Passa al contingut principal

COLAU, LA CULTURA I EL SECTARIS




Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat.

I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la necessitat d’escollir els seus responsables democràticament i per mèrits contrastats, no per contubernis de partit o per amiguismes (així és com s’hauran de resoldre de nou les direccions del CCCB, el Museu del Disseny, el Museu de les Cultures del Món, entre d’altres). Pensava que, per fi, també, s’acabarà o s’intentarà acabar amb episodis com el recent del MACBA, tot evitant que quatre amb molts diners decideixin coses per tots amb la impassibilitat que han demostrat les administracions.

Pensava i penso amb il.lusió, sobretot, que el nou Ajuntament de Barcelona fomentarà la cultura des de baix, l’art i la cultura transformadora, ajudarà els creadors i els pensadors més joves o no tan joves però amb la voluntat de renovació intacta a trobar canals per mostrar la seva obra, perquè dialoguin entre ells i amb la societat. És a dir, que a partir d’ara, des de Barcelona, s’atendrà els nervis més febles de la cultura, per afavorir el futur i no com ha fet el govern de la Generalitat, sempre atent al culte del passat tot i que amb una retòrica que vol fer veure que això no és així.

Jo estava pensant en tot això i, de cop, llegeixo el següent: “Mascarell ha dit que el nou responsable de l’ICUB, tant si és un regidor com una persona designada per portar-ne la direcció executiva, ha de ser algú preparat, savi i sobretot no sectari.” No m’ho podia creure! He trucat al redactor de la notícia i, quan m’ha dit que ell no s’havia inventat res, he entrat en estat d’estupefacció. Com pot ser que un Conseller que té una gran part del sector cultural en contra digui als altres com han de fer les coses? Com pot ser que un polític que representa tan bé els empoltronits vulgui donar lliçons a aquells que volen canviar els hàbits aviciats de la vella política? No sé si cal que recordi que Mascarell fa molts anys que viu de sous públics, amb transfuguisme inclòs, que ja ningú li recorda un ofici fora de la política.

Mascarell diu que els qui portin la cultura a l’Ajuntament han d’estar preparats, han de ser savis i, sobretot, no poden ser sectaris. Quina és la preparació del Conseller Mascarell? Portar molts anys fent retòrica i aplicant, a l’Ajuntament o a la Generalitat, polítiques dirigistes o... sectàries? El gran problema és que ell es pensa que és un savi, alguns li deuen riure les gràcies, i no li cap a l’enteniment que hi hagi persones que no el trobin savi ni preparat ni dialogant ni... Ell ha fet com sempre, creure que allò que ell pensa i diu és la veritat absoluta: “quan tothom es posi a fer la seva feina, les polítiques dels grans centres culturals tindran continuïtat. Les coses són com són. Si arriba algú genial amb idees innovadores, l’escoltarem. Si no, continuarem amb les polítiques culturals de manera democràtica.” Doncs, no, jo estic il·lusionat, com deia al començament, i espero que les coses no siguin com les diu el Consller del govern de CiU (abans PSC-PSOE), que la nova manera de fer política que plantegen formacions com la d’Ada Colau o la CUP es noti en el terreny de la cultura. Que les polítiques culturals siguin veritablement democràtiques i que les rèmores dels altres temps vagin desapareixent.

Sí, amics, sol passar, els sectaris, quan es miren al mirall, veuen gent preparada, sàvia i demòcrata. I, d’acord amb aquest reflex enganyós, quan miren al voltant observen un món fals. Un món que, ves per on, molts de nosaltres esperem amb il·lusió.


Comentaris

  1. En Mascarell ja fa massa temps que està apoltronat. Per a la Gene i per a l'antic consistori, la cultura és només un producte mercantil, el fet cultural s'intrepreta només -exclusivament- com un element de compra-venda, uns intercanvis per a què un facin diners, Què han fet amb Santa Mònica, per què encara hi ha al MACBA un director-censor, per què l'ICUB ha retirat la subvenció a l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) i a altres institucions culturals.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr