Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano,
Sergi Aguilar I Aureli Ruiz!
A la Galeria
Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una
exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells
artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut
jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia
una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin
fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el
manifest que el conjunt traspua. Una sensació que ens afecta a tots els qui
participem del món de la cultura (inclosos els espectadors): podem permetre’ns
l’oblit permanent de tots aquells artistes que han superat l’etapa de la
joventut o de l’emergència? El sistema artístic català pot ser tan
exasperadament devastador amb alguns artistes que tenen tantes coses que
ensenyar encara a les noves generacions? És sostenible aquest cicle tan ràpid
on l’artista passa de ser emergent a ser llançat a l’abisme per part de les
institucions?
El Ramon Sicart ha
muntat una exposició que es titula “La maduresa del dibuix”. Allà ha reunit
peces d’artistes el més jove dels quals és nascut el 1959. Fixeu-vos en la plantilla:
Sergi
Aguilar (Barcelona, 1946)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1.954)
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, 1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1.945)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1.954)
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, 1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1.945)
De tota aquesta
nòmina de creadors de llarguíssima trajectòria, es mostren només dibuixos o,
per dir-ho amb exactitud, es mostren no menys que dibuixos. El dibuix, per
alguns, és la base de la creació visual, la seva essència. No sé si és veritat
en tots els casos, però entenc
l’operació del Ramon Sicart: ensenyar peces molt actuals d’un seguit d’artistes
que han desaparegut poc o molt de la primera línia de l’aparador per deixar ben
clar que tots aquests autors i autores no han marxat a les Bahames a dilapidar
les seves fortunes; que, ben al contrari, segueixen en territori català
treballant, que no és poca cosa, treballar, treballar i treballar en la
creació.
Tota l’operació se
m’apareix real i metafòrica alhora, i s’hi deriven algunes preguntes o
reflexions. Primer: Que des d’una perifèria (geogràfica i galerística) es poden
construir operacions de gran calibre. I això no és poca cosa. Segon: coincidir
el dia de la inauguració amb alguns dels artistes mencionats (que apareixen en
una de les fotos que acompanya aquest escrit) era gratificant, per comprovar-ne
la seva il·lusió jovenívola no exempta d’una profunda ironia de gats vells.
Tercer: és impossible no preguntar-se què han fet malament els gestors dels
museus d’art públics per abandonar a la seva sort la gent d’aquestes
generacions (el MACBA, en primer lloc, però hi inclouria tots els museus,
petits i grans, locals o nacionals, que s’omplen el pap en la defensa de l’art
català, però que no el protegeixen, o no el protegeixen suficientment). Quart:
l’única sortida que tenen aquests creadors és crear la seva pròpia fundació? És
això el que la societat catalana pujolista i socialista ha vingut a dir de
forma explícita o implícita amb les seves polítiques (sic) culturals? Les noves
polítiques, cupaires i comuns, tenen alguna cosa a dir sobre això? O és veritat
que quan senten la paraula art o artista mouen discretament la comissura dels
llavis perquè tenen instal·lat en el senderi que tot artista és un petit burgès?
No puc acabar sense
aclarir que, com he dit en el primer paràgraf, aquest projecte em sembla tot un
manifest. Però abans que un manifest és una molt bona exposició on s’hi poden
veure peces d’un altíssim nivell. Són dibuixos o, en alguns casos,
transdibuixos d’aquells que, des d’una superfície petita penjada o traçada
sobre la paret, pretenen transformar el seu observador, gens complaents,
arriscats. No en va, estem parlant de grans creadors. I als grans, als nostres
grans, sempre els hem de tenir en compte.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada