Passa al contingut principal

VINDICACIÓ DEL DIBUIX


La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix, ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat. En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació. 

Em  refereixo a "Traç. El dibuix com a eina de coneixement" que podem veure a Arts Santa Mònica i al Cercle Artístic Sant Lluc. Ja sé que això de la imaginació ha perdut molt sentit, és una paraula que utilitza tothom i a tota hora, però no en trobo una de més bona per indicar que, de vegades, en el món del llenguatge expositiu no calen "displays" o visualitzacions molt tècniques o enrevessades. L'exposició "Traç" és d'una simplicitat expositiva que, lluny d'anar en contra d'allò que pretén, n'augmenta exponencialment l'interès. Per assolir aquesta senzillesa (ja sabeu que, en art, menys és més), l'Oscar Guayabero n'és l'artífex, s'ha de tenir l'ofici, la intuïció i, sí, ho sento, la imaginació de comptar amb un seguit d'obres que mostrin la capacitat reveladora del dibuix, però de saber que la revelació serà amplificada amb una disposició que, no només s'ajusti al teu pressupost, sinó que connecti amb l'usuari.

L'exposició té, em sembla, diversos aspectes dignes d'èmfasi. En el registre social, i en el context de desatenció institucional del sector cultural, ajunta una producció que ve del Sant Lluc (un centre d'ensenyament, un centre de pensament, on hi va haver quatre conferències performatives de les quals en van quedar allà unes traces) amb la possibilitat de mostrar l'exhibició de diverses peces que despleguen la idea d'aquelles quatre conferències a Santa Mònica. En el registre intel.lectual, tan acostumats a la vida voraginosa de l'art actual, a l'obra com a concepte abans que en la seva resolució, tornar a la força del dibuix és com una reinicialització. És com tornar a l'origen de la creació, de les creacions, més ben dit; Guayabero ha inclòs el dibuix en tot un seguit de registres que oblidem que estan en l'essència de molts camps aparentment allunyat de l'art (el disseny, la ciència, l'arquitectura...). Els temps del segle XXI són tan vertiginosos que la contemplació de dibuixos de Piranesi al costat de dibuixos dels creadors més actuals resulta molt estimulant.

Finalment, i per tornar al registre estrictament expositiu, també vull agrair que, com en aquest cas, hi hagi exposicions que refusin el culte a la peça fetitxe, a l'original auràtic. Cada exposició ha de tenir la seva vocació i l'expressió d'aquesta vocació; a "Traç" trobem originals, reproduccions en paper d'aquells originals i facsímils (o, si ho voleu, fotocòpies). Unes vegades convé mantenir els formats originals i la mirada lliure en una exposició; unes altres, els formats reproduïts i la mirada concentrada no solament no atempten contra l'esperit de l'esposició, sinó que li fan bé.

Joan Miró, en una carta del 1914, molt jove ell, expressa la importància que per ell té el dibuix: "So content dels meus esforços per a vencer la forma; els meus estudis de tacte han devingut feconds; amb ells he adquirit una visió viva de la forma; les meves obres son millor construides que les que tu vegeres. Crec que seguint aquesta orientació pedagògica arrivaré a dibuixar be. Ço requereix emprar una gran força de voluntat... a l’home li cal la lluyta." Aquesta magnífica exposició ens demostra que vindicar el dibuix cent anys després que el pintor català escrivís aquestes paraules és una iniciativa molt afortunada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…