Ves al contingut principal

GENERACIÓ PEGASO, UN DOCUMENTAL



El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO, que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual.

El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder del moment, que la contemplació de Generació PEGASO és com una alenada d’aire fresc. Aquí no apareix Rodolfo Martín Villa ni Manuel Fraga Iribarne (aquest, sortosament, ja no podrà tornar a dir les seves mentides de sempre), aquí l’única veu que sentim és la dels obrers de la PEGASO que es van jugar la pell —van patir acomiadaments, empresonaments, tortures— per avançar en els drets laborals i en la conquesta de la llibertat.

Isabel Andrés aconsegueix un relat ple d’emocions; aconsegueix que la imatge capti en tota la seva dimensió la força de la paraula, el relat d’uns fets viscuts que gairebé sempre han estat silenciats. Aquells obrers de la PEGASO, com els de tantes fàbriques del “cinturón rojo” del moment, són allò que jo anomeno els damnificats de la transició. Ells van donar anys de la seva vida per canviar la societat i ara veuen com aquesta democràcia és plena de deficiències, que les desigualtats continuen sent injustes, que la participació dels individus en la vida democràtica i sindical continua sent limitada, constrenyida. Només aquells líders sindicals que van dedicar-se a la política han tingut rellevància pública; la resta, són personatges anònims que la pel·lícula rescata i ens ofereix la possibilitat de sentir la seva veu, personal, frapant.

No voldria suggerir que el documental és un pamflet. (A mi els pamflets m’agraden, però ja sé que no tothom aprecia el gènere.) Tot el contrari, està resolt amb una fluïdesa narrativa digne del millor encomi. Andrés té la sort de comptar amb un seguit de material que, en aquells anys, el seu pare rodava en súper8 (un material inèdit, per tant) i el sap introduir en el relat en el moment apropiat. La narració flueix amb precisió, els testimonis es van ordenant d’acord amb la tensió creixent dels moments que volen explicar, i això es barreja amb la visió de la generació posterior, la de la pròpia directora del documental i els altres fills d’aquells obrers. I és que Isabel Andrés és filla d’un d’aquells treballadors anònims, ara enretirat de la vida pública, i potser es nota la implicació personal en fer que la veu d’aquells homes —i, ja ho veureu, de les dones d’aquells homes— no torni a ser silenciada. Estem davant d’un producte diferent, no us el perdeu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”