Passa al contingut principal

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

  

 

[Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.] 


1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos. 

 2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i, no cal dir-ho, proveníem de mons ideològics molt diferents. Però quan va arribar a la direcció de la Fundació Vila Casas em va trucar per oferir-me la possibilitat de fer-hi una exposició. La cosa no va acabar de quadrar, però he explicat a més d’un que això demostrava el poc sectarisme que presidia els seus actes. Li ho vaig agrair aleshores i ho faig ara en públic. 

(Per cert, sento la incomoditat que pugui causar, però he de dir que a la seva sortida de la Fundació Vila Casas hi va haver coses molt lletges. Ell no les va voler airejar i jo ara no ho faré, però les sabem uns quants. I tot plegat perquè durant la seva direcció, va mirar d’obrir finestres i renovar el programa expositiu d’aquella entitat, com passa a l’estranger amb algunes entitats privades. És un mèrit que li hem d’atorgar: durant uns mesos, a les sales de la Vila Casas s’hi van programar exposicions que el MACBA no volia fer.) 

3. En els darrers temps, ens escrivíem. L’enteresa amb la que ha portat la seva malaltia, sabent que els pronòstics eren dolents, em corprèn. Encara el dia 9 de juliol proppassat li vaig anunciar una cosa que farem el desembre; i ell es va mostrar entusiasmat per mi i amb voluntat d’assistir-hi, tot i que ja prèvia complicacions, i em deia: “Penjo d’un fil. Que estiguem units pels clemàstecs té la seva gràcia.” Això dels clemàstecs era divertit: el desembre va enviar una fotografia del seu foc a terra per felicitar el nou any; i jo em vaig fixar en els clemàstecs; i ell es va sorprendre que conegués aquesta paraula, arrelada en un món de pagès que va morint, o ja ho és. 

En una entrevista que li va fer l’amic Joan Safont, l’Àlex deia que s’indignava amb la desatenció amb què molts creadors arriben al final dels seus dies. Hi estic d’acord. I alguna vegada ho he escrit: som un país poc afalagador, que sempre neix de zero, que no avalua el passat més immediat. Precisament, la seva programació a la Vila Casas procurava contrarestar els permanents oblits amb què viu —o mor— el sistema de l’art català contemporani. Ara, l’obra d’Àlex Susanna corre el perill de passar a l’oblit permanent: la seva poesia, els seus dietaris, els catàlegs de les exposicions que va gestionar. (Fa uns mesos va morir l’Ester Xargay, li vaig dedicar un dels meus articles, i sembla que ja faci una eternitat.) Si no sabem què fer amb els nostres vius, encara és pitjor amb els que han marxat. 

 Un record emotiu, Àlex. Et trobaré a faltar. I els clemàstecs, també.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniqu...

GENERACIÓ PEGASO, UN DOCUMENTAL

El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO , que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual. El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder d...