Passa al contingut principal

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.

Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, no vull contemplar una hipòtesi que tants i tants donaran per bona, que els membres de la comissió van rebre instruccions (d'un conseller, d'un polític, d'un tiet omnipresent, d'uns col·legues del sector...). Jo personalment conec alguns d'aquests membres i no dubto en absolut de la seva honorabilitat. Però, aleshores, quina explicació puc donar? Que tots som uns bocamolls i ningú no sap guardar en secret la decisió de presentar-se a un concurs? Que, immediatament després, tots som uns tafaners malaltissos i ens agrada escampar les confidències que ens han fet? Que quan es llença un rumor d'aquest tipus, el rumor creix i creix i creix i es fa tan gran que espanta els candidats potencials que no vénen avalats per un rumor de proporcions similars? I, per tant, desisteixen? Que la força del rumor esdevé argument inqüestionable en la valoració del projecte?

Poca broma. El cas del Pepe Serra s'afegeix a casos semblants en el passat recent de Catalunya des que les institucions (almenys, algunes d'elles; almenys fins a les darreres eleccions nacionals i municipals) van acceptar d'aplicar el codi de les bones pràctiques culturals. També els rumors ja havien existit, havien previst, havien anunciat que la Maite Ocaña guanyaria l'anterior concurs per proveir la direcció del MNAC, que el Bartomeu Marí substituiria Manolo Borja enfornt del MACBA, que l'Esteve Riambau dirigiria la Filmoteca de Catalunya... Per alguns només va ser una sorpresa que Moritz Küng guanyés el concurs per la direcció del centre d'art del Canòdrom i, com a un designi macabre, aquella victòria ha estat, per ell, almenys fins ara, més aviat una condemna.

En tots els casos citats no tinc cap queixa, ans al contrari, de la feina que han portat a terme els qui, a pesar dels rumors o gràcies a ells, van obtenir les places indicades. Però la insistència històrica en què els rumors coincideixin amb els projectes guanyadors ha d'aturar-se d'alguna manera. Els dirigents polítics, els dirigents culturals, els futurs candidats a qualsevol plaça, els envejosos i els tafaners de tota índole, els endevinaires professionals... tothom ha de fer un esforç per callar. En cas contrari, els qui defensem que enfront de la designació arbitrària d'un càrrec és més democràtic convocar un concurs públic (com ara mateix en el cas del CCCB) quedem com uns perfectes il·lusos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…