LA
BANALITZACIÓ DE LA CULTURA (i 3)
“La
Barbie és una d’aquestes modes
la popularitat de les quals
et fa perdre tota fe
en l’espècie humana.”
Connie
Willis
En
els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre
l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la
pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió,
alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què
compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors,
els docents... Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho
negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria
de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen
a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles
culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que
en el seu mitjà es mouen més diners, hi ha la publicitat, les mesures
d’audiència i, dins dels barems del capitalisme, això compta molt més que fer
un concert o una obra de teatre o un espectacle de màgia en una sala petita; i compta
més, també, que fer una classe a la universitat, sens dubte.
Més
enllà de casos concrets, m’agradaria aportar unes breus reflexions sobre això
que en diem banalitzar la cultura. I sobre el presumpte elitisme. La nostra
societat viu en una cruïlla de concepcions culturals: d’una banda, la tradició il·lustrada,
aquella que entén l’art i la cultura com a un element fonamental per a la
formació de l’individu; d’una altra, la cultura de masses, la irrupció de la
“massa” (aquest ens informe i indefinit, del qual tots en formem part) com a
destinatària d’una cultura on la formació individual es tensiona amb la
necessitat d’entretenir la col·lectivitat; finalment, hi ha la concepció
antropològica, aquell ensenyament que ens van oferir els mestres de
l’antropologia moderna, especialment Claude Lévi-Strauss, segons el qual els
sistemes culturals d’una societat són complexos i tots els elements en formen
part.
En
aquest plantejament de valors encreuats, el debat no pot plantejar-se entre
elitisme i populisme. Aquestes tres conceptes sobre la cultura conviuen i han
de conviure. No sembla que puguem —ni que convingui— viure aïllats, envoltats
de llibres, de pintures i de partitures i aliens a la democratització de la
cultura, però tampoc podem caure en el parany de pensar que tot registre
cultural parteix de la mateixa base o ofereix uns mateixos fruits. Els qui
viuen hores i hores enganxats a la televisió, si puc agafar el mitjà com a
exemple, tindran una formació limitada, ni que totes aquestes hores les
passessin veient documentals presumptament instructius. La cultura banal també
es cultura, d’acord, és una de les parts que defineix la nostra societat, però
no per això deixa de ser banal.
Hans
Magnus Enzensberger ja fa anys que es va referir al concepte d’analfabet
secundari com a paradigma de la cultura tensionada dels nostres temps. I no ho
feia amb un to malenconiós, com si volgués tornar al segle XVIII; jo tampoc voldria,
m’agrada el temps que m’ha tocat de viure. L’escriptor alemany, però, partia de
dades més o menys objectives. Deia, això era l’any 1986, que un de cada tres
habitants del nostre planeta viu “sense l’art de llegir i sense l’art d’escriure”;
ha estat instruït, no és un analfabet absolut, però se’l pot qualificar d’analfabet
secundari perquè viu aliè a la cultura formativa, a la transmissió de pensament
i al contrast de discursos per mitjà del llenguatge verbal. Enzensberger ho
explicava així, mig burleta:
“La figura que hace ya
tiempo que domina la escena social es la del analfabeto secundario. Le va bien,
puesto que no sufre por la atrofia de memoria que le aqueja […]. No tenemos,
así pues, que preocuparnos por él. Contribuye a su bienestar el hecho de que el
analfabeto secundario no tiene ni la menor idea de que es un analfabeto
secundario. Se tiene por bien informado, es capaz de descifrar las indicaciones
para el uso de los objetos que compra, los pictogramas y los cheques, y se
mueve en un mundo que le aísla herméticamente de todo cuanto pueda inquietar a
su conciencia. Es impensable que naufrague en el mundo que le rodea. Es él el
que le ha producido y formado para garantizar su estabilidad y permanencia. El
analfabeto secundario es producto de una nueva fase de la industrialización.”
Enzensberger
no sabia, aleshores, que un nou element vindria a incrementar la tensió entre
les concepcions culturals de la nostra contemporaneïtat: Internet, Facebook, Google,
els anomenats “telèfons intel·ligents” (quin oxímoron!)… Tot aquest avançament
tecnològic tan interessant i potencialment democratitzador que, de vegades,
produeix l’aïllament d’un sector gens menyspreable d’individus que es
comuniquen per mitjà de la tecnologia…
Sí,
tot forma part de la nostra cultura. Però no tot registre cultural pot
llegir-se en un mateix rang. Primer, perquè quan les televisions ofereixen
continguts dirigits a l’entreteniment, a la riota, només poden aspirar a un
petit (de vegades, minúscul) percentatge de formació o de sensibilització.
Segon, perquè encara que volguessin, la història de la filosofia ja fa temps
que ens han indicat que és a través de la paraula que la humanitat ha
aconseguit els seus màxims vèrtexs.
Sí,
la cultura banal també és cultura, però continua sent banal. Millor la cultura
banal que la barbàrie? És clar que sí. Però no cal barrejar els conceptes. Tinc
la impressió que, en els darrers temps, hi ha hagut molta confusió en la
cultura catalana: els culebrots de TV3
no són alta cultura per més que bons dramaturgs hi estiguin implicats: només
cal fixar-se en els pèssims diàlegs que els guionistes construeixen, en els
personatges previsibles que diuen aquells diàlegs o, potser el que encara és
pitjor, en l’ús d’un llenguatge cinematogràfic tan pobre i esmorteït com els dels
culebrots sud-americans.
Que
aquest registre cultural ha d’existir, és indubtable. Però el que no pot acceptar-se
és que ens vulguin fer creure que veure un episodi de “La riera” (o de
qualsevol culebrot de la història de la televisió catalana) és com assistir a
una representació d’una obra teatral de Tennessee Williams (o de Benet i
Jornet). O que veure un reportatge sobre una exposició amb plans desbocats i
presentadors sexis és com veure un mateix aquella exposició.
Això
és ser elitista? No, home, no. És que alguns volen fugir de l’analfabetisme
secundari, per més rialler i súper modern que te’l vulguin vendre.
Comparteixo: però ara és pitjor, ja hem entrat a l'era de l'analfabet terciari, i a tv3, una redundància.
ResponElimina