Passa al contingut principal

VINDICACIÓ DEL DIBUIX


La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix, ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat. En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació. 

Em  refereixo a "Traç. El dibuix com a eina de coneixement" que podem veure a Arts Santa Mònica i al Cercle Artístic Sant Lluc. Ja sé que això de la imaginació ha perdut molt sentit, és una paraula que utilitza tothom i a tota hora, però no en trobo una de més bona per indicar que, de vegades, en el món del llenguatge expositiu no calen "displays" o visualitzacions molt tècniques o enrevessades. L'exposició "Traç" és d'una simplicitat expositiva que, lluny d'anar en contra d'allò que pretén, n'augmenta exponencialment l'interès. Per assolir aquesta senzillesa (ja sabeu que, en art, menys és més), l'Oscar Guayabero n'és l'artífex, s'ha de tenir l'ofici, la intuïció i, sí, ho sento, la imaginació de comptar amb un seguit d'obres que mostrin la capacitat reveladora del dibuix, però de saber que la revelació serà amplificada amb una disposició que, no només s'ajusti al teu pressupost, sinó que connecti amb l'usuari.

L'exposició té, em sembla, diversos aspectes dignes d'èmfasi. En el registre social, i en el context de desatenció institucional del sector cultural, ajunta una producció que ve del Sant Lluc (un centre d'ensenyament, un centre de pensament, on hi va haver quatre conferències performatives de les quals en van quedar allà unes traces) amb la possibilitat de mostrar l'exhibició de diverses peces que despleguen la idea d'aquelles quatre conferències a Santa Mònica. En el registre intel.lectual, tan acostumats a la vida voraginosa de l'art actual, a l'obra com a concepte abans que en la seva resolució, tornar a la força del dibuix és com una reinicialització. És com tornar a l'origen de la creació, de les creacions, més ben dit; Guayabero ha inclòs el dibuix en tot un seguit de registres que oblidem que estan en l'essència de molts camps aparentment allunyat de l'art (el disseny, la ciència, l'arquitectura...). Els temps del segle XXI són tan vertiginosos que la contemplació de dibuixos de Piranesi al costat de dibuixos dels creadors més actuals resulta molt estimulant.

Finalment, i per tornar al registre estrictament expositiu, també vull agrair que, com en aquest cas, hi hagi exposicions que refusin el culte a la peça fetitxe, a l'original auràtic. Cada exposició ha de tenir la seva vocació i l'expressió d'aquesta vocació; a "Traç" trobem originals, reproduccions en paper d'aquells originals i facsímils (o, si ho voleu, fotocòpies). Unes vegades convé mantenir els formats originals i la mirada lliure en una exposició; unes altres, els formats reproduïts i la mirada concentrada no solament no atempten contra l'esperit de l'esposició, sinó que li fan bé.

Joan Miró, en una carta del 1914, molt jove ell, expressa la importància que per ell té el dibuix: "So content dels meus esforços per a vencer la forma; els meus estudis de tacte han devingut feconds; amb ells he adquirit una visió viva de la forma; les meves obres son millor construides que les que tu vegeres. Crec que seguint aquesta orientació pedagògica arrivaré a dibuixar be. Ço requereix emprar una gran força de voluntat... a l’home li cal la lluyta." Aquesta magnífica exposició ens demostra que vindicar el dibuix cent anys després que el pintor català escrivís aquestes paraules és una iniciativa molt afortunada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique