divendres, 27 de març de 2009

LA FORÇA DE LA RAÓ

M'imagino que, ahir, molts van quedar decebuts: esperaven que la manifestació d'estudiants acabés en batalla. Però els estudiants van demostrar que no són aquests éssers amorfs que alguns col·legues professors es pensen, que tenen un alt registre imaginatiu i que, per sobre de totes les coses, tenen el convenciment que l'ordre establert se'ls ha posat d'esquena. La meva més cordial felicitació: un model de manifestació.
I després d'això, què passarà? Jo sé el que hauria de passar: que les autoritats universitàries i les autoritats polítiques obrissin les portes al diàleg i, d'una vegada per totes, poguéssim debatre el futur de la universitat pública. Molt em temo que el que acabarà passant és el de sempre: els polítics autoprotegint-se (si Esquerra Republicana recordés l'esperit amb el qual va obtenir aquella espectacular pujada de vots, faria fora avui mateix el nefand conseller Huguet) i els rectors i les rectores criminalitzant tots aquells que trepitgem el seu jardinet...

dimarts, 24 de març de 2009

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE (2)

Després de les càrregues policials del 18 de març, les primeres declaracions públiques del president de la Generalitat són per manifestar el seu suport als Mossos d'Esquadra i als Rectors de les universitats catalanes. Això, què vol dir? Que els Rectors sempre l'encerten? Que la policia catalana no s'equivoca mai? I que, en conseqüència, aquells que van ser colpejats per la policia s'ho mereixen? Fins i tot el famós nen de 10 anys que, segons diuen, també va rebre? Massa preguntes retòriques, ho sé.

Un ja arriba a trobar fins i tot normal que els qui ostenten un poder legalment aconseguit per la força dels vots, defensin d'altres individus que exerceixen el poder en d'altres càrrecs. El President comprèn els Rectors, els Rectors donen suport als Alcaldes, els Ministres... Ells amb ells es coronen, diu un vers del poeta Foix. El que és llastimós és que la resta de població s'ho empassi, no sense alçar la veu, és que ni discrepant en la intimitat del pensament propi.

El president Montilla hagués pogut dir que els Rectors i els policies ho són perquè ho mana la legalitat vigent. Ningú no hagués discrepat. Però, immediatament, hagués pogut afegir que, potser, si de cas, de forma única i excloent, hi havia hagut algun error de càlcul, alguna estomacada de més... Tanmateix, potser els uns amb els altres es coronen perquè els fa por obrir aquesta escletxa: si el 18 de març algú del poder universitari o policial es va equivocar, s'obre un territori que, per als coronats, resulta paorós: us imagineu que algun diputat, pensant que el seu portaveu s'equivoca quan marca l'opció de vot dels del seu partit amb la mà aixecada i dos dits a l'aire (talment com ho fan els futbolistes disposats a llençar un córner), vota segons el que li dicta la seva consciència? Us imagineu que un policia, davant d'una persona que exerceix pacíficament el seu dret a manifestar-se, decideix no colpejar-la perquè, segons el seu criteri, els Rectors, els comandaments policials i el president d'un país s'han equivocat? Sí, és veritat, l'esquerda podria fer-se molt fonda.

dijous, 19 de març de 2009

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE

A propòsit de les salvatges càrregues policials que el 18 de març va fer la policia catalana contra estudiants, personal administratiu i professors (i tothom que passava per allà), se'm vénen al cap algunes pensaments, algunes sensacions... algunes pensacions.

En aquest link poden veure's algunes de les bàrbares accions policials: http://blip.tv/file/1891138

* Què fan les autoritats universitàries davant dels fets ocorreguts? Callar. El silenci sempre és l’arma dels pusil·lànimes. Els diaris expliquen que el portaveu d'Educació i Cultura de la Comissió Europea (CE) ha qualificat com a "lamentable" la violència que es va viure a Barcelona en el desallotjament dels estudiants que estaven tancats a la Universitat de Barcelona per protestar contra el procés de Bolonya. I ha afegit que la Comissió està en contra de "qualsevol tipus de violència", en qualsevol lloc o per part de qualsevol individu. I els nostres Rectors? I els nostres Degans? Que no estan en contra de la violència?Parapetats en la seva defensa del pla Bolonya —i en la criminalització de qualsevol que gosi dir: “n’hauríem de parlar”—, s’arriba a situacions com la del Deganat de la Facultat de Lletres de la UAB: ocupada, ara sí, per membres de seguretat privada, pagats pel pressupost d’una universitat que la Sindicatura de Comptes ha posat sota sospita, i amb una funció que està a les antípodes de la llibertat d’ensenyament que hi ha d’haver a qualsevol universitat.

* El millor que pot passar si vas a una manifestació que acaba sent reprimida és que colpegin un periodista. Perquè si els periodistes es queixen, tothom tremola. Ara, si ens matxuquen a nosaltres, ens fotem.

* Quan veus els Mossos d'Esquadra fotent cops amb aquella ràbia et vénen al cap les mateixes preguntes que t'assaltaven quan els "grisos" colpejaven amb similar violència: una, qui és el desgraciat que, assegut confortablement en una taula, ha donat l'ordre?; i dues, molt més perversa des del punt de vista humanista, com es pot ser tan bastard per acceptar una ordre tan infame, i repartir hòsties a persones que no coneixes de res?

*Em diuen alguns col·legues satisfets amb l'ordre establert que els estudiants no poden revoltar-se com ho fèiem nosaltres, quan érem estudiants, perquè abans hi havia una dictadura i ara una democràcia. O sigui, que els estudiants d'ara, si perceben alguna injustícia, han de callar. I emmotllar-se als canals reglamentaris: esperar quatre anys a poder votar. Quina merda d'argument!

* A la Universitat Autònoma de Barcelona tenim una democràcia de castes, a l'ateniense. Sobre una població de 30.000 individus, només 2000, els que som professorat funcionari, decideixen el futur de la universitat en més d'un 50%. En diuen vot ponderat. La resta de col·lectius que no es queixi, han millorat respecte a la situació dels esclaus de l'Atenes de Pericles: ara els deixen votar, encara que el seu vot no serveixi per res. Quan m'adono que jo formo part de la casta, penso en la famosa dita de Groucho Marx: "Mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci".

* Resulta sorprenent la defensa quasi apassionada que molts periodistes fan del Pla Bolonya. I, en conseqüència, el silenci o la crítica a què sotmeten els qui mantenim postures contraries a l'aplicació de l'esmentat pla. Resulta sorprenent perquè mai no s'escolten alguns arguments raonablement contraris al pla Bolonya: la seva precipitació, la falta de recursos per a fer-ne la veritable aplicació, la mentida de l'equiparació europea quan Espanya ha decidit mantenir els graus en quatre anys mentre que a Europa seran de tres anys... Sembla que és més fàcil defensar a peu i a cavall les posicions oficials i escarnir o silenciar els qui demanem diàleg. (Si a la universitat és impossible debatre, on ho hem de fer?) El summum d'aquesta posició l'he llegida avui en un article del senyor Arturo san Agustín (14/3/2009) on, criminalitzant els estudiants, suggereix que les ocupacions d'espais universitaris poden acabar en fets similars a la Guerra Civil. I, per a evitar-ho, proposa "reforçar el paper dels òrgans unipersonals com el rector o els degans". És a dir, que hem d'aplicar-nos la vella consigna de l'"ordeno y mando". Llegint coses com aquesta s'entén perquè és tan difícil dialogar sobre un nou pla d'estudis.
NOTA BENE: Aquest text va ser publicat com a carta al director al diari El Periódico justament el 18 de març de 2009. Però el diari va suprimir (censurar) les últimes frases on jo em refereixo a un detestable article del periodista Arturo San Agustín. Visca el gremialisme!

* Assemblea dels professors i personal d'administració de les universitats catalanes: http://assembleapdipas.wordpress.com/