Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I
em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de
Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la
perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la
perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la
fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès
descriu així la reacció de l’audiència:
"Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels
afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments
provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que
s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament -
i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia."
Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genial,
ja sigui si veiem allò que pot —o sol— succeir en les arts escèniques o en els
concerts de música, ja sigui si ho apliquem a la vida social, al comportament
ciutadà davant de la política.
Molt em temo que un dels grans problemes que arrosseguem en aquets moments
a la nostra societat és el dels aplaudiments gregaris; la conseqüència d’aquells
que, no solament van acceptar la perversió, sinó que la van aplaudir, ja fos de
manera explícita i airada ja fos a través dels vots que van atorgar als
perversos. Estic tan indignat com el que més amb la injustícia del sistema, l’allau
de les darreres setmanes no pot ocultar l’evidència: la corrupció de quasi tots
(i aquest “quasi” adquireix, ara, un valor absolut per als qui no hi ha caigut);
que el Parlament miri abans cap als bancs que cap als ciutadans molts dels
quals, indefensos, es lleven la vida; l’ancoratge dels partits polítics en la
seva prevalença perquè no es pugui produir un acte democràtic (el dret a
decidir que tot individu i tota comunitat hauria de tenir); aquest acte final d’espionatge
que, si no fes vomitar, seria una mala comèdia…
Estic molt indignat, sí, perquè l’evidència de la perversió ja hi era
abans, no calia esperar a què la merda comencés a surar i ens empastifés a
tots, fins i tot a aquells que mai no vam aplaudir els corruptes, els cràpules,
els ignorants, els mediocres, els antidemòcrates disfressats, els espies d’astracanada,
els perversos de tota condició…
Hi haurà un dia en què, quan acabi un concert, només aplaudiran els
convençuts, els entusiasmats, però la resta d’espectadors es mantindrà impàvid,
no es deixarà contagiar i es resistirà a l’aplaudiment fàcil, a l’aplaudiment
gregari. I, aleshores, els corruptes, els antidemòcrates disfressats, els mediocres,
els perversos de tota condició s’enfonsaran en la misèria. I podrem oblidar-los
per sempre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada