Passa al contingut principal

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.



La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.

El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sapigueu, quines motivacions polítiques trobeu en aquelles eleccions passades?

Jo ho sento, però no em sotmetré a la dilapidació de l’escriptor. És evident que hi ha coses en les que no coincidim, no em molesta recordar aquí que vaig lamentar públicament en aquest text del 2014 que despatxés la manifestació de l’onze de setembre amb un titular i un to que jo considero ofensius, no en contra de l’independentisme, sinó de tanta i tanta gent que va sortir al carrer aquell dia. Però no faré l’astracanada de negar-li la competència i la qualitat per poder fer un discurs esplèndid com a pregoner de les festes (una tradició que, per cert, si se suprimís tampoc no passaria res). Amb mi que no comptin per a batusses sectàries. Amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana (i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de construir amb els que pensen com jo, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.

Tot això, però, és pluja fina, insisteixo. La tempesta de debò s’ha construït en contra de l’Ada Colau. No per haver escollit Javier Pérez Andújar de pregoner, sinó perquè la seva formació política no acaba de pronunciar-se sobre la qüestió nacional. O potser perquè es pronuncia més del que els mateixos comuns no es pensen: sense grup propi al congrés espanyol, defensant com a quixots un referèndum pactat amb un Estat caduc (es pensen que som rucs?)... Els qui carreguen en contra d’un intel·lectual, d’un escriptor, de fet voldrien, metonímicament, capgirar la situació de l’Ajuntament de Barcelona. Per temes socials? No, per temes exclusivament catalanístics. O fent veure que la qüestió catalana està per sobre de problemes econòmics, socials, culturals... Preferirien Trias?

Però, i a l’altra banda? I tots aquells que surten a defensar la probitat de l’escriptor i denuncien la intolerància dels qui han fet servir frases d’ell per a posar-lo com a un dimoni; i aquells que parlen de caça de bruixes per part del sobiranisme? Uns quants dels qui he vist per les xarxes socials que s’han convertit en defensors acèrrims del Javier tinc la sospita que mai no han llegit res d’ell. Perquè no l’estan defensat a ell, estan defensant l’Ada Colau. I, la veritat, si m’ennueguen els atacs indiscriminats a un escriptor, també m’ennueguen les defenses numantines d’un polític o, com en aquest cas, d’una política. No podríem acabar amb la necessitat de pertànyer unívocament a algú, de buscar refugi en el grup? Podem llegir les coses del Pérez Andújar i celebrar-les quan ho considerem oportú i criticar-les quan no ens agradin? Podem defensar certes polítiques de l’ajuntament de l’Ada Colau sense caure en la defensa de tot —de tot— el que ella i el seu equip facin?

Perquè, la veritat, jo preferiria que els qui critiquen amb tanta cruesa —i, al meu entendre, amb tanta raó— els atacs al Javier Pérez Andújar també es pronunciessin amb la mateixa contundència quan s’ataquen persones i conductes que no pertanyen al seu món. I preferiria, també, que els qui criticaven decisions polítiques d’anteriors alcaldes de Barcelona, apliquessin el mateix barem a l’hora de valorar allò que fa l’actual Ajuntament de Barcelona. (Un exemple: en la foto d’anunci del pregoner de les festes apareix una persona, aquesta sí, que suposa una reculada en les propostes de Barcelona en Comú: Jaume Collboni.) Personalment, celebro l’arribada de Barcelona en Comú a la capital catalana, però fer veure que tot el que fa l’Ada Colau és excels és una aberració que només s’explica per aquesta necessitat de construir trinxeres. Ho vaig escriure fa uns dies: La societat ens demana que pertanyem a coses, que tinguem líders polítics i els seguim, però n’hi ha que no som de ningú, que preferim mirar de pensar per nosaltres mateixos (o tenir la il.lusió que ho fem).

I ho deixo aquí, que vol ploure, espero que la pròxima tempesta tingui arguments més raonats, que es parli de política de veritat, que es toquin problemes de fons i no ens aturem en plugims circumstancials.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr