Passa al contingut principal

APLAUDIMENTS PER LA PERVERSIÓ



Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès descriu així la reacció de l’audiència:

"Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament - i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia."

Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genial, ja sigui si veiem allò que pot —o sol— succeir en les arts escèniques o en els concerts de música, ja sigui si ho apliquem a la vida social, al comportament ciutadà davant de la política.

Molt em temo que un dels grans problemes que arrosseguem en aquets moments a la nostra societat és el dels aplaudiments gregaris; la conseqüència d’aquells que, no solament van acceptar la perversió, sinó que la van aplaudir, ja fos de manera explícita i airada ja fos a través dels vots que van atorgar als perversos. Estic tan indignat com el que més amb la injustícia del sistema, l’allau de les darreres setmanes no pot ocultar l’evidència: la corrupció de quasi tots (i aquest “quasi” adquireix, ara, un valor absolut per als qui no hi ha caigut); que el Parlament miri abans cap als bancs que cap als ciutadans molts dels quals, indefensos, es lleven la vida; l’ancoratge dels partits polítics en la seva prevalença perquè no es pugui produir un acte democràtic (el dret a decidir que tot individu i tota comunitat hauria de tenir); aquest acte final d’espionatge que, si no fes vomitar, seria una mala comèdia…

Estic molt indignat, sí, perquè l’evidència de la perversió ja hi era abans, no calia esperar a què la merda comencés a surar i ens empastifés a tots, fins i tot a aquells que mai no vam aplaudir els corruptes, els cràpules, els ignorants, els mediocres, els antidemòcrates disfressats, els espies d’astracanada, els perversos de tota condició…

Hi haurà un dia en què, quan acabi un concert, només aplaudiran els convençuts, els entusiasmats, però la resta d’espectadors es mantindrà impàvid, no es deixarà contagiar i es resistirà a l’aplaudiment fàcil, a l’aplaudiment gregari. I, aleshores, els corruptes, els antidemòcrates disfressats, els mediocres, els perversos de tota condició s’enfonsaran en la misèria. I podrem oblidar-los per sempre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...