JORDI JANÉ I LA CRÍTICA DE CIRC A CATALUNYA

Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari El Punt Avui és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs. Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari: http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html

Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari Avui als seus col·laboradors ha estat una misèria. En tot cas, jo no m’entretindré a refutar els arguments bastards que fan que la crisi econòmica derivi en una crisi moral, en crisi cultural de primer ordre. Tampoc se m’escapa que alguns personatges del petit món del circ català s’alegraran de la notícia. En Jané ha practicat la crítica amb criteri, i el país —i, més encara, alguna gent del sector circense català— molt sovint no sap veure més enllà de l’elogi immediat i incondicional. Allà ells amb el seu orgull limitat. Per cert, els qui interpretin aquest post meu com a un simple acte d’amistat, tornaran a cagar-la, amb perdó. Perquè és tan cert que ell i jo som amics, per això he posat aquesta fotografia del Primer Festival de Pallasses d’Andorra, el maig de 2001, com que m’he barallat per qüestions professionals amb poca gent amb el fervor i la ràbia amb què ho he fet amb en Jordi. Però aquesta no és la qüestió, això no va d’afers provinents de l’ego.

Aquí, el que és necessari emfasitzar és que la trajectòria professional de Jané com a crític i analista de circ ha anat en paral·lel a la pròpia història del circ a Catalunya. I que els seus textos i les possibles polèmiques que hagin generat han ajudat, i molt, a dignificar una pràctica artística. I a fer-ho, alhora, amb una preocupació especial perquè aquesta pràctica artística esdevingués una part consubstancial de l’engranatge cultural català. Qui no vulgui veure que la seva contribució ha estat fonamental en diversos fets com la creació de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya), el fet que el circ obtingués un reconeixement individualitzat en els premis nacionals de cultura del país, en què les institucions culturals preparessin exposicions i publicacions sobre la matèria..., qui no vulgui acceptar, deia, que en totes aquests coses i en moltes d’altres, la seva contribució ha estat cabdal, és que és un miserable.

Això, però, no vull que sigui el to d’un text necrològic. M’espanta que, un cop més, el silenci d’un país, de la seva gent, deixi passar la situació sense queixar-se, sense buscar solucions. Que la direcció del diari El Punt Avui reconsideri la qüestió, que un altre diari català s’apressi a demanar la col·laboració de Jordi Jané, que la Junta Directiva de l'APCC demani explicacions... no sé exactament què hem de fer, ho confesso, aquesta època ens està sumint en la més absoluta perplexitat. Sembla que vivim en "la comoditat de la misèria", és a dir, anem considerant que les coses que passen només són petites gotes de pluja. Però a la cultura catalana li estan caient tantes gotes que ens estem ofegant sense adonar-nos-en. I per bé que el circ, tradicionalment, ha estat foragitat dels fastos de l'alta cultura, és una part indestriable de la cultura catalana crítica que neix amb la transició. I en Jordi Jané n'és el màxim exponent en la part teòrica, reflexiva i crítica.