dissabte, 14 de juliol de 2012

QUADERN DE BELLTALL. La festa de l’all.



"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"

     El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la humitat i les pluges de l’hivern i de la primavera; en conseqüència, són petits, sí, però carnosos i saborosos per damunt de la resta.

     En els darrers temps un seguit de persones ens hem animat a participar en el conreu de l’all de Belltall, fent companyia als pagesos que, any rere any, han mantingut aquell conreu tradicional; s’ha creat una Agrupació de Productors, s’ha fet una pàgina web, http://www.alldebelltall.cat/ i van creixent les demandes d’alguns restaurants, molts dels quals lligats a la tendència Slow Food, que volen fer servir els nostres alls en els seus plats.

     El prestigi de l’all de Belltall prové de fa molts lustres. Com vaig explicar en aquella conferència, en el Refranero geográfico español  publicat l’any 1936 es consigna una dita catalana que diu: “Si vols bon all, busca el de Belltall.” I ja sabem que aquest tipus de llibres triguen molt a fer constar les dites populars, deixen passar el temps abans de certificar la popularitat d’un refrany. Fa pocs dies, a TV3, van emetre un programa sobre la comarca de la Segarra (els vells consideren que Belltall pertany a aquella antiga demarcació territorial), en aquell programa s’explicaven unes característiques del paisatge que, en coses, tan s’assemblen al nostre, hi sortia una col·lega historiadora de l’art, la Maria Garganté, de Sanaüja, la qual em deia que, per ells, l’all de Belltall és molt conegut.

     El 4 d’agost, doncs, tornarem a trobar-nos per dignificar l’all, més concretament, l’all de Belltall. El paisatge, el nostre paisatge, es fa dels camins, dels camps, dels arbres, de la gent, de la que hi és i de la que hi era, del rastre que han deixat, de les cases, les pallisses, les cabanes i els marges de pedra, però en aquest paisatge també hi pren un especial protagonisme allò que les persones conreen, el cereal, les patates, l’horta i, en el nostre cas, i de manera molt especial, l’all. Un producte que, amb excepcions, ha estat injustament tractat per la història de la literatura. Però jo en sé el motiu: aquells escriptors mai no havien provat un all de Belltall.

dijous, 12 de juliol de 2012

SOMETHING IS ROTTEN IN THE SPANISH DEMOCRACY (Algo está podrido en la democracia española)



La policía golpeaba, en las calles de Madrid, a los mineros españoles y a todos los que habían secundado su protesta. Escribir que la policía golpeaba no deja de ser un eufemismo, las imágenes demuestran que eran más que golpes indiscriminados, se trataba de dilapidar con la violencia del Estado cualquier atisbo de ejercer el derecho a protestar. Eso sucedía mientras en las Cortes españolas se escenificaba otra dilapidación, la del mal llamado estado del bienestar (mal llamado porque de ese bienestar nunca se beneficiaron todos los ciudadanos ni en idéntico grado). Mariano Rajoy anunciaba una serie de medidas que unos meses atrás había criticado con dureza, unas medidas que no figuraban en su programa electoral. En la calle, la policía de Rajoy/Fernández Díaz (como si hubiera sido la de Mas/Puig, en la cultura del terrorismo de Estado, los eunucos se confunden) apaleaba a los ciudadanos, niños incluidos; apaleaba a unos ciudadanos que protestaban por lo objetivamente cierto: ese gobierno mintió al subir al poder, aseguró que no haría lo que ha hecho y, si alguien se lo recuerda, lo abate con la fuerza de la violencia.

Algo está podrido, sin duda, en este sistema político. No es lógico que permanezca en el poder un gobierno que ha mentido, que rescata a los banqueros corruptos mientras detiene y mete en prisión a personas humildes que se limitaban a protestar. Un gobierno que basaba su corpus doctrinario en el patrioterismo, en la fuerza de España como nación y que ha tenido que desistir de toda su palabrería para hacer lo que Europa le dicta. Los argumentos son muchos, pero la enfermedad no reside ahí. Para mí, lo fatal es que el sistema está tan infectado, tan putrefacto que si hoy mismo Mariano Rajoy dimitiera, como debiera, por haber mentido, por llevarnos a todos a la catástrofe (subida del IVA, de las matrículas universitarias, de las tarifas eléctricas y del gas, bajada de los sueldos, despidos masivos, limitación en el cobro de los subsidios, reducción de las pensiones….), si hubiera hoy unas elecciones, lo más probable es que el Partido Popular volviera a ganar.

Algo está podrido cuando, a pesar de haber demostrado inutilidad, a pesar de hacer lo que se prometió que no se haría, la población vuelve a votar a aquellos que mintieron, que apalearon a nuestros hijos, que se enriquecieron con nuestros ahorros, que en lugar de defendernos, miran hacia otro lugar o te meten en la cárcel. Y que nadie me diga que no hay alternativas. El sistema está corrupto cuando la población no es consciente de que el sentido común indica que, cuando algo no funciona, hay que cambiarlo, pero no por algo que ya habíamos comprobado que tampoco funcionó (me refiero, claro está al PSOE). El sistema de partidos políticos se ha convertido en una dictadura, pero no en una dictadura de privilegiados, de ilustres, aquí no existe un despotismo ilustrado; todo lo contrario, los partidos parlamentarios están repletos de personas poco capacitadas, sin formación universitaria, están ahí por el simple hecho de militar en una organización, sin ningún mérito. La democracia ha fracasado. Y el silencio del pueblo frente a la mentira, frente a la violencia, me aterroriza.

Shakespeare se equivocó, cuando en Hamlet Marcelo dice aquello de que algo está podrido en el estado de Dinamarca, sin duda, no sabía que lo putrefacto estaba mucho más al sur.

diumenge, 8 de juliol de 2012

JORDI JANÉ I LA CRÍTICA DE CIRC A CATALUNYA





Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari El Punt Avui és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs. Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari: http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html

Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari Avui als seus col·laboradors ha estat una misèria. En tot cas, jo no m’entretindré a refutar els arguments bastards que fan que la crisi econòmica derivi en una crisi moral, en crisi cultural de primer ordre. Tampoc se m’escapa que alguns personatges del petit món del circ català s’alegraran de la notícia. En Jané ha practicat la crítica amb criteri, i el país —i, més encara, alguna gent del sector circense català— molt sovint no sap veure més enllà de l’elogi immediat i incondicional. Allà ells amb el seu orgull limitat. Per cert, els qui interpretin aquest post meu com a un simple acte d’amistat, tornaran a cagar-la, amb perdó. Perquè és tan cert que ell i jo som amics, per això he posat aquesta fotografia del Primer Festival de Pallasses d’Andorra, el maig de 2001, com que m’he barallat per qüestions professionals amb poca gent amb el fervor i la ràbia amb què ho he fet amb en Jordi. Però aquesta no és la qüestió, això no va d’afers provinents de l’ego.

Aquí, el que és necessari emfasitzar és que la trajectòria professional de Jané com a crític i analista de circ ha anat en paral·lel a la pròpia història del circ a Catalunya. I que els seus textos i les possibles polèmiques que hagin generat han ajudat, i molt, a dignificar una pràctica artística. I a fer-ho, alhora, amb una preocupació especial perquè aquesta pràctica artística esdevingués una part consubstancial de l’engranatge cultural català. Qui no vulgui veure que la seva contribució ha estat fonamental en diversos fets com la creació de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya), el fet que el circ obtingués un reconeixement individualitzat en els premis nacionals de cultura del país, en què les institucions culturals preparessin exposicions i publicacions sobre la matèria..., qui no vulgui acceptar, deia, que en totes aquests coses i en moltes d’altres, la seva contribució ha estat cabdal, és que és un miserable.

Això, però, no vull que sigui el to d’un text necrològic. M’espanta que, un cop més, el silenci d’un país, de la seva gent, deixi passar la situació sense queixar-se, sense buscar solucions. Que la direcció del diari El Punt Avui reconsideri la qüestió, que un altre diari català s’apressi a demanar la col·laboració de Jordi Jané, que la Junta Directiva de l'APCC demani explicacions... no sé exactament què hem de fer, ho confesso, aquesta època ens està sumint en la més absoluta perplexitat. Sembla que vivim en "la comoditat de la misèria", és a dir, anem considerant que les coses que passen només són petites gotes de pluja. Però a la cultura catalana li estan caient tantes gotes que ens estem ofegant sense adonar-nos-en. I per bé que el circ, tradicionalment, ha estat foragitat dels fastos de l'alta cultura, és una part indestriable de la cultura catalana crítica que neix amb la transició. I en Jordi Jané n'és el màxim exponent en la part teòrica, reflexiva i crítica.