El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el
documental Generació PEGASO, que ha
dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja
saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat
de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar
que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica
des del terreny audiovisual.
El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte
que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la
transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que
van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa
aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a
tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure
documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir
l’opinió del poder del moment, que la contemplació de Generació PEGASO és com una alenada d’aire fresc. Aquí no apareix
Rodolfo Martín Villa ni Manuel Fraga Iribarne (aquest, sortosament, ja no podrà
tornar a dir les seves mentides de sempre), aquí l’única veu que sentim és la
dels obrers de la PEGASO que es van jugar la pell —van patir acomiadaments,
empresonaments, tortures— per avançar en els drets laborals i en la conquesta
de la llibertat.
Isabel Andrés aconsegueix un relat ple d’emocions; aconsegueix
que la imatge capti en tota la seva dimensió la força de la paraula, el relat d’uns
fets viscuts que gairebé sempre han estat silenciats. Aquells obrers de la
PEGASO, com els de tantes fàbriques del “cinturón rojo” del moment, són allò
que jo anomeno els damnificats de la transició. Ells van donar anys de la seva
vida per canviar la societat i ara veuen com aquesta democràcia és plena de
deficiències, que les desigualtats continuen sent injustes, que la participació
dels individus en la vida democràtica i sindical continua sent limitada,
constrenyida. Només aquells líders sindicals que van dedicar-se a la política
han tingut rellevància pública; la resta, són personatges anònims que la pel·lícula
rescata i ens ofereix la possibilitat de sentir la seva veu, personal, frapant.
No voldria suggerir que el documental és un pamflet. (A mi
els pamflets m’agraden, però ja sé que no tothom aprecia el gènere.) Tot el
contrari, està resolt amb una fluïdesa narrativa digne del millor encomi. Andrés
té la sort de comptar amb un seguit de material que, en aquells anys, el seu
pare rodava en súper8 (un material inèdit, per tant) i el sap introduir en el
relat en el moment apropiat. La narració flueix amb precisió, els testimonis es
van ordenant d’acord amb la tensió creixent dels moments que volen explicar, i
això es barreja amb la visió de la generació posterior, la de la pròpia
directora del documental i els altres fills d’aquells obrers. I és que Isabel
Andrés és filla d’un d’aquells treballadors anònims, ara enretirat de la vida pública,
i potser es nota la implicació personal en fer que la veu d’aquells homes —i,
ja ho veureu, de les dones d’aquells homes— no torni a ser silenciada. Estem
davant d’un producte diferent, no us el perdeu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada