Passa al contingut principal

A LA UAB VOLEN SILENCIAR LA VEU DELS ESTUDIANTS


Aquest matí, quan he entrat a la facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, he sentit olor de pintura. M’ha estranyat perquè fa poques setmanes, a pesar que les retallades semblaven indicar que no era cap prioritat, ja havien pintat totes les parets de la facultat. Ara ho han tornat a fer perquè el Deganat volia esborrar totes les pintades que els alumnes havien fet fa uns dies en una jornada de protesta. Alguna de les pintades eren divertides, originals, una d’elles l’hagués volgut fotografiar, deia “Muchos parados para tan pocas barricadas”, molt simptomàtica del que pot passar en aquest país, en el país veí i, per inclusió, en les nostres aules.

Eren pintades de reivindicació, eren la veu dels estudiants.  I la Degana i el seu equip les han volgut esborrar. Ara, les nostres parets tornen a estar —aparentment—immaculades, els dirigents universitaris volen que els nostres centres siguin com hospitals, asèptics, tot blanquets, potser fins i tot pensen posar senyals que incitin al silenci. No és broma. Esborrar aquestes pintades no té cap altre objectiu que SILENCIAR la veu dels estudiants, la veu dels alumnes. Segur que tots els degans de la UAB i el Rector i els vicerectors de la UAB, així com els rectors i els degans de totes les universitats catalanes de la meva generació recorden que, quan eren estudiants, les parets de les nostres facultats no eren blanques i asèptiques, sinó que estaven envernissades de pintades, de cartells, de retolacions vindicatives o simplement “guarres”… Era una universitat que combinava la transmissió del coneixement a les aules amb el dinamisme de la vida als passadissos i als bars. Ara, aquests dirigents universitaris, tan envellits, que han oblidat tan tristament que un dia havien estat estudiants,  volen que la universitat sigui com un mausoleu.

I tot això no té res que veure amb la crisi i amb les retallades, això són excuses bastardes. Els rectors i els degans apel·len contínuament a l’ordenament legal quan els estudiants, el personal d’administració i de serveis o el professorat amb contractes precaris protesten. L’equip de govern de la UAB, aquestes darreres setmanes, han estat enviant contínuament missatges on lamentaven l’ocupació del rectorat o les pintades a les parets acabades de pintar o el que ells qualifiquen com accions violentes. I deien que estaven disposats a dialogar sempre que hi hagués respecte a la normalitat democràtica. ¿Però quina normalitat democràtica és aquesta? D’entrada, el Rector de la UAB ho és de forma legal, però al meu entendre no ho és des de la mínima legitimitat democràtica. Ell no va ser el candidat més votat, però a la universitat vivim en la ignomínia, allà no s’aplica la màxima d’una persona=un vot; allà impera la norma del vot ponderat, els vots dels professors funcionaris valen més que els de les persones de qualsevol altre estament. I això és una vulneració de la democràcia, és un escarni a la intel·ligència.

Ells ostenten el poder legalment, però il·legítimament. I, al damunt d’això, volen donar lliçons. El problema més greu, però, és que volen fer callar la veu dels estudiants, no admeten les protestes. Fan el mateix que els polítics que estan al poder i que, quan algú protesta, responen que, en democràcia, les discrepàncies se solucionen per mitjà de les votacions. Però, aquest és el camí dels nostres estudiants? A què han d’esperar? A votar un nou Rector? Per què, si saben que, a la universitat, les seves votacions sempre tenen les de perdre si els cos funcionarial vota aquesta maleïda continuïtat d’uns dirigents que s’han convertit en gestors de la misèria. Els estudiants, desproveïts de tot dret, amb un increment de taxes desproporcionat, sense pes en la decisió dels plans d’estudi, fan molt bé en protestar. I, encara que els vulguin fer callar, encara que vulguin silenciar la seva veu, encara que els criminalitzin, han de saber que les seves lluites no són només per ells i els seus companys, sinó per les futures generacions d’estudiants que han d’entrar a la nostra universitat.

Avui, les parets de la facultat de lletres de la UAB fan olor de pintura, però l’esperit d’allò que els alumnes hi havien escrit encara està present per molts de nosaltres. 


Comentaris

  1. Tens tota la raó estic al Servei d'anàlisis arqueològiques del departament de prehistòria i no donen temps a llegir les opinions dels estudiants... m'enrrecordo alla als 80s que la meva carrera la va presidir una pintada del CHE al final de l'aula... i els WC eren una inapreciable font d'informació ... penjaré el teu enllaç al notre bloc

    ResponElimina
  2. Gràcies per escriure tant bé el que molts de nosaltres pensem. Ermengol

    ResponElimina
  3. Tot i que tornin a pintar les parets de l'autònoma de blanc, no faran callar als estudiants, sinó al contrari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…