Ves al contingut principal

ARA MIREM ENDAVANT, COI! (A mode de pamflet)

Aquest text ha aparegut en el darrer número de la revista Bonart (núm. 168; desembre/gener, 2014/2015). Forma part d'un dossier titulat Art(s) i context a Catalunya, sis reflexions. Propostes per reflexionar i per millorar alguns interrogants sobre el món de l'Art a Catalunya, amb textos de Ricard Planas, Pilar Parcerisas, Arnau Puig, Montse Badia, Mercè Alsina i aquest mateix.

                                                          Ohé partisans, salvem la cultura!, un projecte de Francesc                                                   Abad/AcVichttp://artscoming.com/ca/Articulo/ohe-partisans-salvem-la-cultura/



Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc: com vulguem que sigui. Aquest hauria de ser el primer axioma: convence’ns que no necessitem administracions públiques que ens constrenyin, que no podem ofegar-nos en la mediocritat i la covardia que ens envolta, que podem aixecar-nos de la misèria en la que alguns als qui la cultura no els importa ni un borrall ens volen sumir. Sí, ja sé que això no són més paraules, que em surt una prosa pamfletària Però és que, al meu entendre, el pamflet és un gènere d’opinió tan legítim com qualsevol altre. El pamflet exagera, però no diu mentides; o no deixa de dir les mateixes mentides o de practicar tendenciositats similars a les de tants i tants escrits que s’emmascaren en la pertinença, en allò que ara en diuen el políticament correcte. És la deixadesa de l’esquerra històrica el que va condemnar el pamflet a l’ostracisme, aquella traïció del PSOE al marxisme, aquell desistiment del PSUC de les utopies, aquella desideologització tan nefasta que la cultura va acceptar en el temps de la bonança econòmica. Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc, pamfletàriament, que s’haurien de donar algunes condicions:

1. Vindicar la dignitat de la creació. Em trec el barret davant del gest del Jordi Savall i de la Colita que van rebutjar els respectius Premios Nacionales de Cultura! No solament per rebutjar els premis que els havia concedit el Ministerio de Wert (“¡el patán, el pata negra del patanismo!”), sinó per fer-ho reclamant atenció per l’educació i per la creació.  És el que hem d’exigir autoritàriament als governs. És per això que jo, amb tota la humilitat, he manifestat i manifesto que no em crec al govern de CiU, al de Mas i Mascarell (i, no ho oblido, suportat per ERC), perquè, amb l’excusa de la crisi, ha baixat a mínims històrics els pressupostos destinats a la cultura. Com podem creure que el govern actual advoca per la cultura si no li dedica més que una petita engruna dels diners que administra? La dignitat de la creació i de l’educació (un binomi que ha d’anar sempre lligat) cal cridar-la sempre i en tota circumstància històrica.

2. Abandonar el silenci en què el món de la cultura —i, també, el de les arts visuals— està instal·lat. Sembla que hi hagi gent que encara estigui esperant la subvenció perduda, la carícia institucional. Quan alçaran la seva veu els nostres artistes per fer valer el seu treball? Quan els crítics del país lluitaran perquè cap recomanat del poder els prenguin la seva feina, tan necessària? Quan el periodisme cultural deixarà de donar veu als banals i als frívols? Quan dic que hem d’abandonar el silenci no m’estic referint exclusivament a plantar cara a les administracions públiques. No reivindico per res el populisme, sinó l’esperit crític. Quan convé col·laborem amb les activitats proposades per les institucions, quan convé ens n’apartem civilitzadament; tanmateix, si convé, cal denunciar aquelles institucions sense embuts: els nomenaments a dit, les prebendes o quotes de partit, els concursos preparats si no amanyagats, els discursos estults…

3. No tenir por a discutir-ho tot. A discutir el paper de les associacions professionals, massa vegades més atentes a aquesta subvenció perduda (o reduïda fins a límits insultants) que a discutir el seu paper social, d’interlocutor amb els poders, els fàctics i els visibles. A discutir el paper de l’artista, del teòric, del crític, del galerista, del docent… de tots aquells que hem de bregar amb la incomprensió social de l’art dels nostres dies. Sempre ho dic: nosaltres també fem coses malament. I hem d’anar junts per trobar nous camins de comprensió entre el sector i, del sector, enllà.

4. Deixem de pensar que l’art és, com en els segles on depenia de l’església, de la noblesa o de la burgesia, una cosa decorativa, aïllada, bonica o heroica. Repensem tot el sistema: l’educació primària, la secundària i, sobretot, les universitats. Hem d’oferir als alumnes d’avui instruments crítics per afrontar la visualitat convulsa dels nostres temps, aquesta que fa conviure la tradició de la història de l’art amb les formes, els gestos i les tecnologies de la visibilitat postmoderna. Repensem els museus, perquè s’acostin al sistema educatiu i no visquin tan pendents de les estadístiques i del ressò a la premsa arqueològica.

Jo no tinc ni la més remota idea de què passarà amb les arts visuals a Catalunya. Però si aconseguim desplegar aquests quatre punts els artistes joves i els crítics joves han de tenir el seu lloc en el món de la cultura d’avui i del demà; deixarem d’escoltar els abruptes mentals dient “això no és art” amb veu impostada; farem que les institucions públiques estiguin al servei de la societat i no a l’inrevés, com tantes vegades passa, on els polítics il·luminats es pensen que saben més que la resta i ens volen conduir pels camins de la banalització; aconseguirem que l’art i el pensament català comencin una singladura original, al costat d’una mobilització que ha de fer que els poders del sistema tremolin, que les llibertats deixin de ser-ho només pel nom que els cràpules li atorguen.

Visca l’art en llibertat, sempre que hi hagi llibertat i igualtat per la gent que ha de practicar l’art. I per la gent que l’ha de mirar i, sobretot, pensar.

                                                            http://www.bonart.cat/revista/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”