PENSACIONS

El meu fill fa segon de batxillerat. Va a un institut públic. I es rebel·la contra el món que els adults li estem deixant. Els joves que avui dia no es rebel·len els falta sang a les venes. O viuen en uns ambients on la crisi econòmica i l'ignomínia política no es coneix, potser perquè és precisament d'aquells ambients d'on brolla una part de la crisi i de l'ignomínia. El meu fill es rebel·la. I jo ho trobo molt bé. Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix. Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de...

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure. Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agr...

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I de manera accelerada. I no les veiem venir. Tenim la sensació que no controlem en absolut els canvis d'estructura propiciats pel nou govern: el nou CoNCA, la llei de finestra única, Arts Santa Mònica, el MACBA com a motor de tota la contemporaneïtat (sic), el Canòdrom descanodromitzat... El que passa és que el nou govern tampoc les controla. Ho intueixo, ho sé: el Conseller Mascarell d'ara, el conservador, fa veure que té un pla i que tots els canvis obeeixen a aquest pla, però no és cert, improvisa, ara retalla per aquí, ara anuncia una iniciativa, demà la contradiu, tira endavant un pla estratègic de la cultura per al 2021, però no concilia estratègies per avui o per demà... No, el conseller Mascarell d'ara, el conservador, no té un pla. Diu frases grandiloqüents, això sí, com aquesta tan tronadora que diu que "la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català", però és que el conseller...