dissabte, 30 de maig de 2015

COLAU, LA CULTURA I EL SECTARIS




Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat.

I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la necessitat d’escollir els seus responsables democràticament i per mèrits contrastats, no per contubernis de partit o per amiguismes (així és com s’hauran de resoldre de nou les direccions del CCCB, el Museu del Disseny, el Museu de les Cultures del Món, entre d’altres). Pensava que, per fi, també, s’acabarà o s’intentarà acabar amb episodis com el recent del MACBA, tot evitant que quatre amb molts diners decideixin coses per tots amb la impassibilitat que han demostrat les administracions.

Pensava i penso amb il.lusió, sobretot, que el nou Ajuntament de Barcelona fomentarà la cultura des de baix, l’art i la cultura transformadora, ajudarà els creadors i els pensadors més joves o no tan joves però amb la voluntat de renovació intacta a trobar canals per mostrar la seva obra, perquè dialoguin entre ells i amb la societat. És a dir, que a partir d’ara, des de Barcelona, s’atendrà els nervis més febles de la cultura, per afavorir el futur i no com ha fet el govern de la Generalitat, sempre atent al culte del passat tot i que amb una retòrica que vol fer veure que això no és així.

Jo estava pensant en tot això i, de cop, llegeixo el següent: “Mascarell ha dit que el nou responsable de l’ICUB, tant si és un regidor com una persona designada per portar-ne la direcció executiva, ha de ser algú preparat, savi i sobretot no sectari.” No m’ho podia creure! He trucat al redactor de la notícia i, quan m’ha dit que ell no s’havia inventat res, he entrat en estat d’estupefacció. Com pot ser que un Conseller que té una gran part del sector cultural en contra digui als altres com han de fer les coses? Com pot ser que un polític que representa tan bé els empoltronits vulgui donar lliçons a aquells que volen canviar els hàbits aviciats de la vella política? No sé si cal que recordi que Mascarell fa molts anys que viu de sous públics, amb transfuguisme inclòs, que ja ningú li recorda un ofici fora de la política.

Mascarell diu que els qui portin la cultura a l’Ajuntament han d’estar preparats, han de ser savis i, sobretot, no poden ser sectaris. Quina és la preparació del Conseller Mascarell? Portar molts anys fent retòrica i aplicant, a l’Ajuntament o a la Generalitat, polítiques dirigistes o... sectàries? El gran problema és que ell es pensa que és un savi, alguns li deuen riure les gràcies, i no li cap a l’enteniment que hi hagi persones que no el trobin savi ni preparat ni dialogant ni... Ell ha fet com sempre, creure que allò que ell pensa i diu és la veritat absoluta: “quan tothom es posi a fer la seva feina, les polítiques dels grans centres culturals tindran continuïtat. Les coses són com són. Si arriba algú genial amb idees innovadores, l’escoltarem. Si no, continuarem amb les polítiques culturals de manera democràtica.” Doncs, no, jo estic il·lusionat, com deia al començament, i espero que les coses no siguin com les diu el Consller del govern de CiU (abans PSC-PSOE), que la nova manera de fer política que plantegen formacions com la d’Ada Colau o la CUP es noti en el terreny de la cultura. Que les polítiques culturals siguin veritablement democràtiques i que les rèmores dels altres temps vagin desapareixent.

Sí, amics, sol passar, els sectaris, quan es miren al mirall, veuen gent preparada, sàvia i demòcrata. I, d’acord amb aquest reflex enganyós, quan miren al voltant observen un món fals. Un món que, ves per on, molts de nosaltres esperem amb il·lusió.


dilluns, 11 de maig de 2015

NOU DEGÀ, NOU BUROCRATA I... NOU AUTORITARI?

                                       Pintada a la facultat de Lletres de la UAB. Ben segur que aviat la faran esborrar
                                       perquè les autoritats universitàries volen les facultats asèptiques com un hospital.


Fa poques setmanes que a la facultat de lletres de la UAB tenim nou equip de deganat. El que lidera Joan Carbonell Manils. Una de les seves primeres accions va ser repintar algunes parets de la facultat, pensava que era una herència de la seva predecessora, la qual s’havia entestat a tenir una facultat blanca i polida, com si el coneixement pogués ser asèptic i neutral, tal com vaig denunciar en un altra ocasió.

El nou degà, però, acaba d’enviar al personal de la facultat un missatge, a propòsit dels dies de vaga convocats aquesta setmana pels estudiants en contra de l’aplicació del 3+2, on deixa ben clar que la seva actuació és de la mateixa espècie que tots aquells que arriben als càrrecs de govern de la nostra (nostra?) universitat: el “ordeno y mando”, l’oposició frontal als estudiants, la defensa apassionada de la institució o, més ben dit, d’una manera d’entendre la institució en la qual no hi entren els alumnes ni el personal administratiu i només es fa cas de la casta dels funcionaris. (Ja em perdonareu que faci servir aquest substantiu tan trinxat darrerament.)

En el seu comunicat, el nou degà, després de posar en qüestió (no sé exactament amb quina legitimitat) la decisió de l’assemblea d’estudiants de fer tres dies de vaga aquesta setmana, diu: “Com a responsable del centre procuraré d’assegurar l’accés al centre i m’oposaré a qualsevol actitud que ultrapassi el respecte escrupolós a la integritat de les persones i dels béns materials. Us demano que entre tots mirem d’evitar qualsevol actuació que pugui ser presa com a excusa per a exhibir actituds rebutjables en l’ambient universitari que ens és propi.” Si això fos el programa “Polònia”, la seva caricatura s’afegiria a les de Fernández Díaz o Felip Puig amb la porra a la mà. Ja veig que el nou degà no està d’acord amb mi en què el primer respecte escrupolós a la integritat de les persones es produeix  dialogant amb els alumnes, i acceptant les seves decisions,  no oposant-s’hi amb aquest to “xulesc”.

Quina pena! Un nou càrrec institucional (he vist en el seu currículum que ja n’ha tingut molts!) que envia cartes als seus “col·legues”, per afirmar una autoritat que alguns no li concedim. Amb mi que no compti amb aquesta manera de gestionar la universitat pública. I que no vingui amb aquella cantarella que l’assemblea no representa al conjunt d’estudiants: és clar que no, igual que ell o que el Rector, que s’afavoreixen d’aquest artifici antidemocràtic que en diuen vot ponderat. La seva obligació seria, en moments tan difícils com els actuals per a la universitat i per al coneixement, contribuir a què els alumnes fossin conscients del que s'hi juguen ells i les generacions que vindran, i no aprofitar-se de l’alienació actual de les masses. I dic que seria la seva obligació perquè és degà d’una facultat de lletres, on l’esperit crític hauria de ser el primer axioma i no aquesta retòrica del poder.

Però què es pot esperar d’aquest senyor si acaba el seu missatge amb aquesta consideració: “Per altra banda, encara no es coneixen les conclusions de les comissions creades pel CIC per a l’estudi de les implicacions que pot tenir en el sistema universitari l’aplicació del RD 43/2015 de 3 de febrer; la Universitat Autònoma de Barcelona tampoc no s’ha pronunciat sobre l’eventual nova programació dels estudis. La prudència hauria de ser-nos la pauta fins a tenir propostes o documents en ferm.” Em sembla que el degà de la facultat no deu haver fet mai una vaga o, si en va fer, ha oblidat que les mobilitzacions és molt millor fer-les abans que els fets siguin inamovibles. La veu dels qui protesten s’han de fer escoltar quan ells ho decideixen, no quan a un gestor, un funcionari li semblar oportú. Prudència? Això és veritablement una pauta de conducta? Que la UAB encara no s’ha pronunciat? Deu voler dir que no s’ha pronunciat l’equip de govern del rectorat perquè els alumnes sí que ho han fet.

És clar, pel senyor Carbonell, la UAB només la formen els rectors, degans i personal funcionari, veritat? Però ell no opina. Està esperant que li arribin ordres des de dalt? O té alguna opinió sobre el Pla Bolonya i la seva aplicació actual i la seva retardada aposta pel 3 +2? I posats a fer, i per acabar, té algun pronunciament a fer sobre l’atac que l’equip de govern està fent contra un seguit de persones de la universitat, incloent-hi un professor de la seva facultat? Ja ha signat en favor de la campanya “Prou Repressió a la UAB”? Qui vulgui ho pot fer en aquest enllaç.


En fi, els degans i les deganes passen, però mai no es nota cap finestra oberta. I encara que pintin cada dia, hi ha coses a l’Autònoma i, en concret, a la Facultat de Lletres que fan mala olor.

divendres, 8 de maig de 2015

HIPÒTESIS MACABRES SOBRE EL MACBA


Després dels episodis lamentables que va protagonitzar el MACBA (censura, acomiadaments injustos, els polítics mirant cap a una altra banda, tancament del programa d’estudis acadèmics...), ara estem en la fase del silenci, el pitjor escenari que ens podíem trobar: ningú no diu res, NINGÚ no diu RES.

És per això que tothom fa càbales, unes seran bones, unes errònies. Vet aquí un resum:

Diuen que ara mateix el MACBA està sent governat pel gerent de la institució des del 2008, en Joan Abellà; diuen que és ell qui està prenent decisions que mai no li pertocarien, com retardar (o anul.lar?) l’exposició que ja s’havia d’haver inaugurat dedicada a Sergi Aguilar i que havia de comissariar Valentín Roma. Diuen que, més encara, està cancel.lant compromisos que ja s’havien adquirit... Però aquests supòsits no poden ser veritat, veritat?, és impensable que un gerent prengui decisions d’aquest tipus... o sí?

Diuen, com a contrarèplica, que no és exactament veritat tot el que suposaria la primera hipòtesi: diuen que el Bartomeu Marí està de gira, com anunciava fa unes setmanes la Mercè Ibarz en aquest article, perquè fent honor al càrrec que encara ocupa (ell segueix sent director del MACBA fins que tingui successor) està buscant desesperadament exposicions a l’estranger per poder-les comprar... Però això tampoc és massa plausible: com podria el Bartomeu fer amb presses i més presses una programació si les persones que ell havia contractat (el Valentín Roma i el Paul B. Preciado) ja tenien una programació feta i ell mateix l’havia aprovada.

Diuen que el sector de les arts visuals està fent gestions privades per demanar (en realitat, caldria exigir) un canvi radical en el funcionament del MACBA, per acabar amb el seu mal virginal, aquesta opacitat en virtut de la qual els empresaris de la Fundació estan fent el que volen des de fa anys, des de sempre, amb un equipament públic...  També diuen, però, que les institucions callen, es treuen les puces de sobre; el Regidor de l’Ajuntament perquè no té clar que després de les eleccions municipals continuïi en el càrrec i, per tant, el Jaume Ciurana deu pensar que ja s’ho faran; el Conseller Mascarell perquè no hi ha res que li molesti més que hi hagi intromissions en la seva línia d’actuació.

Diuen que, de fet, el Ferran Mascarell, imbuint-se de papers que no li pertocarien, ja fa temps que vol un canvi en el MACBA, però no en el seu funcionament orgànic, sinó que vol suggerir (o imposar?) exposicions d’uns artistes concrets i fer que el museu d’art contemporani sigui més amable, més canònic, més conservador, vaja... Però això tampoc no pot ser cert, ell sempre nega aquestes intromissions, diu que mai no aprofitaria la seva presència en el consorci del MACBA per a actuacions tan menyspreables com les que alguns indesitjables deixen anar; d’altra banda, una persona tan sàvia com ell segur que comprèn que si una cosa bona va fer el Manolo Borja en la seva direcció és dotar al museu d’una personalitat pròpia que pogués diferenciar-se de museus d’art contemporani que tenen una col·lecció molt més tradicional (i rica, per dir-ho més d'acord amb el sistema). Ai, si el MACBA no hagués nascut d’aquella sobtada devoció que el senyor Rodés va sentir per Jean Louis Froment i l’art trencador dels vuitanta!!!

Diuen que els alumnes que estaven cursant l’actual curs del PEI estan revoltats i decebuts, o decebuts i revoltats, perquè els han deixat a l’estacada i alguns alumnes estrangers tenen beques que no podran cobrar si el curs no prossegueix. Però això no pot ser veritat, tampoc, ha de tractar-se d’infàmies que alguns semblants a mi deixem anar a la xarxa impunement. És impossible pensar que el Bartomeu Marí i el Joan Abellan i el Jaume Ciurana i el Ferran Mascarell (i, encara més, el Rector de la UAB, universitat de la qual penja la titulació que es dóna al PEI) facin aquest acte tan aberrant que implicaria que, per la seva pròpia incompetència, arran de l’exhibició d’una peça antimonàrquica que no va agradar a alguns patrons, uns alumnes quedin penjats en uns estudis que van pagar religiosament.


Diuen que el MACBA és la riota de tots els museus d’art internacionals, que tothom en fa burla i que si en comptes de tractar-se de temes culturals fossin coses de l’esport, apareixeria en les primeres pàgines de tots els diaris... Sí, això sí que m’ho crec. Igual com que els periodistes que per un moment es van interessar pel tema del MACBA i van atrevir-se a opinar des de la ignorància sobre com ha de ser un museu d’art contemporani, ara callen perquè com que no hi ha sang, la cosa ja no els interessa. Almenys, una cosa bona entre tanta misèria.