Passa al contingut principal

ANTONI MARQUÈS I LA TENSIÓ DISCORDANT


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:


Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no sap com acabar una peça. Amb el pas del temps, l’artista comprendrà que si una obra l’empeny a les constants correccions, a tornar a començar i recomençar, com Sísif i la pedra que ha de pujar pel vessant costerut una i una altra vegada, és que alguna cosa no acaba de quadrar. Alto! Igual de cert que, si l’artista arriba a la maduresa i no veu cap necessitat de corregir res, pot ser senyal d’una autocomplaença viciosa. La tensió és sempre necessària en el treball creatiu.

            I és que allò que jo destacaria en l’obra d’Antoni Marquès del darrer decenni, i una mica més, és la tensió o les tensions que les seves obres contenen. Unes tensions —corregir o no corregir; corregir entre poc i massa— que es troben en la voluntat de l’artista; ell mateix les formula quan, en l’entrevista que li fa la Teresa Blanch, es remet molt assíduament a conceptes duals, a la lluita que es produeix en el seu procés artístic, si puc expressar-ho amb paraules altisonants. Ja sabem, però, que allò que busca i troba l’artista no sempre es percep en l’obra; podria ser que les tensions que viu Marquès com a artista no s’haguessin traslladat a les seves peces. Al meu entendre, això no és així. Ja se sap que l’art no és una religió, no hi ha dogmes de fe, no existeix un summe pontífex que ens pugui obligar a valorar les coses com el nostre col·lega o el nostre veí. I, tanmateix, jo no veig una manera millor d’interpretar la seva obra que remetent-me a les tensions que emanen d’ella; a la capacitat de captar l’atenció de l’espectador i, de vegades, fins i tot de violentar la mirada del diletant contemporani.

            A quines tensions em refereixo? En primer lloc, a les més bàsiques. El joc que Marquès fa amb l’ús d’unes formes primàries, geometria més o menys perceptible, geometria irregular però on les formes circulars o arrodonides presideixen la visió. Formes senzilles, també. Però aquest joc amb formes simples i naturals es tensiona amb la disposició de l’obra; amb la seva estructura; amb la violència que, en ocasions, comporta la visió d’aquelles peces, de vegades abruptes, on col·lisionen uns elements punxeguts amb uns altres de tous.

La tensió creix si ens atenem als materials amb què son representades aquestes formes que ens sonen, però que tampoc podem atribuir a cap racó del món que els nostres sentits hagin percebut. Materials industrials o postindustrials, com la resina de polièster, agulles de llautó niquelades (Salvador Dalí estaria content, de jove cantava la modernitat dels metalls niquelats), gomes… que conformen la representació d’un món original, que ens remet i no ens remet alhora al nostre món sensible. I els colors? Delacroix (ja que he començat amb ell, prossegueixo) també deia que el primer mèrit d’un quadre és que sigui una festa per a la visió. Les obres de Marquès ho són, almenys per mi. Formes i colors que t’atrapen. Per bé que, d’immediat, aquests colors vius, frescos, em provoquin o em puguin provocar, també, tensions amb les formes violentes (els musclos eclosionats, les agulles que punxen…) on s’insereixen.

En última instància, la tibantor que el conjunt procura deu provenir d’allò que el propi artista manifesta, de la seva preocupació per aconseguir el resultat idoni entre la idea i la seva resolució; entre la voluntat de plantejar dubtes i els acabats perfectes… O potser seria que la perfecció que aconsegueix un artista en plena maduresa com ell continuï semblant imperfecta. Ja ho sabem: corregir moltes coses i no corregir-ne gaires a l’ensems.

Tensions, punts d’inflexió constant. Ja fa temps que l’art ha deixat de ser la mirada harmoniosa que la noblesa i la burgesia cobejava per a les seves estances. Ara, l’art, ha de plantejar dilemes. La mirada de l’espectador ha de ser interrogada. I Antoni Marquès ho fa. I em sembla que ho aconsegueix procurant no repenjar-se mai, dubtant i deixant que nosaltres també dubtem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr