Ves al contingut principal

"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz


Opi i sardines: rapsòdia en clau de jazz


Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i ambients, Cesc Martínez coordina la reconstrucció dels fets amb lúcides i sovint iròniques reflexions sobre el nostre temps, sobre la memòria històrica, sobre l’irrefrenable consumisme dels nostres coetanis, també dels presumptament progressistes.

Segon, la novel•la transcorre a una ciutat, Sarmenta, que l’autor rescata de la literatura de Josep Pla. Però Cesc Martínez no fa (sortosament, m’apresso a afegir) res que s’assembli a la tan desmesuradament elogiada escriptura planiana. Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel•la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

I tercer, hi ha una cosa que m’agrada especialment de l’obra de Cesc Martínez, l’ambient en què ens situa, fet de jazz i anarquisme. No vull dir que es faci cap apologia concreta ni d’un estil musical ni d’una ideologia política, de cap de les maneres. Però el rerefons, l’imaginari per on es mouen els personatges, per on l’autor emmarca el procés de lectura, col•loca en primer terme els anhels de llibertat, ni que siguin contradictoris, que presideix la música de jazz. I també rescata la problemàtica situació del corrent llibertari a la Barcelona franquista i postdictatorial.

Una precisió final. Acostumats com estem a què la crítica, més que exercir l’opinió que s'espera d'ella, això és “crítica”, es dediqui als textos balsàmics, a fer fregues als seus amics, he de confessar que conec Cesc Martínez. Però, ho cregueu o no, no és això el que em mou a recomanar vivament el seu Opi i sardines.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”