Passa al contingut principal

El destructor! Santa Mònica com a símptoma.

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i les vacances a tocar, encara no puc fer-ho.




Em poso a escriure aquestes línies sobre Arts Santa Mònica sense saber gairebé res. I no per culpa meva, ho prometo. Jo he preguntat per aquí i per allà, però en sabem poques coses. Potser quan aparegui aquest número de Bonart haurà transcendit alguna altra informació, però ho dubto. La impressió és que Mascarell ha procedit com en anteriors ocasions: acabar amb allò que hi havia, encara que no tingui res més bo que oferir per a substituir-ho. Ja ho va fer amb l’antic CoNCA, amb el projecte de Canòdrom… primer va arrasar amb el que tant havia costat de dissenyar o de construir. I com a alternativa inicial, la retòrica.

Ara, passa el mateix. Sabem que el projecte d’Arts Santa Mònica que dirigia Vicenç Altaió des de l’any 2009 quedarà fulminat. Una iniciativa que, com en els altres casos apuntats, havia nascut en el període del Conseller Tresserras i que dilapidarà el Conseller Mascarell. Un amic suggeria la possibilitat que tota aquesta ànsia destructiva no pugui explicar-se més que per vies psicoanalítiques: Mascarell, ressentit per no haver estat Conseller de Cultura en l’últim tripartit, esdevé trànsfuga i s’aplica amb disciplina digna de millor causa a enderrocar tot el que el seu predecessor havia enlairat. Se non è vero

Per mi, la qüestió central, ara, no és jutjar la programació d’Arts Santa Mònica ni jutjar la direcció d’Altaió. Tot és opinable i ens falta perspectiva. Uns adduiran que el tancament del centre que dirigia Ferran Bareblit no s’havia d’haver produït mai, més ara que sabem que el Canòdrom va ser una utopia. Uns altres poden pensar que la feina que es  va fer sota la marca KRTU va ser molt més productiva i coherent que aquesta última etapa. N’hi haurà que defensaran l’estil heterodox de programar Santa Mònica, aquesta suggeridora comprensió de la cultura com una barreja d’art, ciència i pensament, almenys fins que es van veure ofegats per les consignes polítiques.

El nus de la qüestió és la destrucció per la destrucció. Com a alternativa a Arts Santa Mònica, la conselleria i el propi Mascarell han tornat a fer retòrica. En seu parlamentària va dir que el nou centre serà un “laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulin pel territori i internacionalment”. Diguem-ho clar: això i res és el mateix. Si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir. Però, ara per ara, em consta que ni ells saben què volen. Jordi Sellas ha dit que la direcció del centre es repartirà entre una gerència interna des de la conselleria i un consell de notables “rellevants i inqüestionables”. Un consell de notables? Per posar-se a tremolar.

I, encara, una altra cosa. Aquesta indefinició se superposa al continu tancament de centres d’art contemporani (Espai Zero, Can Xalant, el perill sobre Can Felipa). No siguem ingenus: al destructor Mascarell les pràctiques artístiques contemporànies no li interessen gens. Un dels motius per argumentar el tancament de Santa Mònica ha estat el descens de visitants (quan és ell qui va forçar la restricció horària de l’equipament). Ell vol la cultura empresarial, el negoci. I per això deixa erm el nostre espai artístic. Poca broma!

Bonart, núm. 159 (juny i juliol 2013)
http://www.bonart.cat/

Comentaris

  1. Puestos a escribir sobre síntomas, a ver de qué puede ser síntoma que este post tuyo no tenga ningún comentario. Todos esos centros, si los cierran y su denuncia despierta el mismo interés que este escrito, es fácil cerrarlos. Como no se qué programación tenían, tampoco voy a decir que no fuesen interesantes, pero el interés que han generado ha estado muy restringido a unos determinados y pequeños círculos por lo que parece.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr