Passa al contingut principal

ENFONSEM EL MACBA!


Fa molts pocs dies, gairebé hores, publicava aquí un text titulat “Salvem el MACBA!”.

Avui, després dels fets ocorreguts, no se m’acut res més que dir que 
“ENFONSEM EL MACBA!”. 
Enfonsar-lo, sí, perquè aquesta serà l’única manera de reflotar-lo.

Aquesta estructura del museu d’art de contemporani de Barcelona, que ho és de Catalunya, no pot durar ni un minut més. Aquí dessota trobareu la composició del Consorci del MACBA. Fixeu-vos, fixeu-vos si-us-plau, en qui ha decidit la sort del nostre equipament insígnia, tots o una part d’ells: polítics, funcionaris i empresaris. Quants artistes hi ha al Consorci del MACBA? Quants professors d’universitat? Quants crítics? Quants museòlegs?
Per què Jaume Ciurana, Ferran Mascarell, Jordi Sellas, el Comte de Godó, Àlex Susanna i tants d’altres tenen la capacitat de decidir i ningú dels que treballen en el sector no hi té ni vot ni encara menys veu.

Això s’ha d’aturar! 

Prou a què els ignorants de les arts decideixin sobre les arts.

Enfonsem el MACBA i tornem-lo a construir des de la solvència artística i cultural, no des de la misèria de la política i de la burocràcia.
NB: Cas a banda és el cop de teatre final de Bartomeu Marí. Quina pena que hagi permès aquesta jugada perversa, putrefacta. Primer acomiada a Valentin Roma i Paul B. Preciado, als quals només se’ls pot acusar d’haver fet la feina per la qual havien estat contractats, per després acceptar la seva dilapidació pública. 

COMPOSICIÓ DEL CONSORCI DEL MACBA
President
Artur Mas i Gavarró

Vicepresident primer
Xavier Trias i Vidal de Llobatera

Vicepresident segon
José María Lassalle Ruiz

Vicepresident tercer
Leopoldo Rodés Castañé*

Vocals
Generalitat de Catalunya
Ferran Mascarell i Canalda*
Pilar Pifarré i Matas
Joan Pluma i Vilanova*
Jordi Sellas i Ferrés*
Claret Serrahima i de Riba
Àlex Susanna i Nadal*

Ajuntament de Barcelona
Josep Lluís Alay i Rodríguez*
Jaume Ciurana i Llevadot*
Marta Clari i Padrós*
Llucià Homs i Capdevila*
Ramon Massaguer i Meléndez
Jordi Martí i Grau

Fundació Museu d'Art Contemporani de Barcelona
Elena Calderón de Oya
Pedro de Esteban Ferrer*
Javier Godó Muntañola, comte de Godó
Ainhoa Grandes Massa*
Marta Uriach Torelló

Ministeri de Cultura
Jesús Prieto de Pedro
Begoña Torres González*

Interventora
Gemma Font i Arnedo*

Secretària
Montserrat Oriol i Bellot* 

Comentaris

  1. Anònim23 de març de 2015, a les 16:07

    Tant de bo sigui reflotable i no es converteixi en el Titànic de l'art contemporani català...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet
69 comentaris
Més informació

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr
Publica un comentari a l'entrada
Més informació