran mis argumentos, si los encontrara. Tampoco aprovecharé la crítica de una exposición para hablar del MACBA, sobre el museo ya me he pronunciado en otras múltiples ocasiones. Creo que si escribo sobre ello desde estos puntos de partida, mis posibles lectores me lo agradecerán. Pero puede que esté equivocado. Porque, como decíamos al principio, “para gustos, colores”.

                                Foto: Miquel Coll