Passa al contingut principal

GENERACIÓ PEGASO, UN DOCUMENTAL



El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO, que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual.

El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder del moment, que la contemplació de Generació PEGASO és com una alenada d’aire fresc. Aquí no apareix Rodolfo Martín Villa ni Manuel Fraga Iribarne (aquest, sortosament, ja no podrà tornar a dir les seves mentides de sempre), aquí l’única veu que sentim és la dels obrers de la PEGASO que es van jugar la pell —van patir acomiadaments, empresonaments, tortures— per avançar en els drets laborals i en la conquesta de la llibertat.

Isabel Andrés aconsegueix un relat ple d’emocions; aconsegueix que la imatge capti en tota la seva dimensió la força de la paraula, el relat d’uns fets viscuts que gairebé sempre han estat silenciats. Aquells obrers de la PEGASO, com els de tantes fàbriques del “cinturón rojo” del moment, són allò que jo anomeno els damnificats de la transició. Ells van donar anys de la seva vida per canviar la societat i ara veuen com aquesta democràcia és plena de deficiències, que les desigualtats continuen sent injustes, que la participació dels individus en la vida democràtica i sindical continua sent limitada, constrenyida. Només aquells líders sindicals que van dedicar-se a la política han tingut rellevància pública; la resta, són personatges anònims que la pel·lícula rescata i ens ofereix la possibilitat de sentir la seva veu, personal, frapant.

No voldria suggerir que el documental és un pamflet. (A mi els pamflets m’agraden, però ja sé que no tothom aprecia el gènere.) Tot el contrari, està resolt amb una fluïdesa narrativa digne del millor encomi. Andrés té la sort de comptar amb un seguit de material que, en aquells anys, el seu pare rodava en súper8 (un material inèdit, per tant) i el sap introduir en el relat en el moment apropiat. La narració flueix amb precisió, els testimonis es van ordenant d’acord amb la tensió creixent dels moments que volen explicar, i això es barreja amb la visió de la generació posterior, la de la pròpia directora del documental i els altres fills d’aquells obrers. I és que Isabel Andrés és filla d’un d’aquells treballadors anònims, ara enretirat de la vida pública, i potser es nota la implicació personal en fer que la veu d’aquells homes —i, ja ho veureu, de les dones d’aquells homes— no torni a ser silenciada. Estem davant d’un producte diferent, no us el perdeu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr