dimarts, 21 de febrer de 2012

CONTRA LA BÈSTIA VALENCIANA

El meu fill fa segon de batxillerat. Va a un institut públic. I es rebel·la contra el món que els adults li estem deixant. Els joves que avui dia no es rebel·len els falta sang a les venes. O viuen en uns ambients on la crisi econòmica i l'ignomínia política no es coneix, potser perquè és precisament d'aquells ambients d'on brolla una part de la crisi i de l'ignomínia. El meu fill es rebel·la. I jo ho trobo molt bé.

Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix.

Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de ser els joves que auguren uns temps tan difícils (ei!, no ens enganyem, difícils per uns, però fàcils o acceptables pels de sempre). Però l''enemic no és ell ni cap dels manifestants de l'institut Lluís Vives.

A València, la bèstia ha mostrat el seu rostre. Comencen estossinant els nostres fills, però després la bèstia no s'aturarà. El ministre ha recorregut a la insultant tàctica de dir que hi havia esvalotadors infiltrats. Els únics esvalotadors, els únics infiltrats són els qui, des de la institució democràtica alimenten la bèstia. I, així les coses, només els ciutadans, primer que tots els valencians, poden aturar aquesta pesta institucional. Cal protegir les nostres criatures d'aquest animal que s'encapritxa i s'enfurisma violentament contra un jovent que protesta pel món miserable que li volen entaforar.

Hem d'acabar amb aquesta bèstia multiforme, d'uniforme o amb vestits elegants, la bèstia enemiga, que ha colpejat companys de generació del meu fill, que ha maltractat el meu fill, també.



dimecres, 15 de febrer de 2012

ANTONI LLENA COM A SÍMPTOMA

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure.

Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agrada una altra. El problema, la dimensió farisaica de la cosa és que les bufetades sempre vagin contra el mateix sector, això que en diem l’art contemporani. Perquè no hem après res. Bona part de l’art del passat, quan era “contemporani” dels seus dies, solia tenir una resposta similar a la que avui tenen alguns artistes. El Caixafòrum acaba de tancar una exposició dedicada als impressionistes per accedir a la qual calia fer unes grans cues perquè el públic s’embadalia davant d’aquelles pintures fascinants. Però molts d’aquells quadres, en el seu temps, havien estat refusats, objectes de burla. Quan s’estava construint la Sagrada Família de Gaudí, centre de peregrinació actual de milers de turistes, era considerada per alguns com a un signe de barbàrie. El Greco, al llarg del segle XIX va ser quasi unànimement considerat com a un mal pintor. I què dir del cas Van Gogh? O de Joan Miró? No m’enganyo: alguns (no sé si molts) dels qui fa uns dies homenatjaven Tàpies, cantaven les glòries del mestre traspassat, deuen considerar les seves pintures matèriques amb la mateixa displicència, desinformació o ràbia que les que, explícitament o implícita, han dedicat a l’escultura d’Antoni Llena.

Amb tot això no vull dir que Llena ens hagi d’agradar per força. Ara, potser és que algunes persones, abans d’atrevir-se a exposar les seves opinions públiques, haurien de pensar una mica, reflexionar sobre els vaivens de la història de l’art. Igual com ho farien si haguessin d’opinar sobre medicina, física quàntica o, ara més i tot, economia. Però amb l’art contemporani, abstracte, emergent, avantguardista o com el que vulguem denominar tothom s’hi atreveix. Entre d’altres coses perquè saben que l’opinió pública majoritària els farà costat. En l’acte d’inauguració de l’escultura, un grup de treballadors de TMB i alguns de veïns del barri van aprofitar per atacar l’obra, acusada de ser ferralla. A mi no em sembla malament que opinin sobre l’art d’avui dia. El que considero símptoma d’hipocresia, signe que l’opinió pública està massa interferida pel propi poder al qual s’oposen en aparença és que, ells també, sempre escullen el mateix objecte d’atac.

És curiós i simptomàtic que aquells veïns, que aquells treballadors s’esvalotin per una obra escultòrica i, en canvi, ningú estigui dient res sobre el frau que suposa el fracàs del Liceu. Un frau les dimensions del qual desconec en profunditat, però fa un tuf considerable que una institució que rep múltiples subvencions, que fa pagar uns preus astronòmics als ciutadans, hagi de tancar uns mesos la seva programació i deixar sense sou durant un temps als seus treballadors. I aquí ningú diu res. Una manifestació cultural del passat com l’òpera, que, entre d’altres coses, mou grans quantitats de diners per pagar els sous abusius dels cantants, una manifestació clarament elitista, encara, no mereix cap mena de diatriba ni política ni ciutadana. Però amb “la ferralla” de l’art contemporani tothom s’hi atreveix. La veritat, jo hagués preferit que, quan es va cremar el Liceu, no s’haguessin gastat tants i tants diners públics en la seva reconstrucció i, en canvi, artistes com Antoni Llena ens ajudessin a imaginar un món millor.


dissabte, 4 de febrer de 2012

LA CULTURA CATALANA I EL PETROLI











En la cultura catalana estan passant moltes coses. I de manera accelerada. I no les veiem venir. Tenim la sensació que no controlem en absolut els canvis d'estructura propiciats pel nou govern: el nou CoNCA, la llei de finestra única, Arts Santa Mònica, el MACBA com a motor de tota la contemporaneïtat (sic), el Canòdrom descanodromitzat... El que passa és que el nou govern tampoc les controla. Ho intueixo, ho sé: el Conseller Mascarell d'ara, el conservador, fa veure que té un pla i que tots els canvis obeeixen a aquest pla, però no és cert, improvisa, ara retalla per aquí, ara anuncia una iniciativa, demà la contradiu, tira endavant un pla estratègic de la cultura per al 2021, però no concilia estratègies per avui o per demà... No, el conseller Mascarell d'ara, el conservador, no té un pla. Diu frases grandiloqüents, això sí, com aquesta tan tronadora que diu que "la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català", però és que el conseller Mascarell d'abans, el progressista, frases com aquestes també les deia. I també feia veure que tenia un pla, però tampoc no el tenia. Si hagués tingut un pla aleshores, quan era membre de governs progressistes, amb els anys que es va passar manant en càrrecs públics, alguna cosa hagués deixat establerta que ara, quan ha passat a ser membre d'un govern conservador, no hauria de tocar. Vaja, em sembla a mi. I, si m’equivoco, és que els polítics que es mantenen en el poder durant tant de temps sense deixar cap mena de petja és que són un frau.

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I ningú no les controla, em sembla. Improvisen. Aleshores, si això fos cert, el petroli, si n’hi ha, rajaria sense control. I això seria bo, què millor que la cultura desbocada, els artistes, els escriptors i els pensadors oferint el millor de la seva obra per a la societat. Però, no en enganyem, una cosa és que el conseller Mascarell --el d’abans i el d’ara-- no tingui cap pla i una altra que deixi fer. No, el seu propòsit és fer passar el petroli per un embut, el de l’administració. I retenir-lo, emmordassar-lo, aconseguir que, com ja va dir Fumaroli en el seu llibre L'État culturel, a propòsit dels polítics que es dediquen a la cultura, es parli més d’ell que dels seus administrats, és a dir, que la gent conegui abans les seves frases que la dels artistes que hauria de protegir. Ell no té un pla, el seu president, Artur Mas, tampoc, que encara és pitjor. Però el que ells no tenen en compte és que el petroli és molt inflamable. I, quan se’l força d’una manera tan continuada, una guspira…