LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)

Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això que li molesta que alguns intel·lectuals ―que en són ben pocs, per cert, la majoria s’arrenglera precisament amb el seu ordre, d’això em queixava en el meu anterior post― puguin arribar a valorar la validesa de les protestes del moviment “Democràcia Real Ja”; puguin entendre que és justa la indignació enfront d’un polítics que defensen un sistema on els rics cada vegada són més rics mentre la resta s’enfonsa més i més en la misèria; i que, proporcionalment, aquests pocs intel·lectuals puguin entendre com a injustes i cafres les estomacades policials, les infiltracions d’uns joves policies camuflats de presumptes progressistes, l’ús salvatge dels estris antidisturbis en contra d’uns ciutadans tan honorables com un Conseller.

La missió de Puig, doncs, no és el coneixement, ell no vol ser doctor honoris causa per cap de les nostres universitats, ho tindrem en compte; ell vol imposar l’”ordre públic”. Amb quins criteris? La pregunta no és innocent. El senyor Puig, el del rostre menyspreador, és enginyer de formació, professió que segons Viquipèdia va abandonar quan als trenta anys va començar a ostentar càrrecs de representació. En la seva carrera com a polític ha ocupat tres conselleries de la Generalitat diferents: Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques i, ara, Governació. Ben curiós, no?, estem tan acostumats als polítics tastaolletes, que un dia els col·loquen en un càrrec i el dia següent en un altre, que ho donem per un fet normal. Però no és així. Des del registre de la raó, és una desraó que algú pugui ocupar tants càrrecs pels quals no ha tingut cap formació prèvia. Però, és clar, a Felip Puig la raó, la raó crítica, li fa sortir grans a l’engonal.

Fa uns quants anys, quan treballava en un departament de la Generalitat, vaig escoltar a un alt càrrec dir: “a en tal no el vull perquè pensa massa”. Prometo que va ser així, hi ha persones d’aquestes, que prefereixen envoltar-se de gent sense estudis perquè ells, aleshores, s’enlairen, o els ho sembla. Puig deu ser d’aquests. No li agraden els honoris causa. Li deu emprenyar que hi hagi dissidents . I tampoc no vol que els policies pensin massa. He vist, en la darrera convocatòria de Mossos d’Esquadra, que com a formació acadèmica per convertir-se en policia només s’exigeix el títol de graduat en educació secundària, de graduat escolar, formació professional de primer grau o equivalent. Això no deu ser obra de Felip Puig, a en Joan Saura i a tots els seus predecessors ja els estava bé, forma part de la missió del conseller de torn que ha d’imposar l’”ordre públic”: pocs estudis, els mínims, i disciplina, molta submissió. Així, quan ells ordenen estomacar, els nois i les noies obeeixen, i colpegen i atonyinen amb la ràbia que hem pogut contemplar (si no patir directament) aquests darrers dies. No fos cas que pensessin massa, que per un moment un policia es plantegés si realment calia colpejar, bastonejar o disparar en contra d’algú que, davant seu, aixeca les mans en senyal de pau.

La missió de Felip Puig és conservar l’ordre públic per mitjà de la disciplina, del “ordeno y mando”, del pensament irrevocable, això és, la falta de pensament. A ell, el coneixement i l’esperit crític li fan nosa. És per això que, com que la seva missió i la meva són tan irreconciliables, no puc més que demanar la seva dimissió. Que torni a fer d’enginyer, si és que recorda alguna cosa de quan estava en aquest antre tan pervers que, al seus ulls, deu ser la universitat (brrrrr).