Passa al contingut principal

GENERACIÓ PEGASO, UN DOCUMENTAL



El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO, que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual.

El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder del moment, que la contemplació de Generació PEGASO és com una alenada d’aire fresc. Aquí no apareix Rodolfo Martín Villa ni Manuel Fraga Iribarne (aquest, sortosament, ja no podrà tornar a dir les seves mentides de sempre), aquí l’única veu que sentim és la dels obrers de la PEGASO que es van jugar la pell —van patir acomiadaments, empresonaments, tortures— per avançar en els drets laborals i en la conquesta de la llibertat.

Isabel Andrés aconsegueix un relat ple d’emocions; aconsegueix que la imatge capti en tota la seva dimensió la força de la paraula, el relat d’uns fets viscuts que gairebé sempre han estat silenciats. Aquells obrers de la PEGASO, com els de tantes fàbriques del “cinturón rojo” del moment, són allò que jo anomeno els damnificats de la transició. Ells van donar anys de la seva vida per canviar la societat i ara veuen com aquesta democràcia és plena de deficiències, que les desigualtats continuen sent injustes, que la participació dels individus en la vida democràtica i sindical continua sent limitada, constrenyida. Només aquells líders sindicals que van dedicar-se a la política han tingut rellevància pública; la resta, són personatges anònims que la pel·lícula rescata i ens ofereix la possibilitat de sentir la seva veu, personal, frapant.

No voldria suggerir que el documental és un pamflet. (A mi els pamflets m’agraden, però ja sé que no tothom aprecia el gènere.) Tot el contrari, està resolt amb una fluïdesa narrativa digne del millor encomi. Andrés té la sort de comptar amb un seguit de material que, en aquells anys, el seu pare rodava en súper8 (un material inèdit, per tant) i el sap introduir en el relat en el moment apropiat. La narració flueix amb precisió, els testimonis es van ordenant d’acord amb la tensió creixent dels moments que volen explicar, i això es barreja amb la visió de la generació posterior, la de la pròpia directora del documental i els altres fills d’aquells obrers. I és que Isabel Andrés és filla d’un d’aquells treballadors anònims, ara enretirat de la vida pública, i potser es nota la implicació personal en fer que la veu d’aquells homes —i, ja ho veureu, de les dones d’aquells homes— no torni a ser silenciada. Estem davant d’un producte diferent, no us el perdeu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr

"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz

Opi i sardines : rapsòdia en clau de jazz Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i