El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc
un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc
després, el portal Núvol el va
enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada.
Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment,
on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol, si no vaig errat, en uns moments va
ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat
una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de
lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense
comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una
cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control.
(Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu
llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la
cosa té una dimensió estratosfèrica en l’àmbit de la cultura.)
Havent passat aquella tempesta cibernètica, no puc estar-me de fer algunes reflexions. I ja se’m perdonarà que parteixi d’aquesta anècdota personal. La primera i, per mi, la més important és d’ordre general. Aquella explosió, aquella difusió del text i totes les opinions que va generar en favor i en contra, no ha servit de res. El possible debat que les opinions creuades van generar ha quedat diluït. Ja ho deia Borges, el periodisme escriu per a l’oblit, i aquest episodi ho tornaria a corroborar.
D’entrada, una de les raons d’aquesta prompta dilució pot
ser deguda a què gairebé ningú del periodisme oficial (escrit, radiofònic o
televisiu) es va fer ressò de l’enorme polèmica que el meu text havia generat a
la xarxa. Dic que gairebé ningú perquè que jo sàpiga sí que se’n van fer ressò Vilaweb, El Punt i, òbviament, Núvol.
I també dos articulistes del diari Ara,
diari on escriu la Bibiana Ballbè, que em fotien canya. Poca cosa més. I això
que el meu text contenia una crítica intrínseca al periodisme cultural, a la
seva possible banalització.
Consti que no ho dic per vanitat meva, edat massa
provecta per a conrear-la, però en d’altres ocasions, quan a la xarxa se n’arma
una de grossa, els mitjans convencionals s’hi acosten i, en aquesta ocasió, no va
ser així. Espero que no fos per gremialisme o per covardia, per no haver de
pronunciar-se sobre si jo tenia raó o no quan deia que el desembarcament en el
terreny de la cultura d’aquells companys seus als quals jo esmentava (la
Ballbè, el Mikimoto, el Toni Soler) era un símptoma de frivolització.
Una segona reflexió: la gent entén el que vol. És cert: entenem, jo també
ho faig, ben segur, el que volem. Jo, ara, repetiré el que deia en el meu text
original, que no tinc res en contra de la Bibiana Ballbè. Però una part dels
qui llegeixin la frase diran que no és veritat, que és una enganyifa. Ho expressaré
d'una manera molt més diàfana: el nus del meu escrit anava dirigit al Conseller
Mascarell, a la seva deriva industrialitzadora i frivolitzadora de la cultura
catalana. Insisteixo: jo parlava d'aquests personatges mediàtics com a
símptomes d'una determinada política cultural per part de la conselleria. Però
no em posava en la seva vàlua com a periodistes o com a humoristes.
No cal que m'encaparri, però. Alguns diran que això no és cert, com ja han
fet: que si m'aprofito de la Ballbè per treure la meva "mala llet";
que faig com la Rahola (això sí que m'ha dolgut!); que si tinc enveja de la
meva condició d'anònim professor universitari i busco els meus minuts de
popularitat; que citava el programa “L’hora del lector” perquè formava part de
la seva camarilla, cosa que és incerta... fins i tot hi va haver un que es fa
dir filòsof que va argumentar (sic) que els qui esmentem críticament
a la Ballbè hem d'anar al psicoanalista perquè, en el fons, venia a dir, la
periodista ens "fot calents".
En realitat, no sé si hi va arribar a haver debat real sobre quines són les
polítiques culturals a Catalunya, que era la meva intenció. La cosa va acabar
sent, en bona mesura, un posicionament sobre si ens cauen bé aquells
periodistes o no ens cauen bé. I a mi, això, no m’interessa gens. Que cadascú
faci la seva feina. La qüestió és si és legítim que els àmbits de la seva feina,
el mitjans periodístics, s’ampliïn al territori tradicional de la cultura.
Molts dels qui van indignar-se amb el meu escrit no volien entrar en el debat
que jo proposava: el que feien era deslegitimar-me, com els exemples que he
posat testimonien. Una vella tàctica del qui té poques idees: ells es posen en
el paper de pallasso savi, de cara blanca, i a mi m’atorguen el paper d’august
babau i malintencionat.
En fi, malgrat tot, amb insults i deslegitimacions, l’experiència ha estat
molt engrescadora. Encara que fos efímera, aquella explosió a la xarxa sobre
temes culturals, en comptes d'assumptes polítics o econòmics, va ser
interessant. La llàstima és que el nus de la qüestió, la política cultural de
la Generalitat, continua sent “peccata minuta” per als opinadors oficials i,
més greu encara, pels partits polítics. El silenci, preval. El conseller
Mascarell continua fent rodes de premsa, conferències, aparicions a tort i a
dret mentre la seva conselleria continua amb dèficits majúsculs. Però és que la
cosa de l’aparador la sap gestionar com ningú!
Com sempre , magnífic
ResponEliminaEl nus de la questió està en el nostre nivell de cultura, o més ben dit, de INCULTURA.
ResponEliminaCom va dir aquell: "no pares, sigue, sigue..."
Como tú dices esa explosión de visitas se debió a Ballbe y a un posicionamiento sobre ella, y no a tus razones en torno a una reflexión sobre la dirección en que la Generalitat administra su apoyo a la cultura y la misma idea de lo que es la cultura y para qué sirve. Por esa misma razón se ha diluido sin más, porque la discusión que tu propones es lo de menos. Pero por otro lado es de suponer que ese artículo ha influido de algún modo en la forma en la que Santa Mónica se reinicie. Y es de suponer que quienes si piensan en la cultura aquí si lo leyeron de manera más productiva.
ResponEliminaPersonalmente no conocía tu blog y por el impacto de ese artículo llegué a él, así que para mi si ha sido útil. Un saludo.