UNA VINDICACIÓ DE LA BOIRA

Vull fer una reivindicació de la boira. Sí, heu llegit bé: una reivindicació de la boira. Ja m’estic imaginant la reacció d’alguns lectors: què dius?, però que estàs sonat? Encara que no ho sembli, aquesta vindicació de la boira té a veure amb una reivindicació més grossa: reivindicar la boira és reivindicar Ponent. De vegades, a pesar dels propis ponentins. Us penseu que la gent de l’Empordà està enamorada de la tramuntana, que no els molesta que hi hagi dies que, quan surten de casa, se’ls encasti al rostre un vent iracund? Però mentre que la tramuntana forma part de l’imaginari català positiu, fins a l’extrem de fer veure que genera dosis d’artisticitat inigualables, la boira no deixa de ser un element atmosfèric malvist. 

Ai, caram! I si això ho canviéssim? 

 I és que la boira plora, ningú la vol, els qui la pateixen perquè es va introduint en les nostres vides lluny dels tòpics arcangèlics (el color, la nitidesa, el sol...); els qui la visiten ocasionalment perquè demostren la seva ineficàcia com a subjectes sensibles. Com no ha de plorar, la boira? Els altres estats atmosfèrics sempre tenen adeptes: el vent, la pluja, la neu, el sol (ui!, el sol sempre al capdamunt de les preferències humanes). Pobre boira! I això que és un fenomen tan arrelat a la terra que fins i tot la llengua s’ha adaptat a diferenciar-ne els diferents tipus: boira baixa, alta, pixanera, terrera, gebradora, densa... De jove, a la universitat, a les classes d’antropologia, explicaven que els Inuit tenien fins a set diferents maneres de referir-se a la neu, i que tota la seva població entenia aquesta diferenciació com a una cosa natural. Allò em va sorprendre, en aquella època d’estudiant on quasi tots els coneixements et sorprenen. Doncs, mentre que per una persona que veu un paisatge boirós una vegada a l’any, amb el substantiu boira ja en té prou per a reconèixer el fenomen, a Ponent l’ús dels adjectius és entenedora si no necessària. Que interessant! 

La boira ens posa a prova, ens tapa el paisatge. O no. Potser és que ens reclama que avancem, pas a pas, per descobrir arran de terra tot allò que mai no veiem en la panoràmica habitual. En comptes de mirar el bosc, guaitem els arbres, els bolets al sòl, la molsa esplendorosa. Cal que ens esforcem. La boira és tot un repte. Perquè ens obliga, no solament a mirar, sinó a veure-hi. És un repte, també, des del punt de vista artístic: com representar una capa grisosa que ho oculta tot? Estem tan acostumats a què la història de la pintura i de la fotografia representi uns ambients nítids, que m’atreveixo a reivindicar la necessitat d’un art boirós. És per això que aquest text té la sort de venir acompanyat (i li ho agraeixo molt) d’una sèrie de pintures de l’artista Simon Contra que, precisament, porta per títol “Com pintar la boira?” Ell mateix ho explica a la seva pàgina web, que us recomano de visitar: 

“El 20 de desembre de 1991 guanyava un dels premis del concurs de pessebres de La Portella. No era un premi del tot merescut. El meu pare i un amic van ajudar a doblegar les figures, en filferro. Sigui com sigui, el que despertava expectació era un esprai de neu que havia ruixat a darrera hora. Si el conjunt ja era blanquinós, en aquell moment era invisible. Alguna connexió profunda amb la boira autòctona es va produir. I més: allò que anomenem la gebrada, que no és sinó una capa d’aiguaneu sobre teulades, arbres i vehicles, a primera hora del matí, es representava, de forma fortuïta, en aquella humil, però simbòlica, escena de Nadal.” 

La boira és un repte i l’art també ho hauria de ser. Pintar el sol no és gaire original, pintar la nit és més complex: pintar la boira és gairebé un oxímoron. La poesia ho ha tingut millor, amb les paraules pots fer jocs malabars per a poetitzar el fenomen natural i les seves conseqüències culturals: Màrius Torres (“la boira és fidel com el meu esperit”), Dolors Miquel (“D’aquella mort en va néixer una boira petita i / espessa”), el reusenc Gabriel Ferrater, Blanca Llum Vidal... No m’hi puc entretenir, ni sóc competent per a intentar-ho. Quedi escrit, en tot cas, que la representació de la boira és un punt que m’interessa. Reivindicar la boira, a pesar dels inconvenients que ens produeixi. És probable que els inuits també s’emprenyin amb el seu ecosistema. Viure sempre en un ambient gèlid i nevat, us ho imagineu? És cert que la boira persistent afecta l’ànim de la gent. Però, com que no pots defugir-la, fes-la teva! I no, malpensats, no estic advocant per a fer-ne mercadeig per a turistes, això de tancar boira de Ponent en una ampolleta és una martingala tan absurda com totes les operacions practicades per un capitalisme a la menuda. És més aviat elevar l’autoestima del territori, no del territori tal com l’anomenen els qui no hi viuen ni hi confraternitzen. Quan algú, des de la capital, i des del poder econòmic, cultural i simbòlic que allà es genera, parla de territori està sent condescendent, en el millor dels casos; molts cops, és pitjor que això: està simplement ignorant el territori del que parla. Entre d’altres coses perquè mai no han hagut de comprendre el món des de la perifèria cultural i —insisteixo!— des de la mirada concentrada que exigeix la boira.

* Aquest escrit forma part d'un article titulat QUAN HI HA BOIRA, SOM INVISIBLES. QUAN LA BOIRA ESCAMPA, TAMBÉ  publicat a la revista URTX (núm, 37, abril de 2023)

** L'obra de Simon Contra que encapçala aquest escrit es titula "Caminant damunta la boira II"; les dues de baix són, d'esquerra a dreta: "Cargol treu banya" i "Visió fantasmal II"