Passa al contingut principal

CONTRA LA BÈSTIA VALENCIANA

El meu fill fa segon de batxillerat. Va a un institut públic. I es rebel·la contra el món que els adults li estem deixant. Els joves que avui dia no es rebel·len els falta sang a les venes. O viuen en uns ambients on la crisi econòmica i l'ignomínia política no es coneix, potser perquè és precisament d'aquells ambients d'on brolla una part de la crisi i de l'ignomínia. El meu fill es rebel·la. I jo ho trobo molt bé.

Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix.

Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de ser els joves que auguren uns temps tan difícils (ei!, no ens enganyem, difícils per uns, però fàcils o acceptables pels de sempre). Però l''enemic no és ell ni cap dels manifestants de l'institut Lluís Vives.

A València, la bèstia ha mostrat el seu rostre. Comencen estossinant els nostres fills, però després la bèstia no s'aturarà. El ministre ha recorregut a la insultant tàctica de dir que hi havia esvalotadors infiltrats. Els únics esvalotadors, els únics infiltrats són els qui, des de la institució democràtica alimenten la bèstia. I, així les coses, només els ciutadans, primer que tots els valencians, poden aturar aquesta pesta institucional. Cal protegir les nostres criatures d'aquest animal que s'encapritxa i s'enfurisma violentament contra un jovent que protesta pel món miserable que li volen entaforar.

Hem d'acabar amb aquesta bèstia multiforme, d'uniforme o amb vestits elegants, la bèstia enemiga, que ha colpejat companys de generació del meu fill, que ha maltractat el meu fill, també.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…