Passa al contingut principal

SALVEM EL MACBA!


Algunes reflexions directes, personals i enrabiades sobre el "cas MACBA".

1. L'entrada de Valentín Roma i de Paul B. Preciado al museu ha significat una renovació transcendet en les exposicions, activitats i idees del centre. No podem permetre que la seva programació se'n vagi "à la merde" per un problema de política rància. Ells dos han de quedar-se al MACBA!

2. Això vol dir, efectivament, que, al meu entendre, Bartomeu Marí ha de dimitir del seu càrrec. Tot i l'estima personal que li tinc, la seva decisió no pot ser defensada des de cap de les lògiques. Des de la lògica institucional o administrativa, si fos veritat que ell no sabia quines peces anirien a una exposició programada des de fa tant temps i en col.laboració amb un museu estranger, voldria dir que és un imcompetent (i sempre hem defensat que els incompetents de la política han de dimitir i assumir responsabilitats dels seus ajuntaments, ministeris, etcètera; ningú que treballa amb diners dels altres ha d'escapar-se d'aquesta assumpció).

3. Però en Bartomeu no ho és, d'incompetent. Per tant, des de la lògica de l'art, de la llibertat que ha de presidir el món de la cultura, ell, amb la seva decisió, ha conculcat tots els valors que defensem. Quin greu!

4. Resulta curiós i indignant que els polítics culturals (Jaume Cirurana i, sobretot, Ferran Mascarell, tan amant ell de sortir en roda de premsa permanent i opinar de tot i de tots) no diguin res sobre la situació i no es pronunciïn sobre l'afer. I només hi hauria d'haver una resposta democràtica: Obrir l'exposició ja! Sobretot per defensar els drets dels artistes, dels comissaris i, encara més, dels públics que --ara més que mai-- volen veure aquesta exposició.

5. Potser ja seria hora que el senyor Rodés & Cia marxessin del patronat del MACBA. Que deixessin d'intervenir en les decisions del món de l'art contemporani català. I, si no són generosos, que s'emportin totes les seves obres, que cridin al seu amat Jean Louis Froment i que obrin un nou museu privat, sense subvencions, com alguns col.leccionistes catalans han fet amb allò que havien comprat.

6. No menys indignant resulta que ara i només ara, arran del problema creat, les televisions s'ocupin de l'art contemporani. Quan el periodisme olora la sang, és temible! I més temible és la seva ignorància. En la tertúlia de TV3 d'avui he escoltat a l'Antoni Puigverd pontificar sobre que el món de l'art és tancat i són uns pocs comissaris qui decidieixen què és art i què no ho és. És un immoral! Com si ell no tingués les tribunes que té perquè el periodisme català hegemònic està fet d'una capelleta petita i miserable que reparteix prebendes.

7. Si volen fer tertúlies sobre temes artístics, que cridin als especialistes, òstia!

CONCLUSIÓ:

SALVEM EL MACBA JA!

Comentaris

  1. i els "especialistes" són els que dictaminen el que és art o no ho és?

    ResponElimina
  2. Evidentment, Quim Curbet... Amb paradoxes i errors, igual que permetem que els metges es dediquin a les malalties, i també s'equivoquen, però no diem que fan capelletes... Si no de què serveix que ensenyem a la universitat coses d'art, i ho fem amb dedicació, i ens preparem i preparem als alumnes, perquè un periodista ens digui com han de ser les coses?

    ResponElimina
  3. ANTONI PUIGVERD respoon. (Tot seguit reprodueixo el comentari que ha deixat l'Antoni Puigverd. Em sap greu, m'he equivocat en pitjar una tecla del mòbil i el comentari no s'ha inclòs. El recupero aquí íntegrament perquè, com és lògic, tots els comentaris, a favor i en contra, són inclosos al meu blog.)
    Sento haver-te ofès, Minguet, em vaig limitar a donar la meva opinió de persona interessada en l'art des de sempre (com he demostrat en molts escrits sobre art i en no pocs catàlegs que he escrit per a artistes). Acceptaria molt gustós la teva crítica, atès que respecto molt els experts (tot i no considero que tingueu dret a imposar, tot sols, la vostra), però trobo a faltar-hi arguments que no siguin ad hominem. Suposant que fos veritat això que dius de mi (que les meves tribunes les dec a la capelleta petita i miserable que reparteix prebendes en el periodisme català hegemònic), suposant que això que dius fos veritat (que, en el meu cas no ho és), no hauries pas contrargumentat gaire bé la meva intervenció, atès que un mal no tapa un altre mal: que jo sigui suposadament endogàmic, no fa que la teva (o vostra) endogàmia sigui tolerable.
    Altrament, els arguments ad hominem tenen un problema: s'han de demostrar. Els meus 2 articles setmanals a La Vanguardia i la meva intervenció setmanal als matins de TV3 no són cap prebenda, sinó la conseqüència de 40 anys de picar pedra a diversos mitjans.
    No saps res de la meva vida personal. Membre de capelleta, jo? Visc a Girona, allunyat fins i tot dels cenacles gironins, no em veuràs mai a cap acte gremial, no formo part de cap estructura, no tinc ni he tingut mai cap poder institucional, no tinc ni tan sols el suport o el prestigi que dóna formar part d'una universitat com tenen la major part dels col·legues de tertúlia. He renunciat a moltes prebendes que, al llarg de la meva vida, m'han passat per davant, precisament per defensar la meva llibertat d'opinió.
    Per descopmptat, puc estar equivocat (de fet, m'equivoco sovint), però no parlo mai en nom de cordades o de capelletes, perquè no hi ha res més que em repugni que allò que jo anomeno "feudalisme democràtic" (grups d'interès, vinculats a les forces polítiques o econòmiques). Sóc freelance. Ara hi sóc i ara no hi sóc. No tinc ni la cobertura que tu tens (universitat) ni represento un gremi com tu.
    Agradi o no, vaig a la meva. Si m,'has de criticar, que segur que tens molts arguments per fer-ho, no ho facis de manera tan primària i visceral.
    Tens raó en una cosa: tv3 i els diaris han convidar els experts a opinar sobre la polèmica del Macba. Estic segur que ho faran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr