Passa al contingut principal

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA


Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habitatges a Barcelona s'ha destinat als turistes.

* en conseqüència, el tant per cent restant, destinat a lloguer de pisos per autòctons, ha disparat el preu, fent que molta gent hagi de marxar de la ciutat.

* la plaga d'Airbnb està darrera de tota aquesta situació que va en contra de la gent amb menys poder adquisitiu. He llegit que hi ha un únic usuari que té 230 anuncis a la pàgina d'aquesta web. Ciutat Vella ofereix 212 places turístiques per cada 1000 habitants.

* els hotels de Barcelona han incrementat un 50% els seus preus en els darrers set anys, però això no ha afectat als treballadors d'hosteleria, que tenen un sous precaris, en termes generals.

són dades que corren per internet, que la gent denuncia per les xarxes socials, no conec ningú que no vegi que això és un problema d'antonomasia (i això sense treure ara a col.lació els contrastos amb la pobresa alarmant d'una gran franja de població de la ciutat, amb el mode de vida de la gent reclosa en el CIE, dels deportats, dels qui sobreviuen amb les amenaces d'il.legalització, etcètera)...

I amb tot això, tothom es queixa, però ningú no fa res (o quasi ningú, que segur que hi ha persones i grups que ho intenten), però quan un col.lectiu com Arran decideix fer alguna cosa, una acció hostil, la majoria es giren cap a ells i els ataquen per violents, pel vàndals, aviat els diran terroristes... El conseller Santi Vila (ens el trobem arreu, quina legislatura tan llarga, amb Vila a Cultura, ara en un altre negociat!) fa unes declaracions contundents, en la mateixa línia que el ministre d'Interior Zoido, al qual li he sentit dir "que això tanca la imatge de Barcelona de cara al turisme", deixant ben clar que ni un ni l'altre han entès res.





Ja n'hi ha prou d'hipocresia. És com quan els alumnes d'universitat tallen carreteres i es manifesten per la pujada abusiva de les taxes que han de pagar, un fet objectiu, assumit per tothom, i reben les denúncies de tots els falsaris de la societat, començant pels periodistes que voldrien que mai no passés res (més enllà dels fitxatges amb preus obscens del món del futbol). Si hi ha una realitat injusta, per més que un pengi queixes als murs de facebook o de twitter, la realitat continuarà sent injusta. I, per tant, jo celebro que hi hagi persones disposades a passar una mica la línia de l'educació imperant per a contrastar, per a suscitar debat.

Sí, ja sé que si jo hagués estat en un bus turístic i un grup de persones l'haguessin aturat i haguessin fet unes pintades, potser m'hauria espantat. Però la violència real no és la de les accions que realitzen els d'Arran. La violència real és la d'una ciutat que diu que viu del turisme (l'Ajuntament té un departament especial amb el nom de Barcelona Turisme). Però aquí és on trobem la trampa, el turisme es torna violència quan fa fora de la ciutat a molts barcelonins que no poden pagar els lloguers i, en canvi, permet que s'enriqueixi una minoria, que potser no viu ni a Barcelona ciutat. Aquesta és la violència real del problema de la turistificació de la capital catalana.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr