Passa al contingut principal

LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)


Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això que li molesta que alguns intel·lectuals ―que en són ben pocs, per cert, la majoria s’arrenglera precisament amb el seu ordre, d’això em queixava en el meu anterior post― puguin arribar a valorar la validesa de les protestes del moviment “Democràcia Real Ja”; puguin entendre que és justa la indignació enfront d’un polítics que defensen un sistema on els rics cada vegada són més rics mentre la resta s’enfonsa més i més en la misèria; i que, proporcionalment, aquests pocs intel·lectuals puguin entendre com a injustes i cafres les estomacades policials, les infiltracions d’uns joves policies camuflats de presumptes progressistes, l’ús salvatge dels estris antidisturbis en contra d’uns ciutadans tan honorables com un Conseller.

La missió de Puig, doncs, no és el coneixement, ell no vol ser doctor honoris causa per cap de les nostres universitats, ho tindrem en compte; ell vol imposar l’”ordre públic”. Amb quins criteris? La pregunta no és innocent. El senyor Puig, el del rostre menyspreador, és enginyer de formació, professió que segons Viquipèdia va abandonar quan als trenta anys va començar a ostentar càrrecs de representació. En la seva carrera com a polític ha ocupat tres conselleries de la Generalitat diferents: Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques i, ara, Governació. Ben curiós, no?, estem tan acostumats als polítics tastaolletes, que un dia els col·loquen en un càrrec i el dia següent en un altre, que ho donem per un fet normal. Però no és així. Des del registre de la raó, és una desraó que algú pugui ocupar tants càrrecs pels quals no ha tingut cap formació prèvia. Però, és clar, a Felip Puig la raó, la raó crítica, li fa sortir grans a l’engonal.

Fa uns quants anys, quan treballava en un departament de la Generalitat, vaig escoltar a un alt càrrec dir: “a en tal no el vull perquè pensa massa”. Prometo que va ser així, hi ha persones d’aquestes, que prefereixen envoltar-se de gent sense estudis perquè ells, aleshores, s’enlairen, o els ho sembla. Puig deu ser d’aquests. No li agraden els honoris causa. Li deu emprenyar que hi hagi dissidents . I tampoc no vol que els policies pensin massa. He vist, en la darrera convocatòria de Mossos d’Esquadra, que com a formació acadèmica per convertir-se en policia només s’exigeix el títol de graduat en educació secundària, de graduat escolar, formació professional de primer grau o equivalent. Això no deu ser obra de Felip Puig, a en Joan Saura i a tots els seus predecessors ja els estava bé, forma part de la missió del conseller de torn que ha d’imposar l’”ordre públic”: pocs estudis, els mínims, i disciplina, molta submissió. Així, quan ells ordenen estomacar, els nois i les noies obeeixen, i colpegen i atonyinen amb la ràbia que hem pogut contemplar (si no patir directament) aquests darrers dies. No fos cas que pensessin massa, que per un moment un policia es plantegés si realment calia colpejar, bastonejar o disparar en contra d’algú que, davant seu, aixeca les mans en senyal de pau.

La missió de Felip Puig és conservar l’ordre públic per mitjà de la disciplina, del “ordeno y mando”, del pensament irrevocable, això és, la falta de pensament. A ell, el coneixement i l’esperit crític li fan nosa. És per això que, com que la seva missió i la meva són tan irreconciliables, no puc més que demanar la seva dimissió. Que torni a fer d’enginyer, si és que recorda alguna cosa de quan estava en aquest antre tan pervers que, al seus ulls, deu ser la universitat (brrrrr).

Comentaris

  1. Deixes anar perles, Joan. Voldria destacar coses en que em fas pensar com:
    1. L’ordre públic no hauria de ser irreconciliable amb una sensibilitat fonamentada en els dret humans... capgirem-ho per a la nova República que volem més justa.
    2. El documental “Hipernormalitzation” on en pla genèric es donen com a normals qüestions abominables.
    3. “A en tal no el vull que pensa massa” i jo afegiria que quan més pensa més diners costa...m’hi he trobat personalment en l’entorn laboral.
    Salut i gràcies!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr