Ves al contingut principal

HONRAR ELS GRANS! (O no jubilar la creació.)

                                Dia de la inauguració: Ramon Sicart, Patricio Vélez, Antoni 
                                 Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano, 
                                 Sergi Aguilar I Aureli Ruiz!

A la Galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el manifest que el conjunt traspua. Una sensació que ens afecta a tots els qui participem del món de la cultura (inclosos els espectadors): podem permetre’ns l’oblit permanent de tots aquells artistes que han superat l’etapa de la joventut o de l’emergència? El sistema artístic català pot ser tan exasperadament devastador amb alguns artistes que tenen tantes coses que ensenyar encara a les noves generacions? És sostenible aquest cicle tan ràpid on l’artista passa de ser emergent a ser llançat a l’abisme per part de les institucions?

El Ramon Sicart ha muntat una exposició que es titula “La maduresa del dibuix”. Allà ha reunit peces d’artistes el més jove dels quals és nascut  el 1959. Fixeu-vos en la plantilla:

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1.954)
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, 1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1.945)






De tota aquesta nòmina de creadors de llarguíssima trajectòria, es mostren només dibuixos o, per dir-ho amb exactitud, es mostren no menys que dibuixos. El dibuix, per alguns, és la base de la creació visual, la seva essència. No sé si és veritat en tots els casos, però  entenc l’operació del Ramon Sicart: ensenyar peces molt actuals d’un seguit d’artistes que han desaparegut poc o molt de la primera línia de l’aparador per deixar ben clar que tots aquests autors i autores no han marxat a les Bahames a dilapidar les seves fortunes; que, ben al contrari, segueixen en territori català treballant, que no és poca cosa, treballar, treballar i treballar en la creació.

Tota l’operació se m’apareix real i metafòrica alhora, i s’hi deriven algunes preguntes o reflexions. Primer: Que des d’una perifèria (geogràfica i galerística) es poden construir operacions de gran calibre. I això no és poca cosa. Segon: coincidir el dia de la inauguració amb alguns dels artistes mencionats (que apareixen en una de les fotos que acompanya aquest escrit) era gratificant, per comprovar-ne la seva il·lusió jovenívola no exempta d’una profunda ironia de gats vells. Tercer: és impossible no preguntar-se què han fet malament els gestors dels museus d’art públics per abandonar a la seva sort la gent d’aquestes generacions (el MACBA, en primer lloc, però hi inclouria tots els museus, petits i grans, locals o nacionals, que s’omplen el pap en la defensa de l’art català, però que no el protegeixen, o no el protegeixen suficientment). Quart: l’única sortida que tenen aquests creadors és crear la seva pròpia fundació? És això el que la societat catalana pujolista i socialista ha vingut a dir de forma explícita o implícita amb les seves polítiques (sic) culturals? Les noves polítiques, cupaires i comuns, tenen alguna cosa a dir sobre això? O és veritat que quan senten la paraula art o artista mouen discretament la comissura dels llavis perquè tenen instal·lat en el senderi que tot artista és un petit burgès?


No puc acabar sense aclarir que, com he dit en el primer paràgraf, aquest projecte em sembla tot un manifest. Però abans que un manifest és una molt bona exposició on s’hi poden veure peces d’un altíssim nivell. Són dibuixos o, en alguns casos, transdibuixos d’aquells que, des d’una superfície petita penjada o traçada sobre la paret, pretenen transformar el seu observador, gens complaents, arriscats. No en va, estem parlant de grans creadors. I als grans, als nostres grans, sempre els hem de tenir en compte.


                                Una foto que em fa il.lusió: al costat del mestre Patricio Vélez

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”