Passa al contingut principal

PERIODISME I PODER: MÉS PREGUNTES

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un text on em feia algunes preguntes sobre els protocols que imposen les institucions en el món de la cultura. Ho podeu llegir aquí. Vull continuar fent-me preguntes. En aquest cas, sobre el periodisme i el poder.



"Hi ha moltes coses a dir en favor del periodisme modern.En donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat." (Oscar Wilde)

1. Enllaçant amb les preguntes de fa uns dies, i arran de la mort aquest estiu de l’amic Jaume Vallcorba, se m’ocorre la següent qüestió: per què els mitjans, quan es mor algú del món de la cultura, a qui primer demanen l’opinió és als polítics? No és més lògic que opinin els col·legues del difunt que no els mers administradors els quals, moltes vegades —es nota d’una hora lluny—, no saben quines són les veritables aportacions del diguem-ne interfecte. Als periodistes els interessa de debò informar als seus usuaris del valor de l’obra de qui ha mort? O només activen el protocol: "ei, que s’ha mort un de la cultura… que algú truqui a la conselleria!!!" Ja ho deia Chesterton: el periodisme consisteix en dir “Lord Jones ha mort” a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.

2. Fa pocs dies el Bernat Dedéu publicava en el seu blog un article sobre aquests temes del periodisme (llegiu-lo aquí) on es preguntava, entre d’altres coses, sobre l’ètica de Manuel Cuyàs, un periodista que es va mostrar disposat —i, el que és pitjor, honorat i  il·lusionat— a escriure les memòries de Jordi Pujol. Unes memòries en les quals no hi sortia cap episodi abjecte de l’expresident, és clar. El tal senyor Cuyàs ja va fer malament de perdre la seva suposada objectivitat de periodista, acceptant un encàrrec d’escriba, ni tan sols de biògraf, ell es va limitar a redactar el que li dictaven. Doncs, ara, ens podria fer el favor de callar o, almenys, atès que es deu haver de guanyar la vida, que deixi de pontificar? O que escrigui les memòries de Felipe González o de José Montilla, a veure si te més sort i aconsegueix treure'n els draps bruts.

3. I les tertúlies? Com pot ser que continuem havent d’escoltar sempre els mateixos? I que s’impedeixi l’entrada de noves opinions. I que, per tant, la societat catalana que escolta aquests programes es vagi empobrint i empobrint. El notari Burniol, el Culla, el pepero Millán Mestre, els directors dels diaris principals (que ja eren tertulians, mireu Carol, aquest projecte perenne de dandi) i els que ho han estat (Antonio Franco o Rafa Nadal, bufa, El Periódico és una font d’exdirectors que volen continuar en la poltrona)… Generalment, són homes, ja d’una certa edat. I abans que obrin la boca tots ja sabem què diran: fa tants anys que els escoltem! Sisplau, que facin un acte de contrició i que deixin pas a noves veus, a noves perspectives. Que es retirin, sempre poden fer un blog, podran continuar repetint i repetint els seus respectius sermons.

4. Però, a més, per què van d’un cantó a l’altre molts d’aquests tertulians? Si ells no tenen la prevenció de l’austeritat, no convindria que si un mitjà els contracta per opinar, un altre mitjà els descarti d'immediat i en busqui un altre. De TV3 a RAC1: de 8 al dia al programa de la Terribas, del Basté al Graset... O ho fan expressament perquè saben que aquests tipus mai no se sortiran dels camins de la urbanitat, de la docilitat amb la casa que els paga? Deu ser això… La Belén Esteban és més rebel amb Telecinco que ells amb les empreses d’on cobren per les seves prèdiques i els seus renecs.

5. Pitjor encara: per què es deixa opinar persones que, si més no, haurien d’estar calladetes? Per exemple: el senyor Arcadi Calzada qui, mentre presidia Caixa Girona, comprava obres d’art per a aquesta entitat que procedien de la seva pròpia galeria d’art. Es veu que la justícia no ha cregut oportú que, per una cosa així, hagi d’anar a la presó (lògic, no ens enganyem, per coses pitjors, d’altres, com l’exministre i exdirigent de Caixa Catalunya Narcís Serra, tampoc no ha trepitjat la garjola), però el Josep Cuní, que el convida al seu programa, no creu que el tal galerista hauria de redimir una mica les seves culpes i passar un temps sense “predicar” a les tertúlies?

6. Per què els programes de televisió o les pàgines de cultura dels diaris cada vegada entrevisten més persones sense res a dir i menys pensadors? Serà veritat el que deia Oscar Wilde ja fa tants anys: el periodisme prefereix entrevistar els ignorants? Com va dir Josep Murgades fa temps, a Catalunya algú es tira un pet i el tracten com si fos un especialista en l’aparell digestiu. Ara és pitjor: algú es tira un pet i l’entrevisten. I si el pet és sobiranista o contra sobiranista hi ha mitjans que hi dediquen planes i minuts a vessar. I, mentrestant, hi ha pensadors que poden il·luminar-nos; i gent jove que té idees (sí, amics, idees!) esplèndides per explicar; i persones que poden donar perspectives diferents a la situació per la que passa Catalunya, en el seu camí cap a la independència i en la seva crua realitat actual. A algun grup de comunicació li interessa apostar per nova gent que pensi i que no caigui en la repetició ad nauseam dels mateixos arguments dia rere dia, la qual cosa condueix inexorablement a —ho sento— la banalització i/o la riota per la riota?

7. I l’última: tenia raó Gabriel García Márquez quan deia que “El infortunio de las facultades de Comunicación es que enseñan muchas cosas útiles para el oficio, pero muy poco del oficio mismo”? No vull contemplar una altra possibilitat: que l’ofici del que parlava Gabo hagi canviat tant que ja no s’assembli gens al que era capaç de col·laborar en canviar el món per mitjà de l'ètica i acostant els més preparats al gran públic.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr