Aquesta no és la meva independència!

Ha tornat a passar, està passant: hi ha un sector de la ciutadania catalana que mira cap a una altra banda quan a Catalunya es cometen injustícies. Per què? Sembla que aquestes injustícies es cometen per part del govern de la Generalitat, aquell que presumiblement ens ha de dur a la independència. I, aleshores, hi ha un nombre indeterminat de persones que, cap cots, justifiquen els fets, ja sigui de manera directa, amb argumentacions de baix calibre, o amb el seu silenci. I ja sabem que el silenci sempre és còmplice. Que consti que no parlo d’aquella massa anònima que mai no es pronuncia sobre res, em refereixo a aquells que a les xarxes socials, per exemple, opinen sobre moltes coses, que emfasitzen les injustícies quan es perpetren a un altre lloc, especialment a Espanya, però que callen quan el que passa a Catalunya pot embrutar el camí d’aquest procés que voldrien immaculat. Per alguns, sembla que el fi justifica o permet ignorar els mitjans. No és el meu cas. Jo sóc independentista, tant o més que qualsevol altre, però ho sóc per fer un país millor, no per mantenir-me en la brutícia dels claveguerams de l’Estat.

De què parlo? Ho sabeu prou bé. Sis mossos d’esquadra han estat condemnats per homicidi, un ciutadà va morir per la seva acció, uns altres mossos van intentar d’esborrar les proves d’aquests fets. Tot ha quedat diluït. No m’hi estenc, la premsa ho ha explicat aquests dies, l’Andreu Barnils ha fet un article rodó sobre el cas que podeu llegir aquí. Jo ja no vull entrar en el procediment judicial estroncat, amb els “cambalaches” vergonyosos que s’hi van produir. Només sé que, després de la sentència, s’ha sabut que aquestes persones, després dels dos anys de condemna, tornaran al cos policial. La mort de Juan Andrés Benítez els haurà sortit gairebé gratuïta. Encara més, el menyspreable Albert Batlle (un trànsfuga dels socialistes) va i llença aquesta estultícia: “En un estat de dret, la justícia, la imparteixen i la decideixen els tribunals i no les assemblees ni els moviments alternatius.” Una cosa és la llei, una altra cosa és impartir justícia i una altra és evitar que mai més un ciutadà sigui mort per l’acció d’un policia. O que mai més una dona pugui perdre un ull, també per culpa d’accions policials que els polítics (veritat, Felip Puig?) i els comandaments del moment van ignorar, ens van mentir i no hi ha hagut cap responsabilitat. I no se l’espera.

A mi tant me fa si aquells mossos parlaven català mentre atonyinaven el senyor Benítez o si el polícia que va llançar la bola que va fer perdre l’ull a l’Ester Quintana va cridar “foc” o “fuego”. A mi tant me fa si el trànsfuga Batlle ara és independentista o, simplement,  ara ho és i d’aquí un temps seria capaç de treballar per  un govern del PP, com solen fer els trànsfugues. A mi tant me fa si, com sospito, allò que ens van vendre, que els Mossos d’Esquadra seria un cos policial de proximitat, que parlaria català i tota la pesca, s’ha demostrat un fiasco. Jo vull una Catalunya amb una polícia democràtica, ben preparada, que se li exigeixi una molt millor preparació de la que es demana per entrar-hi (això ja fa temps que ho vaig explicar)... Però, sobretot, que se li exigeixen responsabilitats, als peons que cometen injustícies i als comandaments que els ho permeten i, pitjor i tot, que els encobreixen.

Jo sóc tan independentista com aquests que callen davant d’aquesta barbàrie. De fet, ho sóc més que ells, perquè penso que un dia alguna persona estimada pot trobar-se en situacions com l’Ester Quintana, com el Juan Andrés Benítez, com la Patricia Heras, com d’altres casos que no arriben als grans noticiaris. I, en aquest supòsit, de què haurà servit el “procés”? De què servirà ser independents si ens governen amb els mateixos tics autoritaris, amb la mateixa violència indiscriminada, amb la mateixa cobertura judicial que aquella que denunciàvem dels “grisos” o de la “benemérita”?