Passa al contingut principal

SE'N DIU DEMOCRÀCIA. UN SÍ PER LA INDEPENDÈNCIA











Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir  la Catalunya que volem.

Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens han de guiar cap a endavant em mereixin tan poc respecte). I espero que els qui no estiguin d’acord amb mi votin un NO tan rotund com el meu (molts d’ells, amics meus, a pesar que són conscients de les malures dels qui han governat i governen Espanya).

Jo sóc independentista. Però abans que això sóc demòcrata. Sóc tan demòcrata que, amb l’edat provecta que arrossego, mai no he guanyat cap votació ni municipal ni autonòmica ni estatal, i ho he acceptat amb normalitat. Sempre he estat en minoria, ai las! Fixeu-vos en un detall: jo mai no he volgut ser espanyol i sempre ho he estat, i de moment ho sóc. Però mai no he rebentat res, he entès que la majoria de la societat en què visc ha optat per altres camins, ja fossin autonomistes, espanyolistes, capitalistes, neocapitalistes... i que les meves opcions tenien menys implantació. Mai no he guanyat, ras i curt.

Per tant, ara és l’hora dels demòcrates de debò, dels que vulguin votar Sí o dels que vulguin votar NO. Però que vulguin votar. I que lluitin per a poder fer-ho, perquè els qui tenen por que pugui guanyar el sí ho voldran impedir. I aleshores hauríem d’anar tots junts, els del sí i els del no, per defensar el referèndum. Què més legítim que saber què pensen els ciutadans de Catalunya, tots ells, una dona igual a un vot, un home igual a un vot, sense quotes de representació, sense la intermediació dels partits? Jo defensaré el referèndum per sobre de tot.


I un cop defensat el referèndum, si els antidemòcrates no ens ho impedeixen, acceptaré el resultat, òbviament. I, aleshores em sorgeix una pregunta íntima i il·lusionant: Jo que sempre he fet de demòcrata en la pèrdua, podré ser demòcrata en la possible victòria? Perquè si guanyés el SÍ, molts conciutadans acostumats a guanyar, a votar les opcions més còmodes sabran en pròpia pell, com sabem tants de nosaltres per la nostra història, que ser demòcrata en la derrota, en la minoria, és el que distingeix les democràcies de debò.

Comentaris

  1. La qüestió del referèndum posa també sobre el mapa social català a una bona part de ciutadans, entre els quals involuntàriament m'hi trobo, als que se'ls hi fa difícil posicionar-se. Tant debò estigués entusiasmat en participar-hi amb un sí o amb un no, si darrera d'aquesta decisió (a Espanya o a una república catalana), hi hagués una voluntat política de construïr una comunitat més solidària, un país valent amb polítiques més incisives que servissin per posar fre a l'especulació i a les injustícies que quasi tots patim. Però sembla que ara no és aquest el debat. Ens mirem tot el que passa i no ens sentim capaços de formar part, de participar-hi. Potser som nosaltres també uns derrotats de la democràcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfred. No participar ja és una derrota. Cal arriscar-se i anar endavant. És una oportunitat de caviar les coses i construir aquesta societat que voldríem. Una oportunitat vol dir que pot sortir bé o no. Però si no s'intenta segur que hem perdut.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr