A LA UAB VOLEN SILENCIAR LA VEU DELS ESTUDIANTS

Aquest matí, quan he entrat a la facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, he sentit olor de pintura. M’ha estranyat perquè fa poques setmanes, a pesar que les retallades semblaven indicar que no era cap prioritat, ja havien pintat totes les parets de la facultat. Ara ho han tornat a fer perquè el Deganat volia esborrar totes les pintades que els alumnes havien fet fa uns dies en una jornada de protesta. Alguna de les pintades eren divertides, originals, una d’elles l’hagués volgut fotografiar, deia “Muchos parados para tan pocas barricadas”, molt simptomàtica del que pot passar en aquest país, en el país veí i, per inclusió, en les nostres aules.

Eren pintades de reivindicació, eren la veu dels estudiants.  I la Degana i el seu equip les han volgut esborrar. Ara, les nostres parets tornen a estar —aparentment—immaculades, els dirigents universitaris volen que els nostres centres siguin com hospitals, asèptics, tot blanquets, potser fins i tot pensen posar senyals que incitin al silenci. No és broma. Esborrar aquestes pintades no té cap altre objectiu que SILENCIAR la veu dels estudiants, la veu dels alumnes. Segur que tots els degans de la UAB i el Rector i els vicerectors de la UAB, així com els rectors i els degans de totes les universitats catalanes de la meva generació recorden que, quan eren estudiants, les parets de les nostres facultats no eren blanques i asèptiques, sinó que estaven envernissades de pintades, de cartells, de retolacions vindicatives o simplement “guarres”… Era una universitat que combinava la transmissió del coneixement a les aules amb el dinamisme de la vida als passadissos i als bars. Ara, aquests dirigents universitaris, tan envellits, que han oblidat tan tristament que un dia havien estat estudiants,  volen que la universitat sigui com un mausoleu.

I tot això no té res que veure amb la crisi i amb les retallades, això són excuses bastardes. Els rectors i els degans apel·len contínuament a l’ordenament legal quan els estudiants, el personal d’administració i de serveis o el professorat amb contractes precaris protesten. L’equip de govern de la UAB, aquestes darreres setmanes, han estat enviant contínuament missatges on lamentaven l’ocupació del rectorat o les pintades a les parets acabades de pintar o el que ells qualifiquen com accions violentes. I deien que estaven disposats a dialogar sempre que hi hagués respecte a la normalitat democràtica. ¿Però quina normalitat democràtica és aquesta? D’entrada, el Rector de la UAB ho és de forma legal, però al meu entendre no ho és des de la mínima legitimitat democràtica. Ell no va ser el candidat més votat, però a la universitat vivim en la ignomínia, allà no s’aplica la màxima d’una persona=un vot; allà impera la norma del vot ponderat, els vots dels professors funcionaris valen més que els de les persones de qualsevol altre estament. I això és una vulneració de la democràcia, és un escarni a la intel·ligència.

Ells ostenten el poder legalment, però il·legítimament. I, al damunt d’això, volen donar lliçons. El problema més greu, però, és que volen fer callar la veu dels estudiants, no admeten les protestes. Fan el mateix que els polítics que estan al poder i que, quan algú protesta, responen que, en democràcia, les discrepàncies se solucionen per mitjà de les votacions. Però, aquest és el camí dels nostres estudiants? A què han d’esperar? A votar un nou Rector? Per què, si saben que, a la universitat, les seves votacions sempre tenen les de perdre si els cos funcionarial vota aquesta maleïda continuïtat d’uns dirigents que s’han convertit en gestors de la misèria. Els estudiants, desproveïts de tot dret, amb un increment de taxes desproporcionat, sense pes en la decisió dels plans d’estudi, fan molt bé en protestar. I, encara que els vulguin fer callar, encara que vulguin silenciar la seva veu, encara que els criminalitzin, han de saber que les seves lluites no són només per ells i els seus companys, sinó per les futures generacions d’estudiants que han d’entrar a la nostra universitat.

Avui, les parets de la facultat de lletres de la UAB fan olor de pintura, però l’esperit d’allò que els alumnes hi havien escrit encara està present per molts de nosaltres.