Passa al contingut principal

012, CAPRABO AL TEU COSTAT... O QUAN LA GARCÍA MELERO ENS OBNUBILA.


De cop, ahir, algú de la família tenia encès el televisor i escolto de lluny la veu de l’Helena García Melero. M’espero allò de “012, la Generalitat al teu costat”, o la seva veu fent tertúlia amb els seus col·legues de TV3. Però, no. Resulta que una de les estrelles de la televisió catalana — “la nostra”, diuen—, ara també fa publicitat: un anunci dels supermercats Caprabo. Un anunci que està vinculat a la pròpia Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com podeu comprovar aquí. Espero que els responsables de l’ens algun dia ens expliquin els acords comercials a què arriben amb els nostres impostos. Però, ara, jo vull fer algunes consideracions sobre l’omnipresència de l’Helena García Melero.

1) Hi ha algú més sobre la capa de la terra catalana que sigui capaç de fer alguna de les feines que aquesta periodista porta a terme?

2)  És lògic que una dona (o un home, que això no va de gènere) acapari tantes funcions socials o comunicatives?

3) No dóna una imatge delirant que una presentadora de TV3 sigui qui faci campanyes institucionals per a la Generalitat de manera exclusiva?

4)  No confon al públic que ara, a més a més, faci un anunci d’uns supermercats?

5) Ella, no se n’adona que està abusant de la seva pròpia imatge? O que, llegit en forma passiva i còmica, ens assetja de manera despietada?

6) Si ella no se n’adona, la Generalitat o TV3 no hi hauria de posar remei i donar joc a d’altres persones?

7) En aquests moments en què la García Melero es fica en tots moments en la nostra quotidianitat, no hi ha més persones que pensin, com jo ja vaig manifestar, que no s’havia de fer públic que és tan amiga del President de la Generalitat que fins i tot les seves famílies passen dies d’agost junts?


Jo no sé si la Generalitat és al meu costat. El que sé és que l’Helena García Melero sí que és al meu costat... encara que no ho vulgui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr