Passa al contingut principal

QUADERN DE BELLTALL. La festa de l’all.



"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"

     El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la humitat i les pluges de l’hivern i de la primavera; en conseqüència, són petits, sí, però carnosos i saborosos per damunt de la resta.

     En els darrers temps un seguit de persones ens hem animat a participar en el conreu de l’all de Belltall, fent companyia als pagesos que, any rere any, han mantingut aquell conreu tradicional; s’ha creat una Agrupació de Productors, s’ha fet una pàgina web, http://www.alldebelltall.cat/ i van creixent les demandes d’alguns restaurants, molts dels quals lligats a la tendència Slow Food, que volen fer servir els nostres alls en els seus plats.

     El prestigi de l’all de Belltall prové de fa molts lustres. Com vaig explicar en aquella conferència, en el Refranero geográfico español  publicat l’any 1936 es consigna una dita catalana que diu: “Si vols bon all, busca el de Belltall.” I ja sabem que aquest tipus de llibres triguen molt a fer constar les dites populars, deixen passar el temps abans de certificar la popularitat d’un refrany. Fa pocs dies, a TV3, van emetre un programa sobre la comarca de la Segarra (els vells consideren que Belltall pertany a aquella antiga demarcació territorial), en aquell programa s’explicaven unes característiques del paisatge que, en coses, tan s’assemblen al nostre, hi sortia una col·lega historiadora de l’art, la Maria Garganté, de Sanaüja, la qual em deia que, per ells, l’all de Belltall és molt conegut.

     El 4 d’agost, doncs, tornarem a trobar-nos per dignificar l’all, més concretament, l’all de Belltall. El paisatge, el nostre paisatge, es fa dels camins, dels camps, dels arbres, de la gent, de la que hi és i de la que hi era, del rastre que han deixat, de les cases, les pallisses, les cabanes i els marges de pedra, però en aquest paisatge també hi pren un especial protagonisme allò que les persones conreen, el cereal, les patates, l’horta i, en el nostre cas, i de manera molt especial, l’all. Un producte que, amb excepcions, ha estat injustament tractat per la història de la literatura. Però jo en sé el motiu: aquells escriptors mai no havien provat un all de Belltall.

Comentaris

  1. La Maria Garganté, m'envia aquest comentari. Gràcies.
    "De ben petita que Belltall era "el poble dels alls" i més enllà d'anar-ne a comprar, cada cop que passàvem pel poble -era la carretera que ens duia cap a les platges de la Costa Daurada- m'agradava veure els portals oberts i els forcs d'alls que hi penjaven. Jo en dono fe, de les propietats dels alls de Belltall, que amb la complicitat dels millors olis del món -també ben a la vora- converteixen una trista torrada en una festa pels sentits. I què més podem demanar que unes torrades amb all en bona companyia?
    Marietadelafont
    http://lafontdebiscarri.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr