Ves al contingut principal

UN NOU MNAC. UNA GRAN NOTÍCIA


El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha arrossegat una sèrie de mals endèmics que jo resumiria en dos problemes consecutius. D'una banda, un fons on, fora el romànic i el gòtic, hi ha pocs autors de gran renom. La història de l'art català dels segles XVIII i XIX és la que és, en bona mesura conseqüència de la situació administrativa de la "nació" que representa. Els països que no han tingut poder no han generat un patrimoni similar als que sí que l'han posseït i l'han exercit. Ras i curt! (Els Estats que han tingut aquest poder ja s'han encarregat, a més, de reforçar el prestigi dels "seus" artistes o dels seus espolis per mitjà dels seus propis museus.) Segonament, ja sabem que la història de l'art català del segle XX, Catalunya l'ensenya atomitzada per mitjà dels museus monogràfics (Picasso, Miró, Dalí, Tàpies) i del MACBA. D'una altra banda, els successius directors del MNAC no van saber veure que, amb un fons tan peculiar (o relativament pobre respecte als grans centres de decisió dels gustos artístics), no es podia imitar els grans museus enciclopedistes del món. Voler semblar-se al Louvre era un camí condemnat al fracàs.

Com es podia resoldre això? Em sembla que el professor Juanjo Lahuerta ha aplicat el sentit comú i ha aconseguit que, per primera vegada en la història del MNAC, hi hagi una coherència en la mostració de l'art català modern. En primer lloc, perquè en comptes de fixar-se en els autors, ha emfasitzat el valor de les obres. I, més encara, ha subratllat el diàleg que unes obres podien mantenir amb unes altres. Agrupar molts quadres de certs autors, anava en contra d'aquests mateixos autors i del conjunt de l'itinerari; en canvi, fer-los dialogar amb altres peces per temàtica o per concepte, enalteix el discurs i revaloritza la peça. En segon lloc, sortosament, ha fugit de la cronologia estricta. Encara hi ha historiadors de l'art que, ancorats en la vella escola, expliquen l'art català resseguint un llistat de moviments, autòctons o al·lòctons, com si tots els autors i totes les obres poguessin encabir-se en un estil, com si la visualitat no fos una cosa molt més dinàmica i complexa. Ara, veiem unes sales on la supeditació a la convenció historiogràfica és molt menys rígida, i l'espectador en surt beneficiat. En tercer lloc, perquè no s'ha limitat a confiar en el discurs de la pintura i de l'escultura. Ja era hora! El MNAC, ara, mostra un recorregut on les arts convencionals i les arts industrials es van interferint les unes amb les altres, amb un gran criteri. O amb criteri, que ja és molt. Veiem una lectura de la visualitat catalana per mitjà de la pintura, de l'escultura, de la fotografia, del cartellisme, de les arts decoratives, ocasionalment del cinema... I, en quart lloc, es pretén donar la idea, quan això és possible, que els creadors catalans no vivien enclaustrats en el Principat, sinó que el visible es transfereix d'una manera vertiginosa, cosa més notòria conforme avança la civilització tecnològica.

El passeig pausat que he fet per les noves sales m'ha meravellat. I m'ha reconfortat en la possibilitat que els museus catalans puguin reformular-se. Que no hàgim de viure permanentment en aquelles convencions museogràfiques que van ser modernes, però que ho han deixat de ser. El "cub blanc" funciona en uns casos, però les esplèndides sales plenes de cartells que dialoguen amb pintures o amb projeccions cinematogràfiques del nou MNAC ens demostren que no tot pot tenir la mateixa dimensió escenogràfica. Que hi ha solucions en la disposició de les peces que ajuden a la seva visualitat i, en conseqüència, a les pròpies peces. Que hi ha idees que estan obsoletes! Hi ha massa centres catalans que estan aviciats pel temps i pel tancament a les noves veus. En aquest sentit, no puc més que felicitar al director del MNAC, per haver confiat en una persona molt preparada i donar-li llibertat de pensament i d'acció. I, òbviament, felicitar a l'amic Lahuerta per haver aconseguit una cosa que alguns pensàvem que mai no podríem veure.

Escrit això, voldria fer dues precisions. La primera, és un suggeriment. Si el cinema es considera un element més a mostrar en el discurs de la visualitat, estrictament catalana o no (quin goig veure aquell Méliès que prové dels fons de la Filmoteca de Catalunya), em sembla que hi ha peces fílmiques que podrien contemplar-se en el recorregut. Sobretot perquè ajudarien a aquest diàleg que es vol plantejar. Crec que hi falten algunes pel.lícules. La segona és estrictament personal. M'ha fet una il·lusió espaterrant trobar una peça petita, però extraordinària de Vayreda, L'arbre tort. Aquesta pintura la vaig incorporar a la meva exposició sobre el Manifest Groc l'any 2004 perquè era idònia per explicar les envestides que Dalí, Gasch i Montanyà feien en contra de la pintura catalana més tradicional. Aleshores, em va costar molt aconseguir la peça perquè sembla que estava en el despatx d'algú. A la fi, vaig insistir tant que la van despenjar d'on fora que estés. Pel que veig, ara s'ha fet un treball tan professional que els visitants del MNAC podem tenir la seguretat que les millors obres han estat posades al servei de la ciutadania. Com sempre hauria de ser.


                                                  L'arbre tort, de Vayreda

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”