La situació política
a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment
pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina.
Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant
de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del
català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns
li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara
porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig
dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que
ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que
l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la
Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar,
quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims
deu anys i, suposant que ho sapigueu, quines motivacions polítiques trobeu en
aquelles eleccions passades?
Jo ho sento, però
no em sotmetré a la dilapidació de l’escriptor. És evident que hi ha coses en
les que no coincidim, no em molesta recordar aquí que vaig lamentar públicament
en aquest text del 2014 que despatxés la manifestació de l’onze de setembre amb
un titular i un to que jo considero ofensius, no en contra de
l’independentisme, sinó de tanta i tanta gent que va sortir al carrer aquell
dia. Però no faré l’astracanada de negar-li la competència i la qualitat per
poder fer un discurs esplèndid com a pregoner de les festes (una tradició que,
per cert, si se suprimís tampoc no passaria res). Amb mi que no comptin per a
batusses sectàries. Amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen
moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana
(i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de
construir amb els que pensen com jo, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.
Tot això, però, és
pluja fina, insisteixo. La tempesta de debò s’ha construït en contra de l’Ada Colau.
No per haver escollit Javier Pérez Andújar de pregoner, sinó perquè la seva
formació política no acaba de pronunciar-se sobre la qüestió nacional. O potser
perquè es pronuncia més del que els mateixos comuns no es pensen: sense grup
propi al congrés espanyol, defensant com a quixots un referèndum pactat amb un
Estat caduc (es pensen que som rucs?)... Els qui carreguen en contra d’un
intel·lectual, d’un escriptor, de fet voldrien, metonímicament, capgirar la
situació de l’Ajuntament de Barcelona. Per temes socials? No, per temes
exclusivament catalanístics. O fent veure que la qüestió catalana està per
sobre de problemes econòmics, socials, culturals... Preferirien Trias?
Però, i a l’altra
banda? I tots aquells que surten a defensar la probitat de l’escriptor i
denuncien la intolerància dels qui han fet servir frases d’ell per a posar-lo
com a un dimoni; i aquells que parlen de caça de bruixes per part del
sobiranisme? Uns quants dels qui he vist per les xarxes socials que s’han
convertit en defensors acèrrims del Javier tinc la sospita que mai no han
llegit res d’ell. Perquè no l’estan defensat a ell, estan defensant l’Ada
Colau. I, la veritat, si m’ennueguen els atacs indiscriminats a un escriptor,
també m’ennueguen les defenses numantines d’un polític o, com en aquest cas,
d’una política. No podríem acabar amb la necessitat de pertànyer unívocament a
algú, de buscar refugi en el grup? Podem llegir les coses del Pérez Andújar i
celebrar-les quan ho considerem oportú i criticar-les quan no ens agradin?
Podem defensar certes polítiques de l’ajuntament de l’Ada Colau sense caure en la
defensa de tot —de tot— el que ella i el seu equip facin?
Perquè, la veritat,
jo preferiria que els qui critiquen amb tanta cruesa —i, al meu entendre, amb
tanta raó— els atacs al Javier Pérez Andújar també es pronunciessin amb la
mateixa contundència quan s’ataquen persones i conductes que no pertanyen al
seu món. I preferiria, també, que els qui criticaven decisions polítiques
d’anteriors alcaldes de Barcelona, apliquessin el mateix barem a l’hora de
valorar allò que fa l’actual Ajuntament de Barcelona. (Un exemple: en la foto
d’anunci del pregoner de les festes apareix una persona, aquesta sí, que suposa
una reculada en les propostes de Barcelona en Comú: Jaume Collboni.) Personalment,
celebro l’arribada de Barcelona en Comú a la capital catalana, però fer veure
que tot el que fa l’Ada Colau és excels és una aberració que només s’explica
per aquesta necessitat de construir trinxeres. Ho vaig escriure fa uns dies: La societat ens demana que
pertanyem a coses, que tinguem líders polítics i els seguim, però n’hi ha que no
som de ningú, que preferim mirar de pensar per nosaltres mateixos (o tenir la
il.lusió que ho fem).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada