PENSACIONS

Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats. La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això...

Si entendemos que la función de los intelectuales es dar luz, iluminar la realidad con argumentos ambivalentes, críticos y reflexivos, ayudar a pensar a través de la confrontación de ideas, debo decir que la sociedad actual se encuentra huérfana de ellos. ¿El motivo? Frente a la aparición del movimiento “Democracia Real Ya” y frente al fenómeno de las acampadas, la mayoría de los que deberían ayudar a reflexionar sobre ello han apostado unilateralmente por defender el sistema, con matices, pero sin paliativos. En los medios de opinión ortodoxos, y salvo honrosas excepciones, solamente se escuchan críticas ―a menudo, feroces― en contra de los acampados, en contra de los indignados. Los “argumentos” que se exponen van desde la inviabilidad de la protesta hasta la indumentaria de los que protestan; desde la insalubridad de los campamentos hasta la maldad de querer terminar con la democracia. Entre esos “argumentos” (insisto y enfatizo las comillas), hay algunos de especialmente miserables...