Passa al contingut principal

UN NOU MNAC. UNA GRAN NOTÍCIA


El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha arrossegat una sèrie de mals endèmics que jo resumiria en dos problemes consecutius. D'una banda, un fons on, fora el romànic i el gòtic, hi ha pocs autors de gran renom. La història de l'art català dels segles XVIII i XIX és la que és, en bona mesura conseqüència de la situació administrativa de la "nació" que representa. Els països que no han tingut poder no han generat un patrimoni similar als que sí que l'han posseït i l'han exercit. Ras i curt! (Els Estats que han tingut aquest poder ja s'han encarregat, a més, de reforçar el prestigi dels "seus" artistes o dels seus espolis per mitjà dels seus propis museus.) Segonament, ja sabem que la història de l'art català del segle XX, Catalunya l'ensenya atomitzada per mitjà dels museus monogràfics (Picasso, Miró, Dalí, Tàpies) i del MACBA. D'una altra banda, els successius directors del MNAC no van saber veure que, amb un fons tan peculiar (o relativament pobre respecte als grans centres de decisió dels gustos artístics), no es podia imitar els grans museus enciclopedistes del món. Voler semblar-se al Louvre era un camí condemnat al fracàs.

Com es podia resoldre això? Em sembla que el professor Juanjo Lahuerta ha aplicat el sentit comú i ha aconseguit que, per primera vegada en la història del MNAC, hi hagi una coherència en la mostració de l'art català modern. En primer lloc, perquè en comptes de fixar-se en els autors, ha emfasitzat el valor de les obres. I, més encara, ha subratllat el diàleg que unes obres podien mantenir amb unes altres. Agrupar molts quadres de certs autors, anava en contra d'aquests mateixos autors i del conjunt de l'itinerari; en canvi, fer-los dialogar amb altres peces per temàtica o per concepte, enalteix el discurs i revaloritza la peça. En segon lloc, sortosament, ha fugit de la cronologia estricta. Encara hi ha historiadors de l'art que, ancorats en la vella escola, expliquen l'art català resseguint un llistat de moviments, autòctons o al·lòctons, com si tots els autors i totes les obres poguessin encabir-se en un estil, com si la visualitat no fos una cosa molt més dinàmica i complexa. Ara, veiem unes sales on la supeditació a la convenció historiogràfica és molt menys rígida, i l'espectador en surt beneficiat. En tercer lloc, perquè no s'ha limitat a confiar en el discurs de la pintura i de l'escultura. Ja era hora! El MNAC, ara, mostra un recorregut on les arts convencionals i les arts industrials es van interferint les unes amb les altres, amb un gran criteri. O amb criteri, que ja és molt. Veiem una lectura de la visualitat catalana per mitjà de la pintura, de l'escultura, de la fotografia, del cartellisme, de les arts decoratives, ocasionalment del cinema... I, en quart lloc, es pretén donar la idea, quan això és possible, que els creadors catalans no vivien enclaustrats en el Principat, sinó que el visible es transfereix d'una manera vertiginosa, cosa més notòria conforme avança la civilització tecnològica.

El passeig pausat que he fet per les noves sales m'ha meravellat. I m'ha reconfortat en la possibilitat que els museus catalans puguin reformular-se. Que no hàgim de viure permanentment en aquelles convencions museogràfiques que van ser modernes, però que ho han deixat de ser. El "cub blanc" funciona en uns casos, però les esplèndides sales plenes de cartells que dialoguen amb pintures o amb projeccions cinematogràfiques del nou MNAC ens demostren que no tot pot tenir la mateixa dimensió escenogràfica. Que hi ha solucions en la disposició de les peces que ajuden a la seva visualitat i, en conseqüència, a les pròpies peces. Que hi ha idees que estan obsoletes! Hi ha massa centres catalans que estan aviciats pel temps i pel tancament a les noves veus. En aquest sentit, no puc més que felicitar al director del MNAC, per haver confiat en una persona molt preparada i donar-li llibertat de pensament i d'acció. I, òbviament, felicitar a l'amic Lahuerta per haver aconseguit una cosa que alguns pensàvem que mai no podríem veure.

Escrit això, voldria fer dues precisions. La primera, és un suggeriment. Si el cinema es considera un element més a mostrar en el discurs de la visualitat, estrictament catalana o no (quin goig veure aquell Méliès que prové dels fons de la Filmoteca de Catalunya), em sembla que hi ha peces fílmiques que podrien contemplar-se en el recorregut. Sobretot perquè ajudarien a aquest diàleg que es vol plantejar. Crec que hi falten algunes pel.lícules. La segona és estrictament personal. M'ha fet una il·lusió espaterrant trobar una peça petita, però extraordinària de Vayreda, L'arbre tort. Aquesta pintura la vaig incorporar a la meva exposició sobre el Manifest Groc l'any 2004 perquè era idònia per explicar les envestides que Dalí, Gasch i Montanyà feien en contra de la pintura catalana més tradicional. Aleshores, em va costar molt aconseguir la peça perquè sembla que estava en el despatx d'algú. A la fi, vaig insistir tant que la van despenjar d'on fora que estés. Pel que veig, ara s'ha fet un treball tan professional que els visitants del MNAC podem tenir la seguretat que les millors obres han estat posades al servei de la ciutadania. Com sempre hauria de ser.


                                                  L'arbre tort, de Vayreda

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr