Ves al contingut principal

SALVEM EL MACBA!


Algunes reflexions directes, personals i enrabiades sobre el "cas MACBA".

1. L'entrada de Valentín Roma i de Paul B. Preciado al museu ha significat una renovació transcendet en les exposicions, activitats i idees del centre. No podem permetre que la seva programació se'n vagi "à la merde" per un problema de política rància. Ells dos han de quedar-se al MACBA!

2. Això vol dir, efectivament, que, al meu entendre, Bartomeu Marí ha de dimitir del seu càrrec. Tot i l'estima personal que li tinc, la seva decisió no pot ser defensada des de cap de les lògiques. Des de la lògica institucional o administrativa, si fos veritat que ell no sabia quines peces anirien a una exposició programada des de fa tant temps i en col.laboració amb un museu estranger, voldria dir que és un imcompetent (i sempre hem defensat que els incompetents de la política han de dimitir i assumir responsabilitats dels seus ajuntaments, ministeris, etcètera; ningú que treballa amb diners dels altres ha d'escapar-se d'aquesta assumpció).

3. Però en Bartomeu no ho és, d'incompetent. Per tant, des de la lògica de l'art, de la llibertat que ha de presidir el món de la cultura, ell, amb la seva decisió, ha conculcat tots els valors que defensem. Quin greu!

4. Resulta curiós i indignant que els polítics culturals (Jaume Cirurana i, sobretot, Ferran Mascarell, tan amant ell de sortir en roda de premsa permanent i opinar de tot i de tots) no diguin res sobre la situació i no es pronunciïn sobre l'afer. I només hi hauria d'haver una resposta democràtica: Obrir l'exposició ja! Sobretot per defensar els drets dels artistes, dels comissaris i, encara més, dels públics que --ara més que mai-- volen veure aquesta exposició.

5. Potser ja seria hora que el senyor Rodés & Cia marxessin del patronat del MACBA. Que deixessin d'intervenir en les decisions del món de l'art contemporani català. I, si no són generosos, que s'emportin totes les seves obres, que cridin al seu amat Jean Louis Froment i que obrin un nou museu privat, sense subvencions, com alguns col.leccionistes catalans han fet amb allò que havien comprat.

6. No menys indignant resulta que ara i només ara, arran del problema creat, les televisions s'ocupin de l'art contemporani. Quan el periodisme olora la sang, és temible! I més temible és la seva ignorància. En la tertúlia de TV3 d'avui he escoltat a l'Antoni Puigverd pontificar sobre que el món de l'art és tancat i són uns pocs comissaris qui decidieixen què és art i què no ho és. És un immoral! Com si ell no tingués les tribunes que té perquè el periodisme català hegemònic està fet d'una capelleta petita i miserable que reparteix prebendes.

7. Si volen fer tertúlies sobre temes artístics, que cridin als especialistes, òstia!

CONCLUSIÓ:

SALVEM EL MACBA JA!

Comentaris

  1. i els "especialistes" són els que dictaminen el que és art o no ho és?

    ResponElimina
  2. Evidentment, Quim Curbet... Amb paradoxes i errors, igual que permetem que els metges es dediquin a les malalties, i també s'equivoquen, però no diem que fan capelletes... Si no de què serveix que ensenyem a la universitat coses d'art, i ho fem amb dedicació, i ens preparem i preparem als alumnes, perquè un periodista ens digui com han de ser les coses?

    ResponElimina
  3. ANTONI PUIGVERD respoon. (Tot seguit reprodueixo el comentari que ha deixat l'Antoni Puigverd. Em sap greu, m'he equivocat en pitjar una tecla del mòbil i el comentari no s'ha inclòs. El recupero aquí íntegrament perquè, com és lògic, tots els comentaris, a favor i en contra, són inclosos al meu blog.)
    Sento haver-te ofès, Minguet, em vaig limitar a donar la meva opinió de persona interessada en l'art des de sempre (com he demostrat en molts escrits sobre art i en no pocs catàlegs que he escrit per a artistes). Acceptaria molt gustós la teva crítica, atès que respecto molt els experts (tot i no considero que tingueu dret a imposar, tot sols, la vostra), però trobo a faltar-hi arguments que no siguin ad hominem. Suposant que fos veritat això que dius de mi (que les meves tribunes les dec a la capelleta petita i miserable que reparteix prebendes en el periodisme català hegemònic), suposant que això que dius fos veritat (que, en el meu cas no ho és), no hauries pas contrargumentat gaire bé la meva intervenció, atès que un mal no tapa un altre mal: que jo sigui suposadament endogàmic, no fa que la teva (o vostra) endogàmia sigui tolerable.
    Altrament, els arguments ad hominem tenen un problema: s'han de demostrar. Els meus 2 articles setmanals a La Vanguardia i la meva intervenció setmanal als matins de TV3 no són cap prebenda, sinó la conseqüència de 40 anys de picar pedra a diversos mitjans.
    No saps res de la meva vida personal. Membre de capelleta, jo? Visc a Girona, allunyat fins i tot dels cenacles gironins, no em veuràs mai a cap acte gremial, no formo part de cap estructura, no tinc ni he tingut mai cap poder institucional, no tinc ni tan sols el suport o el prestigi que dóna formar part d'una universitat com tenen la major part dels col·legues de tertúlia. He renunciat a moltes prebendes que, al llarg de la meva vida, m'han passat per davant, precisament per defensar la meva llibertat d'opinió.
    Per descopmptat, puc estar equivocat (de fet, m'equivoco sovint), però no parlo mai en nom de cordades o de capelletes, perquè no hi ha res més que em repugni que allò que jo anomeno "feudalisme democràtic" (grups d'interès, vinculats a les forces polítiques o econòmiques). Sóc freelance. Ara hi sóc i ara no hi sóc. No tinc ni la cobertura que tu tens (universitat) ni represento un gremi com tu.
    Agradi o no, vaig a la meva. Si m,'has de criticar, que segur que tens molts arguments per fer-ho, no ho facis de manera tan primària i visceral.
    Tens raó en una cosa: tv3 i els diaris han convidar els experts a opinar sobre la polèmica del Macba. Estic segur que ho faran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”