Passa al contingut principal

LA CONSELLERIA DE FERRAN MASCARELL S'ENFONSA... ENS ENFONSA.


Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents.

Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucionar, maldava per ser un instrument independent dels avatars polítics, funcionarials i burocràtics de les conselleries de torn. Va aconseguir aprovar un altre model de Consell de les Arts, desposseït d'aquella càrrega d'independència i ho va fer, per cert, amb el suport de partits progressistes que s'havien compromès a no fer-ho.

Tot això no seria res d'extraordinari si no fos que el Conseller Mascarell va venir a capgirar-ho tot per acabar en els pitjor dels escenaris. Ha esporgat el que hi havia, ens va dir que això era perniciós per la cultura, pel país, però ell, ara, marxa i ens deixa els arbres secs, sense brotar, si no a punt de morir. Va muntar un nou sistema de concessió de subvencions a través de l'anomenada OSIC, unes subvencions que estan concedides, però que ningú no sap quan es faran reals, per tant, és com si no existissin. El maquiavelisme de Mascarell ha arribat a la seva màxima expressió: atorga uns diners per a complir amb uns programes d'activitats o amb unes estratègies de gestió o amb unes produccions culturals, se t'obliga a emprendre totes aquestes accions per a poder cobrar els diners atorgats (i poder pagar els respectius compromisos), però ningú no sap quan es faran pràctics els ajuts, si mai s'arriben a fer efectius.

I ell, enmig de la paradoxa, mentre ha fracassat com a gestor, muntant nous sistemes d'organització cultural que no han funcionat, es dedica a la grandiloqüència, es permet seguir instruint-nos amb declaracions en contra del ministre espanyol, reclamant la necessitat d'un Estat propi, però sense solucionar, abans de marxar de la Conselleria, uns problemes dels quals ell n'ostenta, pel cap baix, una part de la responsabilitat. Massa paraules altisonants per a una gestió tan pèssima.

Els qui creiem que la cultura i l'art son indispensables per al futur de la societat catalana, mantindrem el pols, persistirem en els nostres projectes, en les nostres activitats, mirarem de sortir-nos-en de l'atzucac en què l'administració (les admnistracions) ens han posat. Però som molts els qui desitgem que, en el futur, al senyor de pèl platejat no el deixin continuar podant i retallant. I, encara menys, que no li permetin --no li permetem-- que mantingui aquesta prèdica tan perversa amb què ens vol redimir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...