Passa al contingut principal

HONRAR ELS GRANS! (O no jubilar la creació.)

                                Dia de la inauguració: Ramon Sicart, Patricio Vélez, Antoni 
                                 Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano, 
                                 Sergi Aguilar I Aureli Ruiz!

A la Galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el manifest que el conjunt traspua. Una sensació que ens afecta a tots els qui participem del món de la cultura (inclosos els espectadors): podem permetre’ns l’oblit permanent de tots aquells artistes que han superat l’etapa de la joventut o de l’emergència? El sistema artístic català pot ser tan exasperadament devastador amb alguns artistes que tenen tantes coses que ensenyar encara a les noves generacions? És sostenible aquest cicle tan ràpid on l’artista passa de ser emergent a ser llançat a l’abisme per part de les institucions?

El Ramon Sicart ha muntat una exposició que es titula “La maduresa del dibuix”. Allà ha reunit peces d’artistes el més jove dels quals és nascut  el 1959. Fixeu-vos en la plantilla:

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1.954)
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, 1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1.945)






De tota aquesta nòmina de creadors de llarguíssima trajectòria, es mostren només dibuixos o, per dir-ho amb exactitud, es mostren no menys que dibuixos. El dibuix, per alguns, és la base de la creació visual, la seva essència. No sé si és veritat en tots els casos, però  entenc l’operació del Ramon Sicart: ensenyar peces molt actuals d’un seguit d’artistes que han desaparegut poc o molt de la primera línia de l’aparador per deixar ben clar que tots aquests autors i autores no han marxat a les Bahames a dilapidar les seves fortunes; que, ben al contrari, segueixen en territori català treballant, que no és poca cosa, treballar, treballar i treballar en la creació.

Tota l’operació se m’apareix real i metafòrica alhora, i s’hi deriven algunes preguntes o reflexions. Primer: Que des d’una perifèria (geogràfica i galerística) es poden construir operacions de gran calibre. I això no és poca cosa. Segon: coincidir el dia de la inauguració amb alguns dels artistes mencionats (que apareixen en una de les fotos que acompanya aquest escrit) era gratificant, per comprovar-ne la seva il·lusió jovenívola no exempta d’una profunda ironia de gats vells. Tercer: és impossible no preguntar-se què han fet malament els gestors dels museus d’art públics per abandonar a la seva sort la gent d’aquestes generacions (el MACBA, en primer lloc, però hi inclouria tots els museus, petits i grans, locals o nacionals, que s’omplen el pap en la defensa de l’art català, però que no el protegeixen, o no el protegeixen suficientment). Quart: l’única sortida que tenen aquests creadors és crear la seva pròpia fundació? És això el que la societat catalana pujolista i socialista ha vingut a dir de forma explícita o implícita amb les seves polítiques (sic) culturals? Les noves polítiques, cupaires i comuns, tenen alguna cosa a dir sobre això? O és veritat que quan senten la paraula art o artista mouen discretament la comissura dels llavis perquè tenen instal·lat en el senderi que tot artista és un petit burgès?


No puc acabar sense aclarir que, com he dit en el primer paràgraf, aquest projecte em sembla tot un manifest. Però abans que un manifest és una molt bona exposició on s’hi poden veure peces d’un altíssim nivell. Són dibuixos o, en alguns casos, transdibuixos d’aquells que, des d’una superfície petita penjada o traçada sobre la paret, pretenen transformar el seu observador, gens complaents, arriscats. No en va, estem parlant de grans creadors. I als grans, als nostres grans, sempre els hem de tenir en compte.


                                Una foto que em fa il.lusió: al costat del mestre Patricio Vélez

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr