Passa al contingut principal

LA MELERO I L'IMMOBILISME DE TV3


"La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota 
de tot el nostre sistema cultural"
Federico Fellini


Acaba d'anunciar-se que a TV3 hi haurà canvis. Però que ningú no s'esveri: es mouen peces del tauler perquè tot segueixi igual. Així ho deia amb encert el titular de Vilaweb: "Intercanvi de rol  dels principals presentadors de TV3". És a dir, "más de lo mismo", però els qui estaven al matí passen a la tarda i els qui estaven a la nit sortiran el migdia. Això és canviar? Rotundament, no.

I això que la televisió pública catalana en necessita, de canvis. No em refereixo, però, a canvis superficials, a les persones que condueixen els programes. No, el problema no són els rostres, sinó les substàncies. Bé, el problema no són els rostres, però són un símptoma alarmant: l'ús i abús de la figura de l'Helena Garcia Melero ("la Generalitat al teu costat"), per exemple, no deixa de demostrar la falta d'agilitat i la nul.la voluntat de renovació de les autoritats televisives i de les autoritats de més amunt.

En aquests temps de canvis polítics és quan més es percep l'immobilisme de la televisió catalana. La societat del país acaba de fer un gir espectacular, l'Ajuntament de Barcelona n'és el paradigma més evident, les eleccions del 27 de setembre generen tensions i expectatives mai vistes, però a TV3 tot segueix igual. Els mateixos conductors dels programes, els mateixos tertulians que demostren la seva incapacitat per a llegir el que està passant, la mateixa cadència lenta i crepuscular d'una graella de programació fonamentada en l'esport i en el riure fàcil. És a dir, en l'entreteniment més caduc. Perquè Herbert Marcuse deia que l'entreteniment pot ser el millor mode per aprendre, però el pensador no es referia en cap cas, i per posar un exemple, a dedicar hores i hores de la programació a veure la rua d'un autocar de jugadors de futbol i, menys encara, als comentaris insípids i insubstancials d'uns periodistes o exesportistes que el primer que haurien de fer és dominar la llengua que empren.

Al meu entendre, la televisió catalana ja fa temps que hauria d'haver-se renovat de fons. No mantenir aquest to de presumpta normalitat de conte de fades. Deixar d'oferir una programació per a endormiscar la ment dels espectadors per més oberts que tinguin els ulls, per a refusar els problemes i les tensions socials,  per a representar una Catalunya irreal. Per què no entren cares (i, en conseqüència, veus) noves a la televisió? Per què hi ha aquests taps que fan que molta gent preparada no pugui accedir a llocs de responsabilitat? La resposta és evident: hi ha por a les transformacions; les peces televisives són sempre les mateixes, es redistribueixen en franges horàries distintes, però el discurs mai no canvia. No fos cas que la societat catalana real acabés per trencar aquest mirall que TV3 ha anat construint al costat del poder. I que, amb el mirall trencat, la veu de la Melero dient que la Generalitat és al nostre costat o que TV3 és "la nostra" s'evidenciés com a un gran simulacre.





Comentaris

  1. Extraordinari. Completament d'acord amb les teves paraules. TV3 adoctrina, és carrinclona, alienant, partidista, imposa el pensament únic; els periodistes i presentadors sembla que estiguin enganxats amb silicona a les seves poltrones, ningú els fa fora, el poder deu haver subministrat la silicona.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  2. Tiene ud muchísima razón y me maravillo de su objetividad e imparcialidad:lo digo por la mala prensa que tenemos los catalanes en el mundo por culpa de estos tres o cuatro incopetentes y ademas de aburrir soberanamente con sus argumentos estan faltos de todo escrúpulo, son los eternos apoltronados y estómagos agradecidos(contratos por amigismo) pero carentes de creatividad,innovación y sobre todo que no sienten empatía por nada ni por nadie.

    Un saludo

    ResponElimina
  3. a mi tot aixo em sembla molt be, pero a la espanya passa el mateix aixi que dos piedras, posseu tele5 cabrons

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr