Passa al contingut principal

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)


Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.

Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicaré. Cap autocrítica, cap esquerda en cadascun dels fronts; ningú no admet que els uns —els seus— fan coses malament, sempre són els altres els qui s’equivoquen, del que es tracta és de “marcar paquet” (ja em perdonareu l’expressió masclista, però és que la cosa va més o menys per aquí).

L’estiu va començar amb la immolació de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les properes Festes de la Mercè per part de molts dels qui, fent veure que són independentistes, el que realment els treu de polleguera és l’Ada Colau. Mira que hi ha motius per a analitzar críticament l’Ajuntament de Barcelona (la seva indefinició respecte als manters; el seu pacte amb Collboni i, per tant, l’haver deixat la cultura municipal en mans de la secta socialista; decisions de favor en la selecció d’algunes persones...), però es van centrar en l’escriptor bàsicament perquè no opinava com ells. Tampoc no sempre opina com jo, però ho vaig escriure fa unes setmanes al meu blog: amb mi que no comptin per a batusses sectàries; amb el Javier m’uneixen moltes coses i me’n desuneixen moltes altres, com amb tanta gent, independentista o no. Si la cultura catalana (i la barcelonesa) del futur nou Estat que jo vull assolir només s’ha de construir amb els que pensen com jo —o com tu, també, estaríem abocats al suïcidi col·lectiu.

Uns dies més tard, Colau tornava a trobar-se en el centre d’atenció per culpa d’un avís de La Vanguardia que alertava que el Born acolliria una exposició, titulada "Franco, Victoria, República. Impunitat i espai urbà", on s’exhibirien unes estàtues dedicades al Dictador d'època franquista. Ningú no coneixia el projecte expositiu, ningú no sabia de què aniria l'exposició, ni per què s’exhibirien aquelles estàtues. Però s’havia d’atacar la Colau, uns perquè es dediquen exclusivament a això i uns altres perquè..., és que no ho sé, no vaig llegir res que pogués explicar aquella explosió d’odi a partir d’una exposició que ningú sabia de què anava i per part de persones que, habitualment, els interessa un borrall el món del comissariat d'exposicions. Quanta hipocresia! A la fi va resultar que els altres atacaven la Colau perquè els molestava que el nou Ajuntament, amb tota la legitimitat o amb la mateixa que els anteriors alcaldes de la ciutat, hagués pres possessió del Born. I hagués tingut la temeritat de fer un acte que, provisòriament perquè ningú no sabia res del que pretenia l'exposició—, contravingués  la idea del Born com a patrimoni de l'independentisme.

És curiós comprovar que, en aquests dos casos, qui atiava el foc sota l’aparent innocència de la informació era el diari del Conde de Godó. I molts processistes, independentistes i d’altres “istes” s’hi van apuntar sense matisos. Mesells ells, polítics i opinadors pagats, presumptament progressistes, que fan el joc a la dreta catalana, que no catalanista. I atacaven una exposició, ara ho sabem, amb una voluntat de denúncia de la dictadura de Franco com si es tractés d'un invent de Ciutadans o del PP, aquests partits que mai no han denunciat el Franquisme.

Curiosament, l’estiu ens ha donat un altre assumpte, per mi el més greu de tots. Em refereixo a la imatge del president Puigdemont calçat amb xancletes d’estiu, enarborant un pal amb una estelada i envoltat de tot un seguit de personatges públics. No m’hi estenc que tots sabeu de què parlo. O potser se us va escapar? Seria lògic, perquè mentre tots els fronts atacaven la Colau, aquí la cosa va caure en l’oblit ràpidament. Puigdemont va estar a Cadaqués a casa de la Rahola, i va coincidir amb Helena García Melero, Joan Vehils, Laporta, el Cap dels Mossos d'Esquadra i la pròpia Rahola, entre d'altres. En aquest cas, La Vanguardia no va posar el dit a la nafra de la fotografia; evident, si la Pilar Rahola, la seva col·laboradora estrella, la seva Inda particular, és qui va fer pública la trobada. I, per altra banda, tots aquells independentistes que es van sentir incòmodes amb la imatge, inclosos els d’ERC vull suposar, van callar perquè deuen pensar que no és tàcticament oportú atacar el president que Artur Mas va col·locar-nos amb la seva aquiescència.

Ho diré ben clar: cadascú passa l’estiu amb qui vol. Però en el moment en què fa públiques imatges, la cosa deixa de mantenir-se en l'àmbit privat. I aquí és on ens trobem. Si aquest estiu, Rajoy hagués fet pública una fotografia d’ell embolicant-se amb la bandera espanyola, al costat de l’Eduardo Inda o del Paco Marhuenda, en presència d’un dels més representatius presentadors de TVE, d’un expresident del Real Madrid i, pitjor i tot, amb el cap de la policia nacional, tots ens haguéssim posat a cridar com a energúmens. El president del meu país no pot deixar-se fotografiar amb xancletes i enarborant una estelada, perquè ell no és una persona qualsevol, ell ha de representar tots els catalans (els que no són independentistes també, no fotem); una cosa és fer les polítiques del teu programa des del Govern, l'altra és usar símbols en una intimitat que deixa de ser-ho quan permets que l'airegin. El president del meu país no pot frivolitzar un símbol amb aquesta catèrvola de personatges al costat. La Rahola que faci el que vulgui i que ho faci públic. Però saber que el president de Catalunya es troba amb periodistes de TV3 i amb el Cap dels Mossos només fa que refermar un estat lamentable de la societat catalana que ostenta el poder, el real i el mediàtic. Ho diré amb una frase ridícula: El president del meu país no només ho ha de ser, sinó que ho ha de semblar.

En fi, els símptomes, per mi, són alarmants. I qui no ho vegi així, no m’entendrà. Tampoc serviria de gaire que m'entestés a mirar d'explicar-me millor si veient la fotografia en qüestió—o d'altres d'aquella trobada— no perceben que alguna cosa no rutlla. Crec que el país està en fase d’aguda malaltia. Es munta un gran sarau per una fotografia virtual d’una exposició que encara no existeix i, en canvi, es passa per alt la fotografia que reflecteix una realitat. Però és clar mentre que els uns són dels altres, el de les xancletes és dels nostres i sembla que se li pot perdonar tot. I la troca es va embolicant.


Acabo d’escoltar un moment del debat d’investidura al Parlament espanyol, amb la intervenció tan valenta i rigorosa del Joan Tardà i la resposta rància, antiga i retrògrada de Rajoy. És clar que jo vull marxar d’Espanya i fer una nova República catalana. Però no crec que, per aconseguir-ho, hàgim de callar allò que no ens sembla correcte del nostre país. La societat catalana és complexa, sortosament complexa, i si fem fronts on els dolents sempre són els altres, la cosa pot acabar en el pitjor dels escenaris.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr