Ves al contingut principal

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!


QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!
(A propòsit de TV3, “la seva”.)



A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides.

De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de televisió o no, simplement vull exposar que en aquell programa, jo mai no m’hi sento representat. Ho demano perquè n’estic fart de les opinions repetides ad nauseam i uniformitzades: n’estic fart que es criminalitzi la joventut que, en comptes d’assistir passivament a la degradació social, decideix protestar (moviments universitaris, ocupes...); n’estic fart que sempre es llencin invectives contra els mestres que, en defensa de l’escola pública, es mobilitzen i es vulgui fer creure que els successius consellers d’Ensenyament sempre l’encerten; n’estic fart que el director i la majoria d’opinadors del programa es dediquin, amb raó o sense, a vomitar sobre governs estrangers (Veneçuela, Xina, Cuba...) i, en canvi, sobre les desigualtats del món occidental hi passin de puntetes amb quatre sentències tímides i pusil•lànimes; més encara, n’estic fart que tots es declarin pomposament en favor de la llibertat de l’individu (vaja!, i qui no?), però no emprin la mateixa ràbia per a condemnar els polítics, els gestors i les institucions democràtiques d’aquest país que deixen que les classes menys afavorides ho perdin absolutament tot, fins i tot la dignitat; n’estic fart, també, que quan algun dels seus col•laboradors es veuen sota greus sospites de malversació econòmica no es tingui la mateixa actitud depredatòria que quan uns joves cremen un cotxe policial...


Els exemples són múltiples. Però hi ha una lectura general: n’estic fart que els tertulians, els qui creen opinió, sempre siguin els mateixos, i es vagin repartint el temps de televisions, ràdios i premsa escrita amb una pocavergonya inaudita: el notari, els sociates de la vella guàrdia, antics consellers convergents, economistes propers a personatges nefands com Fraga Iribarne, els sionistes, periodistes i més periodistes... i quasi tot homes, a ben poques dones se les crida per a opinar, i algunes de les que hi ha en el programa (la Rahola, la Janer...) representen el pensament més conservador. Tots ells opinen de tot, sobre l’actualitat política, sí, però també sobre els més variats assumptes, i sense cap mena de preparació, deixen rajar allò que se’ls acudeix i, com que fa tant de temps que els escoltem, allò que diuen és sabut i abúlic.

Ja sé que els defensors del sistema em diran que tot això no és cert, que a “Els matins d’en Josep Cuní”, com a tota TV3, hi ha pluralitat de veus. Però aquesta és la gran mentida: s’hi escolten totes les veus dels qui ja els hi està bé les coses com estan, o dels qui desprenen l’opinió que no es pot fer res per transformar-les. La missió d’un programa televisiu d’opinió, però, és fomentar l’esperit crític, el de debò. No escoltar que uns estan per un partit de l’esquerra parlamentària i uns altres per un de la dreta; no que un són espanyolistes i els altres catalanistes. Això també deu haver d’existir, però jo vull més, exigeixo que hi hagi veus noves que donin la volta a les coses, que no condemnin tota protesta social d’entrada, que no es vagi a favor de les actuacions del poder sota l’argument bastard que els vots el legitimen a fer el que fa...


Acabo d’escriure que exigeixo que hi hagi veus noves, que hi hagi canvis, que es facilitin els anys sabàtics. Jo també tinc raó per a la demanda, fins i tot per a l’exigència. Perquè diuen que TV3 és “la nostra”, per tant, també hauria de ser meva, al capdavall amb els meus impostos també contribueixo a generar la televisió pública catalana. Però no ho és de meva, ja ho he dit, mai no m’hi sento representat amb aquestes opinions que, al meu entendre, no fan més que engrandir la misèria intel•lectual del meu país.

Nota bene: Ja sé que ningú no em farà cas, que els meus impostos continuaran servint per a alimentar la bèstia. Però, per demanar que no quedi. Val més pensar que l’utopia entrarà algun dia a TV3 que no escarxofar-se al sofà escoltant els soliloquis moralistes i intransigents de l’”amo”.

Comentaris

  1. Un diari econòmic publicava, fa poc, que cada català vàrem contribuïr amb 50 euros al manteniment de TV3, durant el 2009.
    Tot i que comparteixo la majoria de les teves opinions imagino que la teva petició deu ser complicada ja que, segurament, li haurien d'oferir un "ascens" al Cuní, tipus corresponsal a Nova Iork o similar, en uns temps, en què la crisi, fins i tot, ha arribat a TV3 fent que, per exemple, es vegi obligada a comprar produccions de format més barat.
    Mentrestant, si em permets els suggeriments, canvia de canal o tanca la televisió i concentra els teus esforços en l'Art. Els historiadors de l'Art també necessitem una renovació i canvis profunds en la nostra professió.
    Cabrablog (http://cabrablog.blogspot.com/)

    ResponElimina
  2. Tot i que no comparteixo algunes sentències, algunes precisions i alguna que altra generalització, et felicito perquè has tocat un tema de fons molt interessant, volgudament ocultat als mitjans, i amb el qual estic força d'acord. Tota petita, mitjana o gran esfera de poder (i els mitjans com la TV ho són) són sistemàticament ocupats per veus defensores de l'status quo. Un status quo que avui en dia és transversal, incorpora dreta, esquerra i fins i tot en alguns moments nacionalismes oposats. És un status quo representat per gent que, com bé deies, no vol canviar massa res de fons, malgrat pugui dir les mil-i-una. Evidentment hi deu haver una explicació psicològica a nivell de l'individu i a nivell grupal. Segurament és una tendència de l'ésser aquest fenòmen de buscar la seguretat pròpia i una vegada assolida, defensar un immobilisme per mantenir-la, fins i tot renunciant a uns principis.
    De totes maneres, per comprensible que sigui aquesta actitud de protecció d'un mateix, convé denunciar-la. Convé fomentar les veus crítiques amb el sistema però també constructives, i poca gent és capaç de ser-ho havent assolit un cert "status". Estaria bé que proposesis alguns noms, segur que n'hi ha, tot i que ara mateix s'em fa difícil escriure'n un.
    En fi, m'alegro de llegir una veu crítica que sembla estar per sobre de dretes i esquerres i amb voluntat d'escoltar debats més profunds.

    PS: en Pasqual Maragall i gent que està de tornada com ell, a voltes articulen discursos interessants, però aviadet els torna el sentit "politicard" que marca a tothom qui ha passat per aquest medi.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord amb el teu post respecte a l'okupació convergent dels matins, però no comparteixo que tot TV3 sigui un desastre. La programació del vespre i nit de TV3 i 33 és molt variada, transversal, participativa i crítica. La Terribas està fent molt bona feina, exceptuant certs gurús com la Rahola.

    Salut i bon any nou!

    ResponElimina
  4. Interessants reflexions. Hi va haver un moment, ja fa temps, que semblava que a TV3 s'hi deien coses que no era possible sentir en altres televisions. Avui en dia l'espectre opinatori s'ha anat fent cada vegada més estret i dicotòmic.
    Alguns documentals d'investigació es salven de la crema, però en general si pensem en matins i àgores, la cosa està més aviat per recollir signatures i demanar-los que descansin una temporada.

    ResponElimina
  5. Doncs dubto que el senyor Cuní deixi la seva cadira... és més... crec que cada vegada es sent més còmode... I si la deixa, molt em temo, cada vegada més, serà per ocupar la de la senyora Tarribes. Un desastre.

    ResponElimina
  6. Jo discrepo, crec que el senyor Cuní s'hauria de prendre un segle sabàtic, com a mínim. Felicitats per aquest magnífic article i aquest blog tan interessant!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”