Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix.
Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de ser els joves que auguren uns temps tan difícils (ei!, no ens enganyem, difícils per uns, però fàcils o acceptables pels de sempre). Però l''enemic no és ell ni cap dels manifestants de l'institut Lluís Vives.
A València, la bèstia ha mostrat el seu rostre. Comencen estossinant els nostres fills, però després la bèstia no s'aturarà. El ministre ha recorregut a la insultant tàctica de dir que hi havia esvalotadors infiltrats. Els únics esvalotadors, els únics infiltrats són els qui, des de la institució democràtica alimenten la bèstia. I, així les coses, només els ciutadans, primer que tots els valencians, poden aturar aquesta pesta institucional. Cal protegir les nostres criatures d'aquest animal que s'encapritxa i s'enfurisma violentament contra un jovent que protesta pel món miserable que li volen entaforar.
Hem d'acabar amb aquesta bèstia multiforme, d'uniforme o amb vestits elegants, la bèstia enemiga, que ha colpejat companys de generació del meu fill, que ha maltractat el meu fill, també.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada