Passa al contingut principal

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden. 

 Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial. 

 I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocupa tota l’avinguda, d’una gernació que fotografia un edifici, dels qui fan cua en una bar o una botiga que deuen recomanar les guies turístiques actualitzades...), vaig tenir una epifania: la molèstia que em causava tota aquella gent ha de ser similar a la que jo propicio quan viatjo a l’estranger i m’embadaleixo davant de coses que, als que són d’allà, els semblen ordinàries o contingents. 

 I, aleshores, mentre procurava arribar als llocs on havia d’anar, i esquivava els qui badaven en totes les cantonades i tots els racons possibles del centre de Barcelona, em van venir al cap unes normes per a reflexionar sobre la fòbia al turisme; per saber si, quan nosaltres som turistes, no generem les mateixes fòbies als ciutadans d’allà on anem. 

 Vet-ho aquí: 

 1. Si vas a l’estranger no busquis pisos o apartaments que sospites que gestionen fons voltors que, abans d’oferir-te a tu un preu assequible, han expulsat els autòctons pujant els preus dels seus lloguers. (És el que passa als nostres països, ja ho sabeu, amb la connivència dels poders polítics, aquí i on sigui.) 

2. Si et molesta que a casa teva la gent s’aturi massivament davant d’una peça d’un museu o d’un edifici singular, però que tu has vist milers de vegades, no facis el mateix en museus o davant d’edificis d’altres indrets. 

3. Si ets dels que mai no s’atura a escoltar músics de carrer i, encara més, no els fotografies i no els compres cap disc ni deixes una moneda a la funda del seu instruments, sobretot sigues democràtic i no facis cap d’aquestes coses amb els músics de les ciutats on vas de turista. 

4. Si et molesta fins a límits d’insostenibilitat anímica que els grups de gent cridin i riguin (el riure estrident aliè sempre —sempre— és incomprensible per als que no formen part de l’entesa irracional) al carrer o a les terrasses dels bars, recorda-ho quan tu no ets a casa teva. 

5. Si no suportes als borratxos (sobretot als borratxos rics, aquells que surten pels balcons dels hotels, per exemple); o als qui van pel carrer sense roba, ensenyant pectorals; o als qui tenen la pell roja i la mostren com si fos una medalla; o... 

 6. Si et molesta la manifestació explícita de la pobresa a les ciutats que visites (els clochards, els qui pidolen una almoina, els qui dormen al carrer embolicats amb cartrons...), fes unes quantes voltes per Barcelona per ser conscient de la pobresa de la nostra pròpia societat, la que es veu, que dins de les cases encara n’hi ha més. 

7. Si te’n rius dels turistes que veus a la Rambla menjant paelles congelades a les terrasses, pensa en els llocs on, quan tu has sortit de viatge, hauràs menjat, què t’hauran donat, els riures que hauràs provocat per ésser allà en aquell moment als indígenes, els preus abusius que t’hauran fet pagar. 

8. I, l’última, però no menys important, almenys per mi, si quan surts de viatge visites tots els museus (grans i petits) de les ciutats on vas, recorda que, abans, per pur comportament igualitari, hauries d’anar a veure els equipaments culturals (grans i petits) del teu país (dels teus països, els catalans, és clar). No fos cas que per veure les coses de fora ja et sentissis una persona més culta que la resta. 

 He de dir solemnement que jo he pecat, i he comès moltes d’aquests comportaments. Però fa temps que, quan surto, procuro molestar el mínim possible quan bado per l’estranger. 

(La foto que acompanya aquest text la vaig fer a Atenes la primavera passada: una ciutat plena de grafits urbans, arreu i sense discriminació. Com que els grafits m’interessen molt, no me’n vaig queixar gens ni mica. Igual com tampoc em queixo dels que em trobo als nostres carrers.)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i, no cal dir-ho, prove

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet