Passa al contingut principal

El destructor! Santa Mònica com a símptoma.

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i les vacances a tocar, encara no puc fer-ho.




Em poso a escriure aquestes línies sobre Arts Santa Mònica sense saber gairebé res. I no per culpa meva, ho prometo. Jo he preguntat per aquí i per allà, però en sabem poques coses. Potser quan aparegui aquest número de Bonart haurà transcendit alguna altra informació, però ho dubto. La impressió és que Mascarell ha procedit com en anteriors ocasions: acabar amb allò que hi havia, encara que no tingui res més bo que oferir per a substituir-ho. Ja ho va fer amb l’antic CoNCA, amb el projecte de Canòdrom… primer va arrasar amb el que tant havia costat de dissenyar o de construir. I com a alternativa inicial, la retòrica.

Ara, passa el mateix. Sabem que el projecte d’Arts Santa Mònica que dirigia Vicenç Altaió des de l’any 2009 quedarà fulminat. Una iniciativa que, com en els altres casos apuntats, havia nascut en el període del Conseller Tresserras i que dilapidarà el Conseller Mascarell. Un amic suggeria la possibilitat que tota aquesta ànsia destructiva no pugui explicar-se més que per vies psicoanalítiques: Mascarell, ressentit per no haver estat Conseller de Cultura en l’últim tripartit, esdevé trànsfuga i s’aplica amb disciplina digna de millor causa a enderrocar tot el que el seu predecessor havia enlairat. Se non è vero

Per mi, la qüestió central, ara, no és jutjar la programació d’Arts Santa Mònica ni jutjar la direcció d’Altaió. Tot és opinable i ens falta perspectiva. Uns adduiran que el tancament del centre que dirigia Ferran Bareblit no s’havia d’haver produït mai, més ara que sabem que el Canòdrom va ser una utopia. Uns altres poden pensar que la feina que es  va fer sota la marca KRTU va ser molt més productiva i coherent que aquesta última etapa. N’hi haurà que defensaran l’estil heterodox de programar Santa Mònica, aquesta suggeridora comprensió de la cultura com una barreja d’art, ciència i pensament, almenys fins que es van veure ofegats per les consignes polítiques.

El nus de la qüestió és la destrucció per la destrucció. Com a alternativa a Arts Santa Mònica, la conselleria i el propi Mascarell han tornat a fer retòrica. En seu parlamentària va dir que el nou centre serà un “laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulin pel territori i internacionalment”. Diguem-ho clar: això i res és el mateix. Si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir. Però, ara per ara, em consta que ni ells saben què volen. Jordi Sellas ha dit que la direcció del centre es repartirà entre una gerència interna des de la conselleria i un consell de notables “rellevants i inqüestionables”. Un consell de notables? Per posar-se a tremolar.

I, encara, una altra cosa. Aquesta indefinició se superposa al continu tancament de centres d’art contemporani (Espai Zero, Can Xalant, el perill sobre Can Felipa). No siguem ingenus: al destructor Mascarell les pràctiques artístiques contemporànies no li interessen gens. Un dels motius per argumentar el tancament de Santa Mònica ha estat el descens de visitants (quan és ell qui va forçar la restricció horària de l’equipament). Ell vol la cultura empresarial, el negoci. I per això deixa erm el nostre espai artístic. Poca broma!

Bonart, núm. 159 (juny i juliol 2013)
http://www.bonart.cat/

Comentaris

  1. Puestos a escribir sobre síntomas, a ver de qué puede ser síntoma que este post tuyo no tenga ningún comentario. Todos esos centros, si los cierran y su denuncia despierta el mismo interés que este escrito, es fácil cerrarlos. Como no se qué programación tenían, tampoco voy a decir que no fuesen interesantes, pero el interés que han generado ha estado muy restringido a unos determinados y pequeños círculos por lo que parece.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i, no cal dir-ho, prove

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocupa tota l’avinguda,

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet