Ves al contingut principal

ENFONSEM EL MACBA!


Fa molts pocs dies, gairebé hores, publicava aquí un text titulat “Salvem el MACBA!”.

Avui, després dels fets ocorreguts, no se m’acut res més que dir que 
“ENFONSEM EL MACBA!”
Enfonsar-lo, sí, perquè aquesta serà l’única manera de reflotar-lo.

Aquesta estructura del museu d’art de contemporani de Barcelona, que ho és de Catalunya, no pot durar ni un minut més. Aquí dessota trobareu la composició del Consorci del MACBA. Fixeu-vos, fixeu-vos si-us-plau, en qui ha decidit la sort del nostre equipament insígnia, tots o una part d’ells: polítics, funcionaris i empresaris. Quants artistes hi ha al Consorci del MACBA? Quants professors d’universitat? Quants crítics? Quants museòlegs?
Per què Jaume Ciurana, Ferran Mascarell, Jordi Sellas, el Comte de Godó, Àlex Susanna i tants d’altres tenen la capacitat de decidir i ningú dels que treballen en el sector no hi té ni vot ni encara menys veu.

Això s’ha d’aturar! 

Prou a què els ignorants de les arts decideixin sobre les arts.

Enfonsem el MACBA i tornem-lo a construir des de la solvència artística i cultural, no des de la misèria de la política i de la burocràcia.
NB: Cas a banda és el cop de teatre final de Bartomeu Marí. Quina pena que hagi permès aquesta jugada perversa, putrefacta. Primer acomiada a Valentin Roma i Paul B. Preciado, als quals només se’ls pot acusar d’haver fet la feina per la qual havien estat contractats, per després acceptar la seva dilapidació pública. 

COMPOSICIÓ DEL CONSORCI DEL MACBA
President
Artur Mas i Gavarró

Vicepresident primer
Xavier Trias i Vidal de Llobatera

Vicepresident segon
José María Lassalle Ruiz

Vicepresident tercer
Leopoldo Rodés Castañé*

Vocals
Generalitat de Catalunya
Ferran Mascarell i Canalda*
Pilar Pifarré i Matas
Joan Pluma i Vilanova*
Jordi Sellas i Ferrés*
Claret Serrahima i de Riba
Àlex Susanna i Nadal*

Ajuntament de Barcelona
Josep Lluís Alay i Rodríguez*
Jaume Ciurana i Llevadot*
Marta Clari i Padrós*
Llucià Homs i Capdevila*
Ramon Massaguer i Meléndez
Jordi Martí i Grau

Fundació Museu d'Art Contemporani de Barcelona
Elena Calderón de Oya
Pedro de Esteban Ferrer*
Javier Godó Muntañola, comte de Godó
Ainhoa Grandes Massa*
Marta Uriach Torelló

Ministeri de Cultura
Jesús Prieto de Pedro
Begoña Torres González*

Interventora
Gemma Font i Arnedo*

Secretària
Montserrat Oriol i Bellot* 

Comentaris

  1. Tant de bo sigui reflotable i no es converteixi en el Titànic de l'art contemporani català...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”