Passa al contingut principal

A LA UAB VOLEN SILENCIAR LA VEU DELS ESTUDIANTS


Aquest matí, quan he entrat a la facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, he sentit olor de pintura. M’ha estranyat perquè fa poques setmanes, a pesar que les retallades semblaven indicar que no era cap prioritat, ja havien pintat totes les parets de la facultat. Ara ho han tornat a fer perquè el Deganat volia esborrar totes les pintades que els alumnes havien fet fa uns dies en una jornada de protesta. Alguna de les pintades eren divertides, originals, una d’elles l’hagués volgut fotografiar, deia “Muchos parados para tan pocas barricadas”, molt simptomàtica del que pot passar en aquest país, en el país veí i, per inclusió, en les nostres aules.

Eren pintades de reivindicació, eren la veu dels estudiants.  I la Degana i el seu equip les han volgut esborrar. Ara, les nostres parets tornen a estar —aparentment—immaculades, els dirigents universitaris volen que els nostres centres siguin com hospitals, asèptics, tot blanquets, potser fins i tot pensen posar senyals que incitin al silenci. No és broma. Esborrar aquestes pintades no té cap altre objectiu que SILENCIAR la veu dels estudiants, la veu dels alumnes. Segur que tots els degans de la UAB i el Rector i els vicerectors de la UAB, així com els rectors i els degans de totes les universitats catalanes de la meva generació recorden que, quan eren estudiants, les parets de les nostres facultats no eren blanques i asèptiques, sinó que estaven envernissades de pintades, de cartells, de retolacions vindicatives o simplement “guarres”… Era una universitat que combinava la transmissió del coneixement a les aules amb el dinamisme de la vida als passadissos i als bars. Ara, aquests dirigents universitaris, tan envellits, que han oblidat tan tristament que un dia havien estat estudiants,  volen que la universitat sigui com un mausoleu.

I tot això no té res que veure amb la crisi i amb les retallades, això són excuses bastardes. Els rectors i els degans apel·len contínuament a l’ordenament legal quan els estudiants, el personal d’administració i de serveis o el professorat amb contractes precaris protesten. L’equip de govern de la UAB, aquestes darreres setmanes, han estat enviant contínuament missatges on lamentaven l’ocupació del rectorat o les pintades a les parets acabades de pintar o el que ells qualifiquen com accions violentes. I deien que estaven disposats a dialogar sempre que hi hagués respecte a la normalitat democràtica. ¿Però quina normalitat democràtica és aquesta? D’entrada, el Rector de la UAB ho és de forma legal, però al meu entendre no ho és des de la mínima legitimitat democràtica. Ell no va ser el candidat més votat, però a la universitat vivim en la ignomínia, allà no s’aplica la màxima d’una persona=un vot; allà impera la norma del vot ponderat, els vots dels professors funcionaris valen més que els de les persones de qualsevol altre estament. I això és una vulneració de la democràcia, és un escarni a la intel·ligència.

Ells ostenten el poder legalment, però il·legítimament. I, al damunt d’això, volen donar lliçons. El problema més greu, però, és que volen fer callar la veu dels estudiants, no admeten les protestes. Fan el mateix que els polítics que estan al poder i que, quan algú protesta, responen que, en democràcia, les discrepàncies se solucionen per mitjà de les votacions. Però, aquest és el camí dels nostres estudiants? A què han d’esperar? A votar un nou Rector? Per què, si saben que, a la universitat, les seves votacions sempre tenen les de perdre si els cos funcionarial vota aquesta maleïda continuïtat d’uns dirigents que s’han convertit en gestors de la misèria. Els estudiants, desproveïts de tot dret, amb un increment de taxes desproporcionat, sense pes en la decisió dels plans d’estudi, fan molt bé en protestar. I, encara que els vulguin fer callar, encara que vulguin silenciar la seva veu, encara que els criminalitzin, han de saber que les seves lluites no són només per ells i els seus companys, sinó per les futures generacions d’estudiants que han d’entrar a la nostra universitat.

Avui, les parets de la facultat de lletres de la UAB fan olor de pintura, però l’esperit d’allò que els alumnes hi havien escrit encara està present per molts de nosaltres. 


Comentaris

  1. Tens tota la raó estic al Servei d'anàlisis arqueològiques del departament de prehistòria i no donen temps a llegir les opinions dels estudiants... m'enrrecordo alla als 80s que la meva carrera la va presidir una pintada del CHE al final de l'aula... i els WC eren una inapreciable font d'informació ... penjaré el teu enllaç al notre bloc

    ResponElimina
  2. Gràcies per escriure tant bé el que molts de nosaltres pensem. Ermengol

    ResponElimina
  3. Tot i que tornin a pintar les parets de l'autònoma de blanc, no faran callar als estudiants, sinó al contrari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...