Passa al contingut principal

HIPÒTESIS MACABRES SOBRE EL MACBA


Després dels episodis lamentables que va protagonitzar el MACBA (censura, acomiadaments injustos, els polítics mirant cap a una altra banda, tancament del programa d’estudis acadèmics...), ara estem en la fase del silenci, el pitjor escenari que ens podíem trobar: ningú no diu res, NINGÚ no diu RES.

És per això que tothom fa càbales, unes seran bones, unes errònies. Vet aquí un resum:

Diuen que ara mateix el MACBA està sent governat pel gerent de la institució des del 2008, en Joan Abellà; diuen que és ell qui està prenent decisions que mai no li pertocarien, com retardar (o anul.lar?) l’exposició que ja s’havia d’haver inaugurat dedicada a Sergi Aguilar i que havia de comissariar Valentín Roma. Diuen que, més encara, està cancel.lant compromisos que ja s’havien adquirit... Però aquests supòsits no poden ser veritat, veritat?, és impensable que un gerent prengui decisions d’aquest tipus... o sí?

Diuen, com a contrarèplica, que no és exactament veritat tot el que suposaria la primera hipòtesi: diuen que el Bartomeu Marí està de gira, com anunciava fa unes setmanes la Mercè Ibarz en aquest article, perquè fent honor al càrrec que encara ocupa (ell segueix sent director del MACBA fins que tingui successor) està buscant desesperadament exposicions a l’estranger per poder-les comprar... Però això tampoc és massa plausible: com podria el Bartomeu fer amb presses i més presses una programació si les persones que ell havia contractat (el Valentín Roma i el Paul B. Preciado) ja tenien una programació feta i ell mateix l’havia aprovada.

Diuen que el sector de les arts visuals està fent gestions privades per demanar (en realitat, caldria exigir) un canvi radical en el funcionament del MACBA, per acabar amb el seu mal virginal, aquesta opacitat en virtut de la qual els empresaris de la Fundació estan fent el que volen des de fa anys, des de sempre, amb un equipament públic...  També diuen, però, que les institucions callen, es treuen les puces de sobre; el Regidor de l’Ajuntament perquè no té clar que després de les eleccions municipals continuïi en el càrrec i, per tant, el Jaume Ciurana deu pensar que ja s’ho faran; el Conseller Mascarell perquè no hi ha res que li molesti més que hi hagi intromissions en la seva línia d’actuació.

Diuen que, de fet, el Ferran Mascarell, imbuint-se de papers que no li pertocarien, ja fa temps que vol un canvi en el MACBA, però no en el seu funcionament orgànic, sinó que vol suggerir (o imposar?) exposicions d’uns artistes concrets i fer que el museu d’art contemporani sigui més amable, més canònic, més conservador, vaja... Però això tampoc no pot ser cert, ell sempre nega aquestes intromissions, diu que mai no aprofitaria la seva presència en el consorci del MACBA per a actuacions tan menyspreables com les que alguns indesitjables deixen anar; d’altra banda, una persona tan sàvia com ell segur que comprèn que si una cosa bona va fer el Manolo Borja en la seva direcció és dotar al museu d’una personalitat pròpia que pogués diferenciar-se de museus d’art contemporani que tenen una col·lecció molt més tradicional (i rica, per dir-ho més d'acord amb el sistema). Ai, si el MACBA no hagués nascut d’aquella sobtada devoció que el senyor Rodés va sentir per Jean Louis Froment i l’art trencador dels vuitanta!!!

Diuen que els alumnes que estaven cursant l’actual curs del PEI estan revoltats i decebuts, o decebuts i revoltats, perquè els han deixat a l’estacada i alguns alumnes estrangers tenen beques que no podran cobrar si el curs no prossegueix. Però això no pot ser veritat, tampoc, ha de tractar-se d’infàmies que alguns semblants a mi deixem anar a la xarxa impunement. És impossible pensar que el Bartomeu Marí i el Joan Abellan i el Jaume Ciurana i el Ferran Mascarell (i, encara més, el Rector de la UAB, universitat de la qual penja la titulació que es dóna al PEI) facin aquest acte tan aberrant que implicaria que, per la seva pròpia incompetència, arran de l’exhibició d’una peça antimonàrquica que no va agradar a alguns patrons, uns alumnes quedin penjats en uns estudis que van pagar religiosament.


Diuen que el MACBA és la riota de tots els museus d’art internacionals, que tothom en fa burla i que si en comptes de tractar-se de temes culturals fossin coses de l’esport, apareixeria en les primeres pàgines de tots els diaris... Sí, això sí que m’ho crec. Igual com que els periodistes que per un moment es van interessar pel tema del MACBA i van atrevir-se a opinar des de la ignorància sobre com ha de ser un museu d’art contemporani, ara callen perquè com que no hi ha sang, la cosa ja no els interessa. Almenys, una cosa bona entre tanta misèria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr