"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz

Opi i sardines: rapsòdia en clau de jazz

Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i ambients, Cesc Martínez coordina la reconstrucció dels fets amb lúcides i sovint iròniques reflexions sobre el nostre temps, sobre la memòria històrica, sobre l’irrefrenable consumisme dels nostres coetanis, també dels presumptament progressistes.

Segon, la novel•la transcorre a una ciutat, Sarmenta, que l’autor rescata de la literatura de Josep Pla. Però Cesc Martínez no fa (sortosament, m’apresso a afegir) res que s’assembli a la tan desmesuradament elogiada escriptura planiana. Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel•la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

I tercer, hi ha una cosa que m’agrada especialment de l’obra de Cesc Martínez, l’ambient en què ens situa, fet de jazz i anarquisme. No vull dir que es faci cap apologia concreta ni d’un estil musical ni d’una ideologia política, de cap de les maneres. Però el rerefons, l’imaginari per on es mouen els personatges, per on l’autor emmarca el procés de lectura, col•loca en primer terme els anhels de llibertat, ni que siguin contradictoris, que presideix la música de jazz. I també rescata la problemàtica situació del corrent llibertari a la Barcelona franquista i postdictatorial.

Una precisió final. Acostumats com estem a què la crítica, més que exercir l’opinió que s'espera d'ella, això és “crítica”, es dediqui als textos balsàmics, a fer fregues als seus amics, he de confessar que conec Cesc Martínez. Però, ho cregueu o no, no és això el que em mou a recomanar vivament el seu Opi i sardines.