Passa al contingut principal

"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz


Opi i sardines: rapsòdia en clau de jazz


Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i ambients, Cesc Martínez coordina la reconstrucció dels fets amb lúcides i sovint iròniques reflexions sobre el nostre temps, sobre la memòria històrica, sobre l’irrefrenable consumisme dels nostres coetanis, també dels presumptament progressistes.

Segon, la novel•la transcorre a una ciutat, Sarmenta, que l’autor rescata de la literatura de Josep Pla. Però Cesc Martínez no fa (sortosament, m’apresso a afegir) res que s’assembli a la tan desmesuradament elogiada escriptura planiana. Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel•la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

I tercer, hi ha una cosa que m’agrada especialment de l’obra de Cesc Martínez, l’ambient en què ens situa, fet de jazz i anarquisme. No vull dir que es faci cap apologia concreta ni d’un estil musical ni d’una ideologia política, de cap de les maneres. Però el rerefons, l’imaginari per on es mouen els personatges, per on l’autor emmarca el procés de lectura, col•loca en primer terme els anhels de llibertat, ni que siguin contradictoris, que presideix la música de jazz. I també rescata la problemàtica situació del corrent llibertari a la Barcelona franquista i postdictatorial.

Una precisió final. Acostumats com estem a què la crítica, més que exercir l’opinió que s'espera d'ella, això és “crítica”, es dediqui als textos balsàmics, a fer fregues als seus amics, he de confessar que conec Cesc Martínez. Però, ho cregueu o no, no és això el que em mou a recomanar vivament el seu Opi i sardines.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr

Antoni Padrós Story

( Este texto ha aparecido, en forma de reseña del pack de DVD Antoni Padrós. El cinema i els seus marges  en el número 37, 1er semestre de 2013, de Secuencias. Revista de Historia del Cine .) Antoni Padrós Story Antoni Padrós podría ser uno de esos Bartleby de la creación contemporánea que Enrique Vila-Matas ha reivindicado en su obra. Un Bartleby singular y original. No suele hablarse demasiado de los Bartleby del arte, de aquellos creadores del mundo visual que, en un momento de su singladura, deciden abandonar una posición preeminente en el campo institucional de lo artístico. Padrós es uno de ellos. A los treinta años, su carrera como pintor parecía dibujarse con un futuro de los que los cursis llaman “prometedor”: ligado a la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona, en 1966 participa en una exposición colectiva, “Nuevas expresiones”, junto a artistas hoy de larga trayectoria, como Eduardo Arranz-Bravo, Bartolozzi, Sílvia Gubern, Àngel Jové o Robert Llimós, entre otros; con un