Passa al contingut principal

ARA MIREM ENDAVANT, COI! (A mode de pamflet)

Aquest text ha aparegut en el darrer número de la revista Bonart (núm. 168; desembre/gener, 2014/2015). Forma part d'un dossier titulat Art(s) i context a Catalunya, sis reflexions. Propostes per reflexionar i per millorar alguns interrogants sobre el món de l'Art a Catalunya, amb textos de Ricard Planas, Pilar Parcerisas, Arnau Puig, Montse Badia, Mercè Alsina i aquest mateix.

                                                          Ohé partisans, salvem la cultura!, un projecte de Francesc                                                   Abad/AcVichttp://artscoming.com/ca/Articulo/ohe-partisans-salvem-la-cultura/



Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc: com vulguem que sigui. Aquest hauria de ser el primer axioma: convence’ns que no necessitem administracions públiques que ens constrenyin, que no podem ofegar-nos en la mediocritat i la covardia que ens envolta, que podem aixecar-nos de la misèria en la que alguns als qui la cultura no els importa ni un borrall ens volen sumir. Sí, ja sé que això no són més paraules, que em surt una prosa pamfletària Però és que, al meu entendre, el pamflet és un gènere d’opinió tan legítim com qualsevol altre. El pamflet exagera, però no diu mentides; o no deixa de dir les mateixes mentides o de practicar tendenciositats similars a les de tants i tants escrits que s’emmascaren en la pertinença, en allò que ara en diuen el políticament correcte. És la deixadesa de l’esquerra històrica el que va condemnar el pamflet a l’ostracisme, aquella traïció del PSOE al marxisme, aquell desistiment del PSUC de les utopies, aquella desideologització tan nefasta que la cultura va acceptar en el temps de la bonança econòmica. Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc, pamfletàriament, que s’haurien de donar algunes condicions:

1. Vindicar la dignitat de la creació. Em trec el barret davant del gest del Jordi Savall i de la Colita que van rebutjar els respectius Premios Nacionales de Cultura! No solament per rebutjar els premis que els havia concedit el Ministerio de Wert (“¡el patán, el pata negra del patanismo!”), sinó per fer-ho reclamant atenció per l’educació i per la creació.  És el que hem d’exigir autoritàriament als governs. És per això que jo, amb tota la humilitat, he manifestat i manifesto que no em crec al govern de CiU, al de Mas i Mascarell (i, no ho oblido, suportat per ERC), perquè, amb l’excusa de la crisi, ha baixat a mínims històrics els pressupostos destinats a la cultura. Com podem creure que el govern actual advoca per la cultura si no li dedica més que una petita engruna dels diners que administra? La dignitat de la creació i de l’educació (un binomi que ha d’anar sempre lligat) cal cridar-la sempre i en tota circumstància històrica.

2. Abandonar el silenci en què el món de la cultura —i, també, el de les arts visuals— està instal·lat. Sembla que hi hagi gent que encara estigui esperant la subvenció perduda, la carícia institucional. Quan alçaran la seva veu els nostres artistes per fer valer el seu treball? Quan els crítics del país lluitaran perquè cap recomanat del poder els prenguin la seva feina, tan necessària? Quan el periodisme cultural deixarà de donar veu als banals i als frívols? Quan dic que hem d’abandonar el silenci no m’estic referint exclusivament a plantar cara a les administracions públiques. No reivindico per res el populisme, sinó l’esperit crític. Quan convé col·laborem amb les activitats proposades per les institucions, quan convé ens n’apartem civilitzadament; tanmateix, si convé, cal denunciar aquelles institucions sense embuts: els nomenaments a dit, les prebendes o quotes de partit, els concursos preparats si no amanyagats, els discursos estults…

3. No tenir por a discutir-ho tot. A discutir el paper de les associacions professionals, massa vegades més atentes a aquesta subvenció perduda (o reduïda fins a límits insultants) que a discutir el seu paper social, d’interlocutor amb els poders, els fàctics i els visibles. A discutir el paper de l’artista, del teòric, del crític, del galerista, del docent… de tots aquells que hem de bregar amb la incomprensió social de l’art dels nostres dies. Sempre ho dic: nosaltres també fem coses malament. I hem d’anar junts per trobar nous camins de comprensió entre el sector i, del sector, enllà.

4. Deixem de pensar que l’art és, com en els segles on depenia de l’església, de la noblesa o de la burgesia, una cosa decorativa, aïllada, bonica o heroica. Repensem tot el sistema: l’educació primària, la secundària i, sobretot, les universitats. Hem d’oferir als alumnes d’avui instruments crítics per afrontar la visualitat convulsa dels nostres temps, aquesta que fa conviure la tradició de la història de l’art amb les formes, els gestos i les tecnologies de la visibilitat postmoderna. Repensem els museus, perquè s’acostin al sistema educatiu i no visquin tan pendents de les estadístiques i del ressò a la premsa arqueològica.

Jo no tinc ni la més remota idea de què passarà amb les arts visuals a Catalunya. Però si aconseguim desplegar aquests quatre punts els artistes joves i els crítics joves han de tenir el seu lloc en el món de la cultura d’avui i del demà; deixarem d’escoltar els abruptes mentals dient “això no és art” amb veu impostada; farem que les institucions públiques estiguin al servei de la societat i no a l’inrevés, com tantes vegades passa, on els polítics il·luminats es pensen que saben més que la resta i ens volen conduir pels camins de la banalització; aconseguirem que l’art i el pensament català comencin una singladura original, al costat d’una mobilització que ha de fer que els poders del sistema tremolin, que les llibertats deixin de ser-ho només pel nom que els cràpules li atorguen.

Visca l’art en llibertat, sempre que hi hagi llibertat i igualtat per la gent que ha de practicar l’art. I per la gent que l’ha de mirar i, sobretot, pensar.

                                                            http://www.bonart.cat/revista/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr