Passa al contingut principal

LA CONSELLERIA DE FERRAN MASCARELL S'ENFONSA... ENS ENFONSA.


Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents.

Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucionar, maldava per ser un instrument independent dels avatars polítics, funcionarials i burocràtics de les conselleries de torn. Va aconseguir aprovar un altre model de Consell de les Arts, desposseït d'aquella càrrega d'independència i ho va fer, per cert, amb el suport de partits progressistes que s'havien compromès a no fer-ho.

Tot això no seria res d'extraordinari si no fos que el Conseller Mascarell va venir a capgirar-ho tot per acabar en els pitjor dels escenaris. Ha esporgat el que hi havia, ens va dir que això era perniciós per la cultura, pel país, però ell, ara, marxa i ens deixa els arbres secs, sense brotar, si no a punt de morir. Va muntar un nou sistema de concessió de subvencions a través de l'anomenada OSIC, unes subvencions que estan concedides, però que ningú no sap quan es faran reals, per tant, és com si no existissin. El maquiavelisme de Mascarell ha arribat a la seva màxima expressió: atorga uns diners per a complir amb uns programes d'activitats o amb unes estratègies de gestió o amb unes produccions culturals, se t'obliga a emprendre totes aquestes accions per a poder cobrar els diners atorgats (i poder pagar els respectius compromisos), però ningú no sap quan es faran pràctics els ajuts, si mai s'arriben a fer efectius.

I ell, enmig de la paradoxa, mentre ha fracassat com a gestor, muntant nous sistemes d'organització cultural que no han funcionat, es dedica a la grandiloqüència, es permet seguir instruint-nos amb declaracions en contra del ministre espanyol, reclamant la necessitat d'un Estat propi, però sense solucionar, abans de marxar de la Conselleria, uns problemes dels quals ell n'ostenta, pel cap baix, una part de la responsabilitat. Massa paraules altisonants per a una gestió tan pèssima.

Els qui creiem que la cultura i l'art son indispensables per al futur de la societat catalana, mantindrem el pols, persistirem en els nostres projectes, en les nostres activitats, mirarem de sortir-nos-en de l'atzucac en què l'administració (les admnistracions) ens han posat. Però som molts els qui desitgem que, en el futur, al senyor de pèl platejat no el deixin continuar podant i retallant. I, encara menys, que no li permetin --no li permetem-- que mantingui aquesta prèdica tan perversa amb què ens vol redimir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique