PERIODISME I PODER: MÉS PREGUNTES

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un text on em feia algunes preguntes sobre els protocols que imposen les institucions en el món de la cultura. Ho podeu llegir aquí. Vull continuar fent-me preguntes. En aquest cas, sobre el periodisme i el poder.

"Hi ha moltes coses a dir en favor del periodisme modern.En donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat." (Oscar Wilde)

1. Enllaçant amb les preguntes de fa uns dies, i arran de la mort aquest estiu de l’amic Jaume Vallcorba, se m’ocorre la següent qüestió: per què els mitjans, quan es mor algú del món de la cultura, a qui primer demanen l’opinió és als polítics? No és més lògic que opinin els col·legues del difunt que no els mers administradors els quals, moltes vegades —es nota d’una hora lluny—, no saben quines són les veritables aportacions del diguem-ne interfecte. Als periodistes els interessa de debò informar als seus usuaris del valor de l’obra de qui ha mort? O només activen el protocol: "ei, que s’ha mort un de la cultura… que algú truqui a la conselleria!!!" Ja ho deia Chesterton: el periodisme consisteix en dir “Lord Jones ha mort” a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.

2. Fa pocs dies el Bernat Dedéu publicava en el seu blog un article sobre aquests temes del periodisme (llegiu-lo aquí) on es preguntava, entre d’altres coses, sobre l’ètica de Manuel Cuyàs, un periodista que es va mostrar disposat —i, el que és pitjor, honorat i  il·lusionat— a escriure les memòries de Jordi Pujol. Unes memòries en les quals no hi sortia cap episodi abjecte de l’expresident, és clar. El tal senyor Cuyàs ja va fer malament de perdre la seva suposada objectivitat de periodista, acceptant un encàrrec d’escriba, ni tan sols de biògraf, ell es va limitar a redactar el que li dictaven. Doncs, ara, ens podria fer el favor de callar o, almenys, atès que es deu haver de guanyar la vida, que deixi de pontificar? O que escrigui les memòries de Felipe González o de José Montilla, a veure si te més sort i aconsegueix treure'n els draps bruts.

3. I les tertúlies? Com pot ser que continuem havent d’escoltar sempre els mateixos? I que s’impedeixi l’entrada de noves opinions. I que, per tant, la societat catalana que escolta aquests programes es vagi empobrint i empobrint. El notari Burniol, el Culla, el pepero Millán Mestre, els directors dels diaris principals (que ja eren tertulians, mireu Carol, aquest projecte perenne de dandi) i els que ho han estat (Antonio Franco o Rafa Nadal, bufa, El Periódico és una font d’exdirectors que volen continuar en la poltrona)… Generalment, són homes, ja d’una certa edat. I abans que obrin la boca tots ja sabem què diran: fa tants anys que els escoltem! Sisplau, que facin un acte de contrició i que deixin pas a noves veus, a noves perspectives. Que es retirin, sempre poden fer un blog, podran continuar repetint i repetint els seus respectius sermons.

4. Però, a més, per què van d’un cantó a l’altre molts d’aquests tertulians? Si ells no tenen la prevenció de l’austeritat, no convindria que si un mitjà els contracta per opinar, un altre mitjà els descarti d'immediat i en busqui un altre. De TV3 a RAC1: de 8 al dia al programa de la Terribas, del Basté al Graset... O ho fan expressament perquè saben que aquests tipus mai no se sortiran dels camins de la urbanitat, de la docilitat amb la casa que els paga? Deu ser això… La Belén Esteban és més rebel amb Telecinco que ells amb les empreses d’on cobren per les seves prèdiques i els seus renecs.

5. Pitjor encara: per què es deixa opinar persones que, si més no, haurien d’estar calladetes? Per exemple: el senyor Arcadi Calzada qui, mentre presidia Caixa Girona, comprava obres d’art per a aquesta entitat que procedien de la seva pròpia galeria d’art. Es veu que la justícia no ha cregut oportú que, per una cosa així, hagi d’anar a la presó (lògic, no ens enganyem, per coses pitjors, d’altres, com l’exministre i exdirigent de Caixa Catalunya Narcís Serra, tampoc no ha trepitjat la garjola), però el Josep Cuní, que el convida al seu programa, no creu que el tal galerista hauria de redimir una mica les seves culpes i passar un temps sense “predicar” a les tertúlies?

6. Per què els programes de televisió o les pàgines de cultura dels diaris cada vegada entrevisten més persones sense res a dir i menys pensadors? Serà veritat el que deia Oscar Wilde ja fa tants anys: el periodisme prefereix entrevistar els ignorants? Com va dir Josep Murgades fa temps, a Catalunya algú es tira un pet i el tracten com si fos un especialista en l’aparell digestiu. Ara és pitjor: algú es tira un pet i l’entrevisten. I si el pet és sobiranista o contra sobiranista hi ha mitjans que hi dediquen planes i minuts a vessar. I, mentrestant, hi ha pensadors que poden il·luminar-nos; i gent jove que té idees (sí, amics, idees!) esplèndides per explicar; i persones que poden donar perspectives diferents a la situació per la que passa Catalunya, en el seu camí cap a la independència i en la seva crua realitat actual. A algun grup de comunicació li interessa apostar per nova gent que pensi i que no caigui en la repetició ad nauseam dels mateixos arguments dia rere dia, la qual cosa condueix inexorablement a —ho sento— la banalització i/o la riota per la riota?

7. I l’última: tenia raó Gabriel García Márquez quan deia que “El infortunio de las facultades de Comunicación es que enseñan muchas cosas útiles para el oficio, pero muy poco del oficio mismo”? No vull contemplar una altra possibilitat: que l’ofici del que parlava Gabo hagi canviat tant que ja no s’assembli gens al que era capaç de col·laborar en canviar el món per mitjà de l'ètica i acostant els més preparats al gran públic.