[Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]
1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.
2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i, no cal dir-ho, proveníem de mons ideològics molt diferents. Però quan va arribar a la direcció de la Fundació Vila Casas em va trucar per oferir-me la possibilitat de fer-hi una exposició. La cosa no va acabar de quadrar, però he explicat a més d’un que això demostrava el poc sectarisme que presidia els seus actes. Li ho vaig agrair aleshores i ho faig ara en públic.
(Per cert, sento la incomoditat que pugui causar, però he de dir que a la seva sortida de la Fundació Vila Casas hi va haver coses molt lletges. Ell no les va voler airejar i jo ara no ho faré, però les sabem uns quants. I tot plegat perquè durant la seva direcció, va mirar d’obrir finestres i renovar el programa expositiu d’aquella entitat, com passa a l’estranger amb algunes entitats privades. És un mèrit que li hem d’atorgar: durant uns mesos, a les sales de la Vila Casas s’hi van programar exposicions que el MACBA no volia fer.)
3. En els darrers temps, ens escrivíem. L’enteresa amb la que ha portat la seva malaltia, sabent que els pronòstics eren dolents, em corprèn. Encara el dia 9 de juliol proppassat li vaig anunciar una cosa que farem el desembre; i ell es va mostrar entusiasmat per mi i amb voluntat d’assistir-hi, tot i que ja prèvia complicacions, i em deia: “Penjo d’un fil. Que estiguem units pels clemàstecs té la seva gràcia.” Això dels clemàstecs era divertit: el desembre va enviar una fotografia del seu foc a terra per felicitar el nou any; i jo em vaig fixar en els clemàstecs; i ell es va sorprendre que conegués aquesta paraula, arrelada en un món de pagès que va morint, o ja ho és.
En una entrevista que li va fer l’amic Joan Safont, l’Àlex deia que s’indignava amb la desatenció amb què molts creadors arriben al final dels seus dies. Hi estic d’acord. I alguna vegada ho he escrit: som un país poc afalagador, que sempre neix de zero, que no avalua el passat més immediat. Precisament, la seva programació a la Vila Casas procurava contrarestar els permanents oblits amb què viu —o mor— el sistema de l’art català contemporani. Ara, l’obra d’Àlex Susanna corre el perill de passar a l’oblit permanent: la seva poesia, els seus dietaris, els catàlegs de les exposicions que va gestionar. (Fa uns mesos va morir l’Ester Xargay, li vaig dedicar un dels meus articles, i sembla que ja faci una eternitat.) Si no sabem què fer amb els nostres vius, encara és pitjor amb els que han marxat.
Un record emotiu, Àlex. Et trobaré a faltar. I els clemàstecs, també.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada