Salta al contingut principal

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.



La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.

El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sapigueu, quines motivacions polítiques trobeu en aquelles eleccions passades?

Jo ho sento, però no em sotmetré a la dilapidació de l’escriptor. És evident que hi ha coses en les que no coincidim, no em molesta recordar aquí que vaig lamentar públicament en aquest text del 2014 que despatxés la manifestació de l’onze de setembre amb un titular i un to que jo considero ofensius, no en contra de l’independentisme, sinó de tanta i tanta gent que va sortir al carrer aquell dia. Però no faré l’astracanada de negar-li la competència i la qualitat per poder fer un discurs esplèndid com a pregoner de les festes (una tradició que, per cert, si se suprimís tampoc no passaria res). Amb mi que no comptin per a batusses sectàries. Amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana (i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de construir amb els que pensen com jo, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.

Tot això, però, és pluja fina, insisteixo. La tempesta de debò s’ha construït en contra de l’Ada Colau. No per haver escollit Javier Pérez Andújar de pregoner, sinó perquè la seva formació política no acaba de pronunciar-se sobre la qüestió nacional. O potser perquè es pronuncia més del que els mateixos comuns no es pensen: sense grup propi al congrés espanyol, defensant com a quixots un referèndum pactat amb un Estat caduc (es pensen que som rucs?)... Els qui carreguen en contra d’un intel·lectual, d’un escriptor, de fet voldrien, metonímicament, capgirar la situació de l’Ajuntament de Barcelona. Per temes socials? No, per temes exclusivament catalanístics. O fent veure que la qüestió catalana està per sobre de problemes econòmics, socials, culturals... Preferirien Trias?

Però, i a l’altra banda? I tots aquells que surten a defensar la probitat de l’escriptor i denuncien la intolerància dels qui han fet servir frases d’ell per a posar-lo com a un dimoni; i aquells que parlen de caça de bruixes per part del sobiranisme? Uns quants dels qui he vist per les xarxes socials que s’han convertit en defensors acèrrims del Javier tinc la sospita que mai no han llegit res d’ell. Perquè no l’estan defensat a ell, estan defensant l’Ada Colau. I, la veritat, si m’ennueguen els atacs indiscriminats a un escriptor, també m’ennueguen les defenses numantines d’un polític o, com en aquest cas, d’una política. No podríem acabar amb la necessitat de pertànyer unívocament a algú, de buscar refugi en el grup? Podem llegir les coses del Pérez Andújar i celebrar-les quan ho considerem oportú i criticar-les quan no ens agradin? Podem defensar certes polítiques de l’ajuntament de l’Ada Colau sense caure en la defensa de tot —de tot— el que ella i el seu equip facin?

Perquè, la veritat, jo preferiria que els qui critiquen amb tanta cruesa —i, al meu entendre, amb tanta raó— els atacs al Javier Pérez Andújar també es pronunciessin amb la mateixa contundència quan s’ataquen persones i conductes que no pertanyen al seu món. I preferiria, també, que els qui criticaven decisions polítiques d’anteriors alcaldes de Barcelona, apliquessin el mateix barem a l’hora de valorar allò que fa l’actual Ajuntament de Barcelona. (Un exemple: en la foto d’anunci del pregoner de les festes apareix una persona, aquesta sí, que suposa una reculada en les propostes de Barcelona en Comú: Jaume Collboni.) Personalment, celebro l’arribada de Barcelona en Comú a la capital catalana, però fer veure que tot el que fa l’Ada Colau és excels és una aberració que només s’explica per aquesta necessitat de construir trinxeres. Ho vaig escriure fa uns dies: La societat ens demana que pertanyem a coses, que tinguem líders polítics i els seguim, però n’hi ha que no som de ningú, que preferim mirar de pensar per nosaltres mateixos (o tenir la il.lusió que ho fem).

I ho deixo aquí, que vol ploure, espero que la pròxima tempesta tingui arguments més raonats, que es parli de política de veritat, que es toquin problemes de fons i no ens aturem en plugims circumstancials.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniqu...

NO HAGÁIS CASO A DAVID TRUEBA. (No es amor; es política.)

Este es un mensaje para mis amigos españoles: os quiero pedir que no hagáis caso de las palabras que David Trueba pronunció en la ceremonia de entrega de los Goya. Ya sé que Trueba parece un tipo normal, incluso que presenta un aire como de sabio distraído. Al oírlo pensé que quizás todo se debía a ese síndrome tan peligroso, el síndrome del premiado: te dan una condecoración, te ofrecen la posibilidad de hablar por medio de un micrófono y empiezas a decir tonterías sin ser consciente de ello. Me refiero, claro está, a ese mensaje que Trueba os lanzó a los españoles: "ir más a Cataluña a decirles que les queremos" .  Doy por supuesto que su intención era buena, lo dijo después de recordar la muerte reciente de la periodista catalana Tatiana Cisquella, pero la historia está repleta de torpes buenas voluntades. Amigos míos: yo deseo que vengáis siempre que queráis a Cataluña, pero, por favor, no lo hagáis para decir que queréis, estimáis o amáis a los catalanes. Porque, dig...